Nascut a Terrassa l’octubre de 1959. Director artístic, dansaire, director de diferents esbarts, músic del grup de folk Ministrils del Raval, entre d’altres, fundador i gestor de diverses entitats culturals terrassenques i nacionals, polític català i Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya el 2017. Va ser director General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i President de l’Institut Ramon Muntaner entre els anys 2011 i 2017.

El 5 de juliol de 2017 és nomenat Conseller de Cultura pel Molt Honorable President Carles Puigdemont, i el 27 d’octubre del 2017 va ser destituït pel govern espanyol en aplicació de l’article 155, marxant a l’exili a Bèlgica.

A l’agost de 2018 va ser nomenat director del Programa per al Desenvolupament de Projectes Culturals d’Àmbit Internacional, adscrit al Departament de Cultura de la Generalitat, amb la finalitat de fer valer la cultura catalana en l’àmbit internacional i atreure l’interès del món no solament cap a les empreses culturals catalanes i tot el teixit associatiu, sinó també envers els valors i la riquesa patrimonial del país.

Aquesta setmana has tornat al Parlament de Catalunya de manera virtual per explicar l’afectació del 155 en el món de la cultura. Primer de tot, com estàs i què ha suposat per a tu reviure tan intensament aquells mesos?¹

Estic ferm i fort, i les persones que heu tingut a bé visitar-me crec que ho heu pogut corroborar. Un exili al segle xxi és un estat emocional, és una mena de presó de vidre, més que no pas una vivència i experiència d'estar desconnectat, amagat o aïllat. Penso que totes les persones que vàrem optar per l'exili no hem defallit ni un instant en mostrar arreu la persecució que viu la nació catalana. Tornar a veure les parets de la sala del Parlament em va emocionar bastant més del que em pensava. Si al damunt hi afegim que em vaig poder esplaiar parlant de cultura... en fi, els que em coneixeu ja sabeu que sóc una mica apassionat quan parlo de cultura i llengua, i de com n’està de menyspreada en moltes instàncies, doncs el meu abraonament al damunt de la pantalla, crec que va ser prou fort

Des d’aquesta nova mirada que et dona la distància i des del coneixement d’altres realitats a partir de la nova responsabilitat que tens ara a Brussel·les, com descriuries la cultura catalana en aquests moments? Quins aspectes en destacaries?

Diria que comença a tenir excel·lència en molts dels àmbits culturals. Si malgrat les penúries econòmiques que els diferents governs autonòmics de Catalunya hi han destinat en els darrers 40 anys, em pogut fer renéixer una acceptable capil·laritat i reequilibri cultural i territorial (malgrat moltes mancances), ara és el moment on comencen a florir les inversions esmerçades en la formació de qualitat, neixen centres destinats a aconseguir un desenvolupament sostenible a partir dels recursos naturals propis i de proximitat, etc.. tots aquests fets generen nou i bon talent. Ara ens falta interconnectar-lo molt més amb persones i entitats d'arreu del món, establint més xarxes, més intercanvi de idees, més atreviment en els plantejaments... La cultura i el patrimoni, han de poder ajudar a assolir els objectius de l’agenda 2030.

Quines línies estratègiques t’has marcat des del Programa per al Desenvolupament de Projectes Culturals d’Àmbit Internacional? Quines accions ja s’han pogut concretar a hores d’ara?

La principal línia d'acció que he pogut endegar s'engloba tota en la voluntat de fer diplomàcia a través de la cultura. O sia, emprar la cultura per anar obrint escletxes amb interlocutors que els preocupava una mica deixar-se veure amb «els catalans exiliats». Heu de pensar que al davant hi tenim en contra tota una maquinària de funcionaris, de consolats i ambaixades d'un estat que no ens vol deixar marxar i tampoc ens deixa fer el que volem.

Bona part de les accions, que no totes, es poden veure i consultar. A la web musicaiexili.cat, que sols llegint el seu títol ja podeu entreveure per on va: la gran capacitat de resiliència de grans persones de la cultura catalana que, tot i els seus exilis, no van deixar de crear. Margarida Xirgu, Teresa Rebull, Pau Casals, Robert Gerhard i Josep Carner en són els noms en majúscules.

En una altra línia d’acció, ara acabem de celebrar un nou model d’activitat: hem pogut portar a la seu de la Delegació de Catalunya davant la UE, una exposició sobre campanes i carillons; la part més important, sens dubte, ha estat organitzar una jornada d’estudis amb membres d’associacions de campaners i carillons de Itàlia, Països Baixos, Flandes, Catalunya i València. Pels resultats obtinguts, penso que serà una bona manera de treballar aquí al cor d’Europa. Presentant propostes «molt locals» i demanar el compartir-ho amb representants de qualsevol altre territori.

Aquest 2020 la Coordinadora de Centres d’Estudis dedicarà el seu XII Congrés a l’associacionisme cultural. Sovint el model d’associacionisme cultural català, en un sentit ampli, és considerat un fet diferencial i molt identitari. Creus que és realment així? Quina és la teva opinió?

Sempre he dit amb ple convenciment que el fet que un grapat de persones s’associïn per fer i aconseguir plegats allò que individualment mai assolirien és, en si mateix, una de les millors i més antigues tradicions dels catalans. El naixement de les entitats, ateneus, cooperatives, societats d'ajuda mútua, etc... des de la primera meitat del segle xix així ho demostren. I al llarg d'aquests més de 150 anys d'història sempre s'ha mantingut una ràtio d'una entitat per a cada 100 habitants (dit en xifres rodones) com bé ha demostrat el cens presentat recentment pel grup de la URV dirigit per l'amic Ramon Arnabat.

Si aquest fet és o no identitari, sols pot venir donat pel fet de no haver tingut mai un estat que faci el que hauria de fer, i per tant les persones fan identitat a partir del temes que els interessa desenvolupar; siguin socials o assistencials, culturals, empresarials... poc o molt penso que el nostre caràcter emprenedor i creatiu ens ve donat per la nostra història més recent.

Si elaboréssim un DAFO, quines creus que serien les debilitats, fortaleses, amenaces i oportunitats de l’associacionisme cultural català?

La pregunta és per fer tot un congrés jo sol ? Broma a part, penso que hi ha una amenaça clara que és l’excés de creació d'entitats sense ànim de lucre per a finalitats que no poden assolir el nivell de professionalitat econòmica que cerquen. Això converteix el NIF de l'entitat en una prestadora de serveis apte per a rebre subvencions, però no dedicats a l'associacionisme pròpiament. La més gran i millor fortalesa de l’associacionisme, i que és el que ha fet superar diverses guerres, dictadures, repúbliques... i seguir fent cultura, és el teixit humà. Aquest és el gran tresor de l'associacionisme. A més persones associades, menys dependència de les subvencions públiques i consegüentment, més llibertat d'acció i de decisió. I amb això no dic que no ens calguin subvencions per a projectes. Tot el contrari; si es donen subvencions per plantar cereals o per augmentar la venda de cotxes, com no hem d’invertir diner públic en la cultura?

Durant més de set anys vas ser president de l’IRMU. Què destacaries d’aquesta etapa? Com veus actualment el col·lectiu de centres d’estudis?

Destacar la meva gran ignorància respecte a aquest gran i transcendental àmbit cultural pel que respecte al nostre patrimoni fins al moment en què com a Director General del Departament de Cultura em va «tocar» presidir l'IRMU. Des de llavors aquest descobriment m'ha portat a anar enamorant-me continuada i progressivament de tot i de tothom. Ara no em podria imaginar com estaria el patrimoni català si no existissin els centres d'estudis. Si, a més, hi afegim la gran xarxa que es genera arreu dels Països Catalans, el resultat és encara elevar aquest enamorament a l'enèsima potència.

Les entitats de cultura popular catalana (castells, sardanes...) són molt ben rebudes, en general, a l’exterior i troben fàcilment enllaços amb altres realitats similars d’altres països. Des de la teva perspectiva actual, has conegut realitats associatives vinculades a la recerca territorial o al patrimoni que puguem considerar similars als nostres centres d’estudis com a possibles copartícips en projectes de més abast? Creus que hi ha àmbits o instàncies preferents amb qui col·laborar o amb les quals ens hauríem de plantejar entrar en contacte? I en el cas concret de Bèlgica?

Curiosament o no, el nostre model és tot al contrari del què trobes per països europeus, on el més lògic és trobar-te equipaments patrimonials públics gestionats per associacions sense finalitat de lucre, unes lleis de mecenatge que recolzen aquest model de gestió i una valorització i sensibilització molt més alta per part del públic que s'enorgulleix del seu patrimoni i el visita allà on va de viatge... Ja fa uns mesos que estem treballant conjuntament amb l'IRMU per tal de poder formar part de l'organisme europeu més gran dedicat al patrimoni cultural: Europa Nostra. Tan aviat com ho aconseguim estic segur que n'obtindrem bons resultats, i que des d’allà ens ajudarà a connectar amb tot tipus de possibles col·laboradors i partenariats en el futur. L’IRMU ha tingut i té tanta feina dins dels Països Catalans, que sols amb un creixement moderat podrem entomar la seva internacionalització, com a model de gestió exemplar, com per generar nous projectes transfronterers i en xarxa.

M. Carme Jiménez

Institut Ramon Muntaner