Nascut a Carpi (Província de Mòdena, Itàlia) el 4 d’abril de 1937. Resideix a Tossa de Mar des de 1962. Va cursar estudis de Llengües i Literatures Estrangeres, en l’especialitat de filologia hispànica, assolint posteriorment el doctorat. La seva formació humanista li va facilitar una ràpida immersió en la llengua i la cultura catalanes. Gairebé la totalitat de la seva producció científica ha estat escrita en català. S’ha dedicat a investigar i fomentar la recerca sobre la història i l’arqueologia de la seva població d’adopció i ha publicat els resultats en treballs monogràfics. Al llarg dels anys ha estat nexe d’unió en diverses iniciatives culturals entre Catalunya i Itàlia.

Com es va produir la teva arribada i assentament a Tossa? Com et vas integrar a la vida social i cultural de la vila?

El 1959 vaig conèixer una noia catalana a Roma i l’estiu del mateix any vaig venir a Tossa per primera vegada. El 1962 ens vàrem casar i des de llavors resideixo aquí. En aquells primers anys d’estada vaig treballar a l’hotel familiar i al mateix temps em vaig interessar per la cultura del poble, tot i que llavors no tenia gaire temps. La meva primera participació a la vida col·lectiva va començar el 1974 amb la petició de l’alcalde d’aquell temps, en Sebastià Coris, perquè impulsés la creació de l’Associació de Pares d’Alumnes de l’escola local, atès que havia rebut del ministeri d’Educació una directriu en aquest sentit, i ell buscava un perfil de formació humanística i de persona interessada per la cultura del poble, que en aquell temps escassejava ja que el nivell mitjà d’estudis de la població no era com l’actual. També vaig ser vicepresident del Centre d’Iniciatives Turístiques (CIT), entitat que va portar a terme una gran tasca a nivell cultural a la dècada dels setanta.

De quins canvis, socials i polítics, demogràfics, urbanístics, culturals, etc. has estat testimoni al llarg de més de mig segle de la teva arribada a Tossa?

El canvi ha estat total. Quan vaig arribar els carrers encara eren de terra, i malgrat que ja hi havia activitat turística, la vila encara estava abocada a la pesca, quan avui això ja és l’ombra del passat. Vaig assistir a la gran expansió urbanística dels seixanta i setanta, i a un cert canvi de mentalitat de la població, tot i que Tossa és un poble que conserva el seu tarannà de sempre amb les seves tradicions i la seva manera de viure. El poble ha crescut però no tan com altres pobles veïns del litoral, la qual cosa ha permès que no hi hagi hagut trencaments bruscos. D’altra banda, a nivell demogràfic quan vaig arribar érem pocs els estrangers que hi vivíem, i ara es compten per centenars. El desvetllament de la consciència cívica als anys setanta va tenir la seva translació a l’àmbit polític i cultural de la vila. A banda de les candidatures de partit, han proliferat les entitats associatives en diversos aspectes lúdics i culturals, cosa que mai havia existit a la vila. El nostre Centre d’Estudis mateix no hauria nascut si no hi hagués hagut un terreny procliu a la seva constitució. I quan presentem un llibre els actes són molt participatius a nivell ciutadà, la qual cosa demostra el despertar de l’interès per la història i la cultura del poble.

Tot i haver-se decantat inicialment per una formació en l’àmbit científic-tècnic, què el va portar a realitzar estudis humanístics?

Vaig estudiar al Liceo de l’Aquilla, centre basat en la formació humanista, que valorava al màxim els estudis clàssics. Certament, el meu somni hauria estat estudiar enginyeria naval, però al final la meva formació va pesar més. Tanmateix, les meves recerques estan molt basades en el mar i el comerç marítim, i entre les meves passions s’hi compta la navegació: he participat en diverses expedicions per la Mediterrània, a les illes Balears, illes italianes, i fins a Grècia i Istambul en l’anomenada ruta dels consolats de mar catalans (2009), i també he navegat per la costa atlàntica, remuntant el Tàmesi fins a Londres, resseguint el cantàbric, i travessant l’estret de Gibraltar amb vaixells de vela (goletes). Ara és el meu nét Tomàs el qui estudia allò que jo havia començat.

Quina va ser la seva primera percepció en relació a l’àmbit cultural gironí en el moment de la seva arribada i quina és la seva percepció actual?

Quan vaig arribar no em vaig pas posar en contacte amb el món cultural gironí de manera immediata. Van passar uns anys abans no vaig fer-ho. No serà fins a mitjans dels setanta, coincidint amb l’interès per revaloritzar la Vil·la Romana dels Ametllers, en la represa de les excavacions de la qual vaig participar juntament amb Ricard Batista i Albert López. La meva percepció era que d’estudiosos i gent que s’interessés per la cultura n’hi havia poca; i em va donar la impressió que no hi havia una xarxa cultural. Eren individualitats que treballaven molt però en cercles molt reduïts, sovint totalment aïllats. Amb el pas del temps, ja durant la Transició es va palesar un salt qualitatiu molt important. Són els anys de la proliferació dels centres d’estudis al menys a les comarques gironines. Aquella embranzida d’anys enrere que ens va portar a assolir fites importants, diria que en els darrers anys s’ha aturat, no tant per les iniciatives com per la manca de relleu generacional. La il·lusió de les generacions joves dels setanta i vuitanta, ara no la veig gaire enlloc.

A que creus que és degut aquesta manca d’il·lusió en la joventut actual?

Doncs, francament no ho sé del cert. Amb tot, el ventall de possibilitats de participació és avui més ampli que mai. Als anys setanta havíem de lluitar per aconseguir trobar uns canals de participació que s’assolien per camins no fresats. Avui qui tingui interès pot adherir-se a múltiples iniciatives associatives, el problema potser és que la gent no té il·lusió, està desencantada de tot, i això per una societat és quelcom maligne, perquè ens aboca a la frustració. D’altra banda, la manca de perspectives de millora social, la fi de l’ascensor social que permetia a cada generació viure millor que l’anterior, resulta determinant per aquest estat d’ànim que ningú sembla voler encarar amb diàleg, grans consensos i amplitud de mires.

Haver dedicat una part molt important de la teva vida, del teu temps lliure al marge de la teva dedicació professional, a la recerca, a la cultura, quins guanys personals t’ha aportat com a persona? Quin és el pòsit de coneixement i de relacions que has obtingut?

Certament, el millor de tot són les experiències personals viscudes, les amistats travades al llarg dels anys amb historiadors i gent de l’àmbit de la cultura d’arreu. A tots els arxius on he investigat he fet coneixences i amistats que m’han permès al llarg dels anys establir molts contactes a nivell cultural arreu. D’altra banda, anant a visitar arxius no cal dir que també s’aprofita per fer turisme i conèixer pobles i comarques amb els que s’estableixen vincles afectius. Recordo una anècdota: quan a finals dels seixanta vaig anar per primera vegada a Ripoll a veure si tenien documentació de l’arxiu del monestir, el sr. Eudald Graells que llavors s’encarregava del Museu Etnològic de Ripoll, em va dir –Ai quina il·lusió!, un italià que s’interessa per la nostra història.... Això m’ha quedat clavat, queda en el meu record. A ell li va fer il·lusió, però a mi que algú em mostrés aquesta complicitat també. He teixit també relacions amb historiadors estrangers. A Christian Guilleré el vaig conèixer mentre investigàvem fa una pila d’anys a l’Arxiu Històric de Girona, mentre ell treballava en la seva tesi doctoral i jo investigava la història de Tossa a través dels registres notaries, el que m’ha permès teixir una amistat que va més enllà dels interessos culturals, però que d’altra banda també m’ha facilitat el contacte amb les tendència historiogràfiques franceses.

Com valora el fet associatiu català i el paper dels centres d’estudis en el context de la cultura catalana?

El paper dels centres d’estudis és fonamental per articular la recerca al país. Des de les universitats s’està en un plànol acadèmic i tancat, mentre els centres d’estudis sempre han estat quelcom més fresc, més lliure i no tant encotillat. Certament, la historiografia local ha deixat de ser la història d’anècdotes, per seguir els paràmetres del rigor científic. Serà microhistòria sí, però totalment vàlida, i a través de la qual es poden reconstruir parts fonamentals de la història del país.

Quines són, el seu entendre, les potencialitats dels centres d’estudis en relació a la recerca i a la preservació, salvaguarda i valorització del patrimoni?

Els centres d’estudis poden i han de jugar un paper important no només en la recerca, que és una de les seves finalitats primordials, sinó també en la conservació del patrimoni, perquè som gent que vivim dia a dia el patrimoni dels nostres pobles, i podem vigilar-lo i vetllar-hi perquè resulti un instrument útil per al desenvolupament local.

Aquesta voluntat del centres d’estudis de treballar per a la preservació del patrimoni pot trobar total correspondència a les administracions públiques locals o també de territorialitat més amplia. Però a vegades també es donen casos d’un elevat desinterès per part de les administracions. Com penses que cal actuar des dels centres d’estudis en aquest tema i en relació a les administracions?

És desitjable en tot moment establir bons canals de comunicació entre la societat civil i les administracions. Penso que és la millor manera de tirar endavant. Tanmateix, certament a vegades els camins d’uns i altres divergeixen. Al llarg dels anys m’he trobat amb tot tipus de sensibilitats, i en funció de cada context hem hagut de trampejar com hem pogut. Amb l’administració local hem trobat sempre una bona acollida a les nostres iniciatives i propostes, de manera que a nivell de poble la col·laboració ha estat molt positiva. Alguna vegada des de despatxos allunyats de la nostra realitat local, sí que s’han endegat actuacions que ens han incomodat i hem hagut d’afrontar i solucionar amb rigor i mestratge.

Com a investigador, quines han estat les seves principals línies d’estudi?

Gràcies als meus estudis clàssics, les restes de la Vil·la Romana dels Ametllers em van atreure de seguida la curiositat, i vaig tenir molt interès en poder continuar les excavacions d’aquest jaciment aturades d’abans de la Guerra Civil (1980). Posteriorment, en la recerca històrica, vaig començar a desenvolupar-la a tots els arxius nacionals i estrangers on podia trobar notícies que m’ajudessin a portar endavant el meu projecte per una història global de Tossa i de la seva gent al llarg de totes les centúries que es puguin documentar (2013). Essent com és una vila marinera, vaig començar estudiant el comerç marítim, encetant noves línies de recerca que no havien estat mai explorades, com el comerç de la llenya i el carbó de Tossa amb el port de Barcelona (1982), el comerç del peix salat i de la carn de porc salada amb València amb la participació de masos del rere país (1991), i les xarxes comercials de tossencs i costabravencs a Mallorca. En aquells primers treballs vaig desenvolupar molt aquestes qüestions per al període medieval i modern. També vaig estudiar la formació de la vila, l’organització del poblament, la carta de poblament, les institucions, etc. (1998). Després, el tema del comerç el vaig desenvolupar a època moderna i contemporània a De la Mediterrània a l’Atlàntic. Navegació i comerç a Tossa (1759-1814) (2004), posant de manifest les importants relacions comercials amb el nord d’Àfrica, la costa andalusa, la costa gallega i tot Amèrica. A partir de diverses recerques també he tractat el gènere biogràfic resseguint la vida i trajectòria de dos tossencs. D’una banda, amb el primer cònsul general d’Espanya a Rússia, Antoni Colombí Payet (2008), amb un llibre editat pel Departament de Cultura de la Generalitat que fins i tot vaig anar a presentar a Sant Petersburg. I d’altra banda, amb un navegant, escriptor i periodista, Gil Gelpí Ferro (2018), un activista amb un periple vital que el porta per mig món. En tots els meus treballs, he intentat sempre situar Tossa en l’àmbit comarcal i català. No és una història aïllada i localista, sinó contextualitzada en tot moment. Modestament, crec haver aportat moltes llums al coneixement del passat històric de Tossa. Ara estic treballant en l’estudi històric del santuari de Sant Grau de Tossa.

Aquestes valuoses aportacions teves en el coneixement arqueològic i històric de Tossa ha tingut aplicacions pràctiques en la preservació i difusió del patrimoni tossenc i en la configuració del guiatge turístic cultural de la vila? Com s’ha materialitzat? Quines possibilitats més li veus?

La documentació de molts aspectes de la història de la vila que eren desconeguts, així com la publicació de les nostres recerques en la nostra col·lecció de monografies, permeten als professionals del turisme que volen actuar amb rigor i professionalitat poar coneixements per tal d’implementar els seus guiatges. El nostre interès per descobrir la part rústica de la vil·la romana ha permès que tot el terreny inferior que era un aparcament, gràcies a les nostres intervencions va deixar de ser-ho i ara ha passat a formar part d’un recinte arqueològic de gran interès. Tossa ha de desenvolupar més i millor un turisme cultural, per al qual disposa de múltiples elements patrimonials, dels quals nosaltres n’hem estudiat i posat en valor un bon grapat.

M. Carme Jiménez

Josep Santesmases

(amb la col·laboració de David Moré)