Pioner de l'estudi sobre la música valenciana

Fermí Pardo Pardo Musicòleg i folklorista

per Andreu Ginés

Fermín Pardo Pardo agost 2008
Fermín Pardo Pardo agost 2008 | Javier Latorre Zacarés

Va néixer a Hortunas, aldea de Requena, l’any 1945. És musicòleg i folklorista, president del Centro de Estudios Requenenses (CER).

Va estudiar Magisteri i va exercir de mestre per diverses localitats valencianes, fins que l’any 1997 va aterrar al Col·legi Públic Lucio Gil de Requena, on ha exercit fins a la jubilació. De manera paral·lela a la dedicació professional, va estudiar Història en la Universitat de València, i, alhora, obtingué el títol de diplomat en «Valencià» per l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat d’Alacant.

El seu interès per la música tradicional va començar molt prompte: mentre estudiava Magisteri es va integrar al grup del Centre Aragonés de València i, posteriorment, al Grup de Danses de la Secció Femenina. El pas decisiu, però, fou la creació del «Seminari d’Art Popular del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de València», del qual Fermín Pardo va formar part. Aquest col·lectiu va reformular en l’àmbit científic la metodologia a seguir per a tractar i analitzar la cultura popular.

Ha continuat treballant fins a l’actualitat per a recopilar les tradicions i expressions orals, la música tradicional, els usos socials, rituals i actes festius així com els coneixements relacionats amb la natura i les tècniques artesanals tradicionals.

S’ha preocupat per l’ensenyament dels instruments de música populars, amb l’objectiu d’introduir a les escoles les manifestacions artístiques de la cultura tradicional.

Fermín Pardo Pardo a Venta del Moro. Foto: Ignacio Latorre

Al llarg de la seua trajectòria investigadora i divulgadora ha escrit gran nombre de treballs i ha comissariat més de dotze exposicions sobre etnologia, indumentària tradicional i art sacre. A més, ha format part de grups de música i danses tradicionals i de recuperació de balls perduts com és el cas del grup Alimara de la Societat Coral el Micalet de València o el Grupo de Estudios Folklóricos Jaraiz.

El 16 de setembre de 1994 el Ple de l’Ajuntament de Requena el va nomenar cronista oficial de Requena i, des del 28 de maig de 2011, n’és fill predilecte.

El dia 6 de maig de 2018, el Museu Valencià d’Etnologia va organitzar un homenatge a Fermín Pardo com a reconeixement a tota la seua carrera com a compilador i transmissor de la cultura immaterial, i en el qual es ballaren les danses recuperades gràcies a les seues investigacions.

En relació amb els centres d’estudis, cal destacar que el 6 de novembre de 1999 Fermín Pardo fou escollit president del Centro de Estudios Requenenses, entitat membre de la Federació d’Instituts d’Estudis del País Valencià. Des de la direcció d’aquesta entitat ha impulsat diverses iniciatives com són els congressos d’Història Comarcal, que ja han arribat a la novena edició, i el Congreso de Medioambiente, del qual s’ha celebrat una edició i la propera està prevista per al 2023. També ha promogut exposicions com «El Espíritu de la Letra», «De luces y sombras» o «Desarrollo urbano de Requena», entre d’altres.

Així mateix, ha impulsat la col·lecció «Monografías CER», que consta de més de vint títols d’història, d’art, de geografia o d’etnologia. I ha consolidat la revista periòdica de l’associació, Oleana, fundada el 1985 i que ja va per al número 37.

A banda del centre d’estudis al qual pertany, Fermín Pardo ha col·laborat i col·labora activament amb molts altres centres d’estudis, no només de l’entorn geogràfic més pròxim sinó d’arreu del País Valencià.

En l’àmbit dels estudis locals i comarcals, destaca l’impuls a l’obertura de l’Arxiu Municipal de Requena. Ha impulsat la col·lecció «Fuentes documentales de Requena y su tierra», amb tres edicions. I, actualment, és director de la Secció d’Etnologia del Museu Municipal de Requena.

Fermín Pardo va ser reconegut amb el Premi Recercat 2021.

Premi Recercat 2021 a Tortosa

Què et va motivar a dedicar-te a l’etnologia i a la recuperació de música i danses tradicionals?

Des de xiquet xiquet que m’atreia el que cantaven en família, el que contaven i tota la tradició... No sé per què... Mon pare i ma mare eren cantadors i jo els sentia i cantava amb ells. Eixa atracció per escoltar i cantar fou el que em va motivar a intentar conèixer altres persones i altres cançons. I els meus abuelos materns ens contaven sempre moltes històries, com ara de la seua experiència en la guerra de Cuba i les cançons que allí aprengueren. Tot això despertà encara més el meu interès i la meua curiositat.

Aquesta curiositat em va acompanyar sempre, i, un cop a València, i ja dins del grup universitari de Danses de la Secció Femenina, jo i altres companys ens interessàrem per fer recopilació de música i dansa, ja que en la Secció Femenina només tenien un nombre comptat de balls i cançons, que repetien contínuament, i que consideraven que eren totes les que hi havia. Ens deien que ja estava tot arreplegat, que no hi havia més cançons i balls a banda del seu repertori.

I aquesta tasca de recopilació anà creixent?

Aquesta era la nostra manera de funcionar: anaves a un poble i preguntaves per les festes i, a partir d’aquí, arribaves a les persones majors

Després dels primers treballs pel meu compte i amb Sebastián Garrido, vaig començar a recopilar amb Salvador Seguí i Maria Teresa Oller. Salvador Seguí tenia molts contactes perquè era professor al Conservatori de València, i els alumnes dels pobles l’anaven informant de persones que podrien conèixer cançons i balls tradicionals; Maria Teresa Oller anava als pobles i preguntava, i, estirant del fil, aconseguia arribar a gent amb aquest coneixements.

Aquesta era la nostra manera de funcionar: anaves a un poble i preguntaves per les festes i, a partir d’aquí, arribaves a les persones majors. En aquells moments (anys seixanta i setanta) era un treball molt emotiu, perquè quan trobaves algú amb aquests coneixements, de seguida s’emocionava en comprovar que hi havia gent interessada, perquè aquestes persones se sentien menyspreades o apartades o, fins i tot, tenien vergonya de cantar les cançons antigues. De fet, tinc gravacions on se senten les rialles de la gent major quan els demanàvem que cantaren les cançons que se sabien.

Quines comarques vas visitar inicialment?

La meua, per descomptat, però també la Foia de Bunyol, la Costera, el Racó d’Ademús –que em resultà molt atractiu i on vaig recopilar coses molt boniques–; també alguna cosa de la Ribera, de l’Horta i un poc de la Serranía. Arribàrem fins a la Vall d’Albaida, en aquells primers moments.

Per altra banda, vam entrar en contacte amb Salvador Mercado, que volia fundar un grup des de la Secció de Danses de la Societat Coral el Micalet, que posteriorment seria Alimara.

Per aquell moment ens trucaren del programa La banda del Mirlitón, d’Ismael Peña, que s’emetia per RTVE, per a fer diversos programes de folklore valencià. Ens va servir per a ajuntar-nos molta gent molt diversa, del nostre grup i de l’altre i de l’altre... alguns provinents de la Secció Femenina, altres de Lo Rat Penat, etc., i es formà un equip que feu una gran tasca i que arribà a preparar fins a tres programes, tot i que finalment només se n’emeteren dos. Aquesta iniciativa també ajudà a visibilitzar la cultura popular i a fer que la gent en recuperara l’interès.

Després de tota aquella feina, ara mateix hi ha més de cent grups de danses adherides a la Federació de Folklore, dins dels quals hi ha gent molt preparada i compromesa. Tanta quantitat de grups fa que hi hagi gent amb molt de compromís i molta formació, de la qual sorgeixen moltes iniciatives de recuperació, de recol·lecció, de divulgació, cosa que ens permet albirar un futur encara millor. Bona mostra en són les recents exposicions sobre indumentària o cantereria.

Per tant, podem considerar que l’estat de la cultura popular és ara millor que quan començares a recopilar?

Infinitament millor ara que en els anys seixanta o setanta. En els anys seixanta es va intentar esborrar tota la tradició i la cultura popular; en els setanta, el poc que quedava era a través de la Secció Femenina, que, per altres circumstàncies, ja no encaixava en el moment. Per altra banda, la gent jove ja no tenia interès en aquesta cultura. Afortunadament, com he dit, hui en dia hi ha molta més gent jove que s’interessa pel ball i la música popular. I s’han pogut recuperar tantes i tantes coses.

Què és el que més t’ha agradat o t’ha cridat l’atenció del que has recopilat?

Tinc moltes preferències: per exemple, de la primera etapa, tinc predilecció per la moixiganga de Titaigües, que és com un ball de Torrent amb figueres humanes i un espectacle extraordinari; també els oficis d’origen dihuitesc o anterior que encara estaven vives a Titaigües. També trobe especials les albadas d’Ademús, els quintos en Villargordo, que ja no es fan, però que eren molt apoteòsics, les danses de Guadassuar... i un llarg etcètera, en el fons.

De la meua comarca m’agraden especialment els mayos, els cants de Nadal i la jota, especialment allí on s’ha conservat: a Camporrobles i Villar de Olmos.

Gran part del teu fons personal l’has donat a l’Arxiu Municipal i està digitalitzat.

Hi ha material de tot el territori valencià, de nord a sud, fins als balls de les partides d’Alacant

Sí, hi ha recopilació sonora i també audiovisual: hi ha, per exemple, les festes del Sexenni de Morella; les d’Algemesí; els balls solts del Maestrat i de l’Alcalatén... Hi ha material de tot el territori valencià, de nord a sud, fins als balls de les partides d’Alacant. També hi ha un recull de fotografies. Per a mi, és important que tot això estiga accessible perquè continue la transmissió: de la mateixa manera com a nosaltres ens ho van transmetre amb alegria i de tot cor, aquesta cadena ha de continuar com més enllà millor.

Queda molta feina a fer en la recopilació?

Sí, en la recopilació però també d’estudis musicològics; per exemple, encara coneixem poc la jota valenciana; ací hi ha moltíssima quantitat i varietat de jotes que encara no han rebut prou atenció.

Cal tindre en compte que sempre és possible recopilar: quan nosaltres començàvem ens deien que el 90 % de la música popular ja estava recopilada per la Secció Femenina! Però no era així, òbviament. Sempre hi ha material per a descobrir i recuperar.

La teua dedicació professional ha sigut la de mestre. Com ha sigut l’experiència?

L’ensenyament sempre té les seues dificultats. Jo m’hi vaig dedicar perquè la meua família tenia pocs recursos i no ens podíem permetre una carrera universitària, i aquest era un estudi assequible econòmicament i que a mi m’agradava.

El meu pas per l’escola m’ha donat moltes satisfaccions i alegries. Recorde especialment la meua estada a Albal, on vaig estar onze anys (alguns dels alumnes d’aquella època m’han visitat recentment, en grup, cosa que per a mi fou una festa extraordinària). A l’escola també vaig poder desenvolupar la meua altra passió, ja que, durant més de vint anys, vaig estar ensenyant als meus alumnes les danses del Corpus de València.

En la meua professió, jo hi vaig posar tot el que podia, tot el que sabia.

Pel que fa al Centro de Estudios Requenses, com foren els orígens?

Hi va haver molt d’interès i facilitats per totes bandes: Juan Piqueràs hi posà moltes energies i fou fonamental en la constitució de l’entitat, i l’alcalde d’aquell moment, Tomàs Berlanga, també ens ajudà molt.

Hi va haver un moment clau, que va ser durant la commemoració de la conquesta de València per Jaume I, que coincidia amb la commemoració de la conquesta de la comarca pels reis castellans: es va preparar una exposició que recorregué tots els municipis i també una sèrie de xerrades que anaven acompanyant-la; d’aquesta manera es consolidà el caràcter comarcal del Centre i, també, el seu reconeixement.

Com descriuria el paper dels centres d’estudis en relació amb el seu entorn proper?

Cal continuar aprofundint en la creació del sentit de comarca; s’ha avançat molt però encara hem d’insistir en la necessitat de treballar tots junts

En el nostre cas, el Centre d’Estudis ha sigut vital perquè la gent de la comarca s’adone de què és la comarca: fins que no va aparèixer el Centre, pareixia que fórem dos territoris independents, cadascun amb la seua capital. La dualitat dificultava les relacions entre Utiel, que fou, fins a principis del segle XX, la capital comercial, i Requena, que era el centre de serveis i administratiu. La consciència de comarca ha sigut fonamental per a començar a superar les velles rivalitats i tindre en compte tots els habitants de la comarca.

Una part important també en la creació de la consciència de comarca i en el trencament de les antigues rivalitats ha estat tot el fenomen del vi i de la reivindicació del patrimoni i de la cultura que hi ha associada, un patrimoni que atorga a la nostra comarca unes característiques i especificitats ben interessants.

I en relació amb l’estudi i revalorització de la cultura popular i tradicional?

Amb la fundació del Centre d’Estudis es va produir un procés de valorització del patrimoni, de la cultura popular, de la història local i comarcal, que també va donar peu a la fundació del Museu d’Etnologia.

La publicació de la nostra revista Olena i dels monogràfics ha sigut la tasca més important del Centre, però sense oblidar els congressos d’Història Comarcal que se celebren cada dos anys o els congressos sobre el medi ambient.

Gràcies a aquesta tasca, s’ha aconseguit preservar molt de patrimoni; també se n’ha restaurat molt d’altre, com per exemple l’església de Santa Maria, la del Salvador o l’ermita mudèjar de San Sebastián de las Peñas o el mateix Castell. N’estem molt satisfets.

De cara al futur, quins són els reptes del CER?

Cal continuar aprofundint en la creació del sentit de comarca; s’ha avançat molt però encara hem d’insistir en la necessitat de treballar tots junts. Sobretot, perquè hi ha alguns problemes que ens afecten en el conjunt: el dels recursos hídrics, el del despoblament o també el fet que tenim molts boscos abandonats que són un perill en cas d’incendi.

Així mateix, ara hi ha un moviment de persones que vol que hi haja més control sobre les macroplantes fotovoltaiques, perquè la gent no veu clar que ací estiguem produint energia per a la població de la costa, però sense que hi haja cap retorn. És una altra manera d’extracció de la nostra riquesa. Per altra banda, també hi ha gent que prefereixen vendre les terres, ja que l’agricultura no els dona per viure-hi...

Molts d’aquests temes els hem tractat en els congressos d’història comarcal, i també en els de medi ambient. De fet, pensem que cal aprofundir més en la conservació del patrimoni natural o mediambiental, pel qual la gent cada cop té més interès.

També cal plantejar el problema del relleu generacional, perquè els fundadors dels Centre d’Estudis ja som molt vellets i ens cal gent jove, que n’hi ha de molt preparada.

 

Entrevista duta a terme per Andreu Ginés,

director tècnic de la Federació d’Institut d’Estudis del País Valencià