Editorial

El 6 de juny d’enguany la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana va complir 30 anys d’existència. En la constitució, celebrada a la ciutat de Vic, després del procés iniciat a Lleida l’any 1991 amb la convocatòria del Primer Congrés de Centres d’Estudis de Parla Catalana, es va determinar que l’àmbit territorial d’actuació i de procedència dels centres d’estudis associats quedava establert en el marc dels Països Catalans. Una decisió que devia oscil·lar entre la lucidesa, el compromís i la naturalitat i que ha determinat bona part de les actuacions posteriors. El que per la CCEPC, i per l’IRMU després —des de la percepció que tenim els centres d’estudis—, entra en els paràmetres de la normalitat, constatem que gairebé és l’excepció. La majoria de les federacions d’associacions culturals, les grans entitats de promoció i defensa de la cultura i la llengua com Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià o l’Obra Cultural Balear, les associacions economicoempresarials, els partits polítics, etc., tenen establerts els seus confins estatutaris en els marcs territorials estatals o autonòmics. En aquest sentit tenim plena coincidència amb l’Institut d’Estudis Catalans, o amb altres institucions creades a posteriori com la Xarxa Vives d’Universitats, l’Institut Ramon Llull o la Fundació.cat, que d’entrada han situat les dinàmiques d’actuació en els àmbits propis de la llengua i la cultura catalana, sigui quina sigui la seva denominació i el seu ús social. És bo recordar-ho i potenciar-ho aquest any que es commemora el centenari de Joan Fuster.

Quan un centre d’estudis concret, tal vegada per un fet commemoratiu temporal, fa balanç d’un període emmarcat en dècades o quarts de segle, s’acaba de comprendre la dimensió cultural i social que ha comportat la seva existència. Per una part, la suma de les activitats generades i la sociabilitat que ha girat al seu entorn; per una altra, la valoració de les recerques publicades que sempre més seran consultables, i per damunt de tot la percepció que l’existència d’un centre d’estudis ha tingut prou força per poder considerar que aquella població, aquella comarca o aquella temàtica, sense l’existència del centre, haurien estat diferents. Dit d’una altra manera: que amb l’existència del centre són millors.

Cal entendre que les tres dècades d’existència de la Coordinadora de Centres d’Estudis han navegat en el mateix sentit. Aquesta història de país i de cultura local, comarcal o temàtica, només és possible a partir de l’existència dels centres i instituts d’estudis i de la seva voluntat de participar federativament.