Nascuda a Sitges. Escriptora i gestora cultural: arts, recerca, poesia i escriptura, en qualsevol ordre. Diplomada en Biblioteconomia i Documentació (1975) i llicenciada en Filologia Catalana (1977). Estudis de doctorat i acreditada la suficiència acadèmica en investigació.

Des dels seus inicis en l’àmbit professional ha combinat tasques professionals d’alta responsabilitat en institucions culturals amb estudis i recerques de caràcter acadèmic, en oberta sinergia. La seva activitat es caracteritza per la capacitat d’interaccionar entre les humanitats i la gestió. Compta amb una dilatada experiència en responsabilitats de direcció, organització i gestió cultural; en programació, organització i coordinació d’esdeveniments culturals; en tecnologies de la informació i de la comunicació aplicades a institucions culturals i en relacions i participació en institucions, entitats i organitzacions internacionals així com en la direcció i comissariat d’exposicions. Ha estat comissària del Centenari Rosa Leveroni (2010), l’Any Ramon Casas (2016-2017) i del Centenari de Maricel 1918-2018.

La seva activitat professional ha transcorregut com a Responsable, Directora de l’Arxiu Històric de Sitges (1976/1978-1983); Cap del Servei de Documentació, Biblioteca i Arxiu, Parlament de Catalunya (1893-1989); Subdirectora i Gerent (1989-1996) i Directora de la Biblioteca de Catalunya, 2000-2004; Documentalista, Cap de l’Àrea de Projectes i Desenvolupament del Servei d’Estudis Parlamentaris, Parlament de Catalunya (2004-2011); Directora-gerent dels Museus de Sitges (2011-2019).

Autora d’una quarantena de llibres sobre art, literatura, història cultural, biografies, i nombrosos articles i treballs d’especialització, assaig i divulgació. Des de 1998 manté una columna setmanal d’opinió i temes culturals a L’Eco de Sitges, i des de 2006 manté el blogweb Quadern de Terramar: https://quaderndeterramar2018.wordpress.com.

Va ser sòcia fundadora (1976) del Grup d’Estudis Sitgetans i presidenta entre els anys 2009 i 2013. Des de juliol de 2019 és la presidenta del plenari del Consell de la Cultura i de les Arts (CoNCA).

Poc després d’accedir a la presidència del CoNCA arribava la pandèmia. De quina manera aquest fet ha condicionat el plantejament estratègic que us havíeu fet inicialment?

Havíem iniciat el nostre mandat fent una lectura crítica de la llei del CoNCA per tal d’analitzar-ne el contingut a fons i marcar no només les línies principals de la nostra responsabilitat respecte de

La situació que es presentava era tràgica perquè era afegir precarietat damunt de la precarietat a penes o no gens superada després de la gran crisi de 2008

l’ecosistema cultural del país sinó també els objectius estratègics en aquesta tercera etapa del CoNCA, que vam presentar al Parlament el febrer de 2020 en una de les dues compareixences anuals determinades per la llei. D’aquesta lectura en va sorgir, a més, la publicació #10 anys CoNCAque, com tots els nostres estudis i informes, hem penjat al web. Fins l’esclat de la pandèmia havíem enllestit dos estudis iniciats durant el mandat anterior, que presidia Carles Duarte, un sobre l’accés dels joves a la cultura i un altre sobre la sostenibilitat en el medi cultural, i havíem acabat l’elaboració de l’avaluació estratègica de l’Arxiu Nacional de Catalunya, que vam presentar just el dia abans de l’inici del confinament. Alhora havíem recuperat dos temes de fons que constitueixen línies de treball permanent per al CoNCA com són el mecenatge i l’Estatut de l’artista, que ja comptaven amb una trajectòria remarcable. El plantejament estratègic el vam centrar en l’activació del Cens d’artistes i professionals de la cultura, en l’assoliment d’un marc de finançament just i suficient per a la cultura i en l’anàlisi i la visibilitat de l’impacte de la Covid en el sistema cultural. Vam mantenir el plantejament estratègic i alhora vam obrir vies per atendre la situació d’emergència.

Quines han estat les prioritats del CoNCA en aquests mesos de forta aturada de l’activitat cultural?

Des d’un primer moment ens vam posar al costat dels creadors, artistes i sectors culturals i, alhora, vam traçar la nostra estratègia de col·laboració amb les institucions, en particular amb el Departament de Cultura, per tal de treballar plegats en la recerca i plantejament de solucions, tant les d’emergència com les línies de fons. La situació que es presentava era tràgica perquè era afegir precarietat damunt de la precarietat a penes o no gens superada després de la gran crisi de 2008. Vam obrir el Canal Emergència amb la voluntat d’atendre, informar i acompanyar les consultes que ens arribessin; entre l’abril i el juny de 2020 vam atendre dues-centes consultes i posteriorment el vam reformular per tal de rebre les principals respostes i reivindicacions dels sectors. Alhora vam voler crear un capital de reflexió i pensament culturals sobre com hauria de ser la cultura l’endemà de la pandèmia: vam convocar cent cinquanta persones dels diferents sectors i generacions sota el lema «150 veus per a la cultura del demà» i els vam demanar una reflexió de 300 paraules que anàvem penjant cada dia al nostre web i que finalment hem publicat en format de llibre, 150 veus. La cultura de l’endemà.En tercer lloc, conjuntament amb el Departament de Cultura (Gabinet Tècnic i ICEC) vam encarregar un estudi sobre l’impacte econòmic de la Covid al llarg de 2020 i que, malgrat la irregularitat de la disponibilitat i existència de dades, assenyala un panorama greument perjudicat. De cara a l’Informe anual sobre l’estat de la cultura i les arts 2020, actualment en curs d’edició, vam realitzar una enquesta a persones i organitzacions sobre els efectes de la pandèmia que ha resultat ben colpidor. Vam mantenir desenes de reunions amb administracions, entitats i organitzacions, vam reivindicar increments de tota mena d’ajuts i vam celebrar que la cultura fos considerada un bé essencial, a més d’organitzar activitats sota el lema de «la cultura és segura».

Si haguessis de prioritzar tres iniciatives per a la represa, quines proposaries?

Una, que el retorn a la normalitat no pot ser de cap manera el retorn a la precarietat i que alguna cosa ha d’haver canviat o s’ha de canviar immediatament per no caure en les inèrcies de sempre. Dues, aconseguir un finançament públic per a la cultura des dels pressupostos de la Generalitat que arribi, com a mínim, al 2 %, i aconseguir-lo en un termini de dos anys perquè un mandat de legislatura es pot fer llarg. I tres, aconseguir que tant el govern de la Generalitat com el govern de l’Estat espanyol adoptin les mesures des de les seves respectives competències per assolir el conjunt de mesures fiscals, laborals, administratives i sociosanitàries que han de constituir l’Estatut de l’artista que permeti que els artistes i creadors tinguin una vida professional digna, com succeeix en altres països de la Unió Europea. A l’Estat espanyol les condicions laborals dels artistes i creadors porten un retard inexplicable i injustificat en clar desavantatge amb els països veïns.

La pandèmia ha posat en evidència la precarietat de gran part del món cultural. Què cal per assegurar la consistència i viabilitat del sector? Pressupostos més elevats, major reconeixement institucional, presència als mitjans, o compromís ciutadà?

Tot això i més. Cal tenir en compte que ens hem de referir als sectors en plural perquè la realitat de l’ecosistema ho és; està integrat per serveis, associacions, infraestructures, lobbies, indústries i, també, per persones i col·lectius que no estan enquadrats però que existeixen. Per tant, les solucions a les precarietats no poden ser uniformes sinó que han de ser diversificades i específiques, han de respondre a la varietat de situacions existents. Però hi ha una qüestió que afecta la totalitat de l’ecosistema com és el finançament. Dins del finançament hi entra tant el del sector públic per mitjà de les diferents administracions (govern de Catalunya, administracions locals i supralocals —consells comarcals i diputacions— i també la part que pertoca al nostre país per part de l’Estat) com també el finançament privat. En aquest punt és essencial aconseguir noves i millors condicions per al mecenatge privat i això també és feina tant del Parlament i el Govern com del Congrés dels Diputats i el govern de l’Estat. En la cultura s’hi ha de creure i creure-hi vol dir donar-li entrada a les agendes, als mitjans, a les relacions entre el sector públic i el privat, i a l’educació. És fonamental l’educació de la cultura i en la cultura. El procés educatiu no es pot desenvolupar ignorant l’educació cultural. En un altre aspecte els mitjans de comunicació, especialment els que es nodreixen de pressupostos públics, tenen una àmplia responsabilitat en la visibilitat de la cultura en totes les seves dimensions, inclosa la territorial.

Des del teu coneixement del món dels centres d’estudis quina valoració fas del paper d’aquestes entitats envers el patrimoni proper? Què aporta de diferent l’aproximació dels centres d’estudis al patrimoni respecte a d’altres organismes o institucions?

Els centres d’estudis locals, o territorials, són el més gran referent de cultura de proximitat en la seva dimensió de recerca i difusió

Els centres d’estudis locals, o territorials, són el més gran referent de cultura de proximitat en la seva dimensió de recerca i difusió. Han guanyat prestigi a pols per les seves aportacions, pel rigor, pel treball voluntari, pel seu caràcter associatiu de proximitat i de servei a la comunitat. Haurien de constituir el principal o un dels principals referents de les polítiques culturals locals i de proximitat i participar plenament en òrgans assessors, consultius i fins i tot executius del sector públic. Apleguen un gran capital de coneixement, d’expertesa, d’interlocució i de difusió que posen a disposició de les comunitats locals i territorials i aquest és un dels seus grans i impagables valors. Altrament, han de rebre ajuda per poder-se professionalitzar en aspectes de gestió que la societat i l’administració, burocràcia inclosa, exigeixen.

Què destacaries de la teva presidència en el marc del Grup d’Estudis Sitgetans?

El Grup d’Estudis Sitgetans el vam fundar un grup de persones de diverses generacions un 1976 quan tot just s’iniciava la Transició amb la voluntat de promoure i fomentar el coneixement cultural sobre Sitges. Hem travessat diverses etapes i diversos canvis, sempre en creixement i obertura vers altres entitats locals i territorials. A mi em va tocar una etapa de canvis, des dels generacionals, administratius i relacionals amb altres col·lectius, fins als més conceptuals, internet inclosa, i no la recordo precisament com una etapa fàcil. Però vam avançar i es van consolidar diversos canvis que, juntament amb el treball de juntes posteriors, han fet avançar i créixer la nostra entitat. I recordo com un dels millors moments la concessió del guardó de reconeixement de Recercat, que avui figura entre els guardons més preuats del GES.

Com t’ha influït, com t’ha ajudat, la pertinença a un espai cultural local en la gestió de projectes d’àmbit de cultura de país? O a l’inrevés? Quina creus que hauria de ser la correlació entre l’àmbit local, nacional i el global en la cultural?

Personalment, l’espai de cultura local em va configurar des dels anys setanta com a investigadora implicada en ampliar la focalització de la història cultural en el medi sitgetà. La major part dels meus treballs de recerca estan relacionats amb la història local, un àmbit que ofereix possibilitats infinites. I és que no es pot construir la cultura sense partir de la base local per interrelacionar-la amb la resta del món. I, a la inversa, una idea global, en cultura, sempre acaba concretant-se en una localització determinada. La interrelació existeix, només cal estar disposat a actuar des d’una perspectiva que li doni visibilitat i la importància que mereix. Els espais de la cultura local són imprescindibles per a qualsevol construcció cultural en qualsevol àmbit.

Quins creus que són els reptes dels centres d’estudis en el context postpandèmic? Què poden aportar a la reactivació de l’activitat cultural?

Són similars als d’altres institucions i entitats del medi associatiu del nostre àmbit nacional. Ens cal, en primer lloc, estabilitzar l’estat de salut pública i poder programar de nou amb normalitat. La reactivació aportarà una cohesió que s’ha afeblit degut a les circumstàncies però que precisament per això hi ha més ganes d’enfortir-la creant vincles més forts amb la comunitat i amb entitats similars. Les sinergies seran més fortes i arribaran a més sectors socials per la via de la proximitat. Desvetllar de nou l’interès per la cultura en el medi local amb eines pròpies i amb sinergies compartides és una estratègia que ha de donar més i millors resultats. Els centres d’estudis són un dels sectors més idonis per contribuir a la creació de relacions comunitàries més inclusives i compartides en la seva comesa i compromís de difusió de la cultura. Hi ha molta feina a fer i l’horitzó és ben obert.

M. Carme Jiménez

Institut Ramon Muntaner