Nascut a Benissanet el 1956, exerceix la professió de mestre en diversos centres educatius, el darrer el col·legi Antoni Nat del seu poble. Els seus referents bàsics són aquells que anomena «la BBC de l’Ebre», en referència a Artur Bladé i Desumvila de Benissanet, Carmel Biarnés d’Ascó i Artur Cot de Móra d’Ebre. Fins ara, la major part del seu estudi s’ha centrat en la segona meitat del segle xviii i la primera del xix (guerra del Francès, guerres carlistes, navegació per l’Ebre, els pobles i la gent...). La seua recerca té com a límits geogràfics les Terres de l’Ebre i el seu entorn proper. En clau més local ha treballat la comarca de la Ribera d’Ebre, per proximitat geogràfica, i el poble de Benissanet per una evident qüestió personal i afectiva.

Ha col·laborat en diverses publicacions locals i comarcals sobre temes històrics relatius als pobles de l’Ebre. Entre d’altres, és autor de: Els O’Callaghan de Benissanet. Una família noble irlandesa del s. xviii (1992), La navegació per l’Ebre català en el darrer quart del s. xviii (de Riba-roja a Miravet) (1994), Les famílies benestants de Flix a la fi del s. xviii (1996), La postguerra del Francès i la revolta reialista de 1822 a l’Ebre (1998), Miravet. Un poble de l’Ebre català a la fi del s. xviii (1999), El Trienni Constitucional al partit de Tortosa (1820-1823) (2003), Set anys de guerra civil (Ribera d’Ebre, 1833-1840) (2006) i Pobles i gent de l’Ebre a la Catalunya del segle xviii (Ribera d’Ebre, 1775-1799) (2018).

El novembre de l’any 2018 —juntament amb l’Associació La Cana de Flix— va ser guardonat amb el premi honorífic Sirga d’Or que atorga el Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre amb caràcter biennal, i el 2021 ha guanyat el premi Recercat.

Què et va motivar a dedicar-te a la recerca en paral·lel a la teva professió de mestre?

La recerca històrica i la docència tenen molts lligams en tant que en totes dos intervé, de manera activa, l’aprenentatge i la divulgació, encara que la metodologia sigui diferent. Des dels inicis de tot plegat he procurat mantenir agafades de la mà totes dues activitats, si bé és cert que el neguit per saber del meu entorn afectiu venia de molt abans. Les circumstàncies i el pas del temps, com sempre, han tingut el seu paper i han acabat modelant, o remodelant, l’esperit inicial.

Per què vas decidir vincular-te amb diferents entitats com el CERE (Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre) o ser un dels impulsors de l’Associació Cultural Artur Bladé i Desumvila? Quins creus que són els valors d’aquestes entitats?

Tots busquem un cert recer en aquells col·lectius que valoren, creuen i defensen allò que un valora, creu i defensa. En els inicis, el CERE va ser per a mi, i entre moltes altres coses, lloc d’acollida i d’escalfor dels que considerem que la cultura és una manera, com una altra, de viure i entendre la vida. Per això, durant anys hi vaig estar estretament vinculat i, si bé ara estic fora de tot càrrec o responsabilitat, hi mantinc un estret lligam afectiu. En el cas de l’Associació Cultural Artur Bladé i Desumvila, a més del que he exposat, em va engrescar la lluïssor que desprenien els ulls dels jóvens —bona part d’ells havien estat antics alumnes de l’escola— quan plantejaven fundar-la i que públicament gosessin reivindicar, dintre i fora poble, l’obra del nostre convilatà. Cal conèixer bé com anaven i estaven les coses en aquell moment per entendre la valentia de fer este pas endavant.

Pel que fa als valors que aporten o poden aportar estes o les moltes altres entitats culturals, l’enumeració seria massa llarga per encabir-los aquí en tant que al costat dels considerats més universals n’hauria de remarcar d’altres de més personals. Destaco, sense oblidar-ne d’altres, l’estima per allò que ens ha estat llegat i la decidida voluntat de divulgar, pel present i per l’esdevenidor, allò que ens reconeix com a poble o com a territori.

Descobrir que al teu poble hi va néixer un autor com Artur Bladé, que a més va descriure amb una magnífica prosa els seus records des de l’exili mexicà, què va significar per a tu? Quins estímuls et va provocar?

El senyor Bladé el vaig conèixer abans per la seua obra. La primera descoberta va ser casual i devia ser cap a finals dels anys seixanta, quan devia rondar els tretze o catorze anys. Anècdota personal explicada més d’un cop si bé em plau recordar, i reivindicar, per la transcendència que va tenir en l’àmbit personal i que demostra, una vegada més, com fets fortuïts poden acabar decantant la balança de la nostra vida. Llegint lloms de llibres que convivien en una prestatgeria de la petita biblioteca particular de ma padrina n’hi va haver un que a l’acte em despertà l’atenció. De títol, era el més curt. Només hi deia: BENISSANET, ves per on el nom del meu poble. Ni del llibre ni del seu autor mai n’havia sentit a dir ni xut. Va ser ella, ma padrina, qui me’n parlà després perquè havia anat a l’«escola» del senyor Bladé i Desumvila quan hi feia de mestre als nens d’una entitat republicana local. De fet, el llibre li estava dedicat. En aquella tendra edat, la seua lectura reconec que contribuí a descobrir i valorar la importància de les nostres raïls en tant que allí es parlava de persones, llocs i fets que m’eren molt propers i aconseguí despertar allò que en aquell moment tenia endormiscat: la direcció on encaminar les meues inquietuds culturals. A partir d’aquí, s’enceta una segona fase: l’interès per conèixer més sobre l’autor i la seua obra. Durant temps em vaig dedicar a rebuscar amb afany els seus llibres i articles publicats, en aquell moment gens fàcils de trobar, dispersos com estaven i desconeguts com eren dintre de l’aparador cultural públic. De retruc em vaig començar a interessar per saber més coses del meu poble, de la meua gent i de tot l’entorn geogràfic proper, i és en esta acollidora fase on encara em trobo ara, gratament encallat, tot sigui dit.

Com valores l’associacionisme cultural a la Ribera d’Ebre? Què li aporta?

Reconec que no estic del tot al dia sobre la realitat de l’associacionisme comarcal actual i del present solament gosaria parlar, amb un cert coneixement de causa, sobre casos puntuals i sempre des d’una mirada externa. Per altra banda, costa fer afirmacions en moments d’incertesa, quan encara estem rebent fuetades d’una pandèmia de la qual està per veure l’impacte final (social, econòmic, cultural...). En tot cas, sí que puc valorar el temps viscut, quan estava plenament immers en la dinàmica associativa. Al darrer quart del segle xx comencen a gestar-se a la Ribera d’Ebre diverses associacions d’àmbit local i comarcal. La capil·laritat d’estes entitats, integrades majoritàriament per jóvens culturalment inquiets, dinàmics i actius, abastava d’una manera o altra pràcticament tots els pobles de la comarca i en àmbits diversificats. Cadascuna buscava el seu lloc, el seu espai vital. L’energia que les empenyia era fer sentir la seua veu i donar a conèixer el propi ecosistema cultural. Es demostrava, una vegada més, que no són els diners, com alguns ens volen vendre, el gran motor que sempre ho mou tot. La decidida voluntat de creure, en este cas en un projecte cultural col·lectiu, va fer prodigis en tant que va tenir la virtut d’escurçar distàncies, enfortir lligams entre pobles i persones i potenciar l’estima pel llegat del passat. El temps i les circumstàncies, com sempre, tenen un decisiu paper i són els que finalment han decidit quines havien de sobreviure.

No es pot parlar de la història d’un país si abans no es coneixen les diverses històries locals que l’han conformat. Per altra banda, i ben mirat, no hi ha res més universal que allò que batega en cadascun d’estos microcosmos

A la pregunta sobre què aporta l’associacionisme a la comarca, o li hauria d’aportar, es poden donar moltes respostes, algunes acabades d’apuntar. En tot cas, una més seria la diversitat, en tant que això representa per a tots riquesa cultural i humana. Cada vegada que el nostre patrimoni es veu afectat —desaparició de persones de privilegiada memòria o d’edificis emblemàtics, destrucció de documents històrics, pèrdua de variants peculiars del nostre vocabulari i parla...— no solament se’n va una part del que ens ha estat llegat dels nostres sinó que, a més, perdem personalitat i ens apropem, cada cop més, a allò que alguns qualifiquen com a identitats líquides, com les que ja comencen a proliferar. Si naltros no creiem ni defensem allò que forma part del nostre patrimoni, qui ho farà? Tinguem per segur que si deixem perdre tot allò que ens ha identificat com a comunitat altres cultures foranes substituiran el buit. Com algú va resumir al seu dia, qui perd els orígens perd la identitat.

Quines són per a tu les virtuts de la història local? Creus que caldria reivindicar-la? Què aporta?

La història local són les raïls de cada poble o territori, allò que l’ha identificat en el temps i que explica els seus perquès, la seua forma de ser, la seua identitat, i que la singularitza respecte d’altres comunitats, veïnes o llunyanes. És més, no es pot parlar de la història d’un país si abans no es coneixen les diverses històries locals que l’han conformat. Per altra banda, i ben mirat, no hi ha res més universal que allò que batega en cadascun d’estos microcosmos.

Tots som prou conscients de la importància de disposar de l’aigua necessària perquè els arbres es mantingui vigorosos tot l’any, especialment en temps de sequera acusada, i el paper que en tot este procés hi tenen les seues raïls. En canvi, sembla que n’hi ha que encara no s’han adonat de la importància de conèixer, preservar i difondre les raïls, que ens entrelliguen com a col·lectiu humà. Fins que no s’obrin més finestres i s’entengui que la història de cada poble, de cada territori, és un reconeixement i homenatge permanent a la comunitat i a la gent que hi ha viscut i que l’ha fet possible al llarg dels anys poc s’avançarà en la seua valoració.

Quines línies de recerca t’han interessat més?

Tot allò d’històric que s’emmarca dintre del que actualment anomenem Terres de l’Ebre em desperta interès. Dit això, és evident que a la pràctica un s’acaba decantant per temàtiques que personalment li resulten més atractives o afectivament més properes. Com que encara queda molt a investigar i a dir sobre este territori, es pot dir que un gairebé pot triar a la carta allò que li ve de gust i, fins i tot, delimitar l’espai temporal a treballar. Ara bé, en la decisió final sempre té l’última paraula la documentació conservada, disponible o accessible. Fins ara m’he decantat pels segles xviii i part del xix perquè el vent de les circumstàncies han bufat així, si bé la part afectiva em porta sempre a no descuidar el meu poble, el riu Ebre i l’ensenyament.

T’has dedicat molts anys a l’ensenyament. Com creus que podem fer atractiva la història i el seu estudi entre la gent més jove? Com podem fer perquè s’interessin pel patrimoni local?

Una obvietat que entenc necessari recordar abans de donar una resposta més directa: si vols recollir abans has de sembrar. No podem esperar que les noves generacions s’interessin per la història i el patrimoni local si abans no s’ha aplanat el terreny, sembrada la llavor i regat periòdicament amb l’aigua necessària. Si bé no hi ha garanties que fent-ho així la producció final sigui la desitjada, el que sembla evident és que no n’hi ha cap altra, o almenys jo no la conec. Tot necessita el seu temps de maduració i en esta qüestió, com en tantes altres, cal arromangar-se i com més aviat millor.

Els primers a demostrar interès per estos temes i fer-los seus entenc que haurien de ser els adults, en tant que la indiferència i el desinterès s’encomanen i molts jóvens capten, per capil·laritat i encara que no ho sembli, el missatge proper que els arriba. Pedagògicament parlant, entre els reconeguts efectes beneficiosos hi ha saber adequar el missatge a l’edat de la persona a qui va destinat i no descuidar-se mai, especialment en els més jovenívols, d’introduir el joc dintre de la partida. Com que tota pedra fa paret, el simple fet de recrear-se visionant plegats fotografies antigues o de perfilar un senzill arbre genealògic familiar obri, per exemple, uns primers lligams afectius amb el passat. No n’hi ha prou. Com en tot allò que pretenem que perduri cal anar regant i adobant convenientment el terreny al llarg del temps.

Tot i això, és evident que el vent actual bufa advers i amb força. Als jóvens els arriba tanta informació i tan diversa que es fa difícil una bona digestió de tot plegat. En moments així és quan els sirgadors han de demostrar, i fa valer, la seua perícia, habilitat didàctica i compromís.

Per què creus que costa tant que en l’actualitat els joves entrin a formar part de les associacions culturals? Què podem fer per revertir aquesta tendència dels darrers anys?

Actualment, la tecnologia posa a l’abast de les noves generacions tot un món sense gairebé haver de sortir de casa. Davant d’això, probablement el problema menys preocupant acabi sent el que planteja la primera part de la pregunta.

En començar l’entrevista deixava caure que una de les motivacions personals que m’havien portat a apropar-me al món associatiu era l’escalfor i el recer que dona trobar-se amb gent que valora, defensa i creu el mateix. Potser alguns creuen que actualment tot això, i molt més, es troba ara només polsant una tecla i que els contactes virtuals són la fórmula màgica que ofereix el present i el futur. Com que la història també és, o hauria de ser, aprenentatge i serveix tant per informar com per recordar i advertir potser no està de més tenir present que tot, o gairebé tot, té dos cares. Al costat dels evidents aspectes positius que aporta la tecnologia actual, i la que vindrà, cal advertir que el plat menys agradable de la balança podria ser que s’acabés caient en l’individualisme i l’aïllament. Històricament s’ha demostrat que estes posicions són una fórmula més de control i domesticació social i alguns, com sempre, hi estan particularment molt interessats.

Pel que fa a les possibles solucions per intentar redreçar la tendència actual soc dels que pensen que per trobar respostes prèviament s’han de formular les preguntes adequades, encara que algunes puguin resultar incòmodes. Abans d’emetre cap diagnòstic cal saber què en pensen els interessats. Els arguments i les motivacions que finalment posin sobre la taula de ben segur aportaran més llum i possiblement exigiran a les associacions —tal com les coneixem i han actuat fins ara— nous replantejaments i reptes. Com que desconec si la necessària prova empírica s’ha fet, no goso anar més enllà, més encara quan fa temps que m’ho miro des de la còmoda i plàcida posició que dona la llunyania, que no amb desinterès. En tot cas, si després de tots els esforços res no fructifica com s’espera, només tinc clar que mai s’hauria de llençar la tovallola i que caldria continuar mantenint la flama encesa. Sempre és millor tenir llum, encara que estigui esmorteïda, que viure en la foscor permanent. Per un altre costat, als que ens dediquem a fer recerca del passat no ens venen de nou situacions similars en tant que som coneixedors de determinats moments de la història en què la riuada dels esdeveniments era tan forta que semblava que s’ho havia d’emportar tot al seu pas. Ben cert és que de tot allò que en moments així se n’anava riu avall i desapareixia per sempre més, habitualment continuava dempeus el que tenia millor solament i més bones raïls, condicions que de ben segur hauran de demostrar, una hora o altra, les associacions actuals.