Josep Campmany Guillot (Gavà 12 de març de 1966) és doctor amb menció europea en Física Aplicada i ha estat cap de la secció de dispositius d’inserció de la divisió d’acceleradors del sincrotró ALBA de Cerdanyola del Vallès. Entre els anys 1994 i 2003 va integrar l’equip que va preparar la proposta detallada per a la nova font de llum del sincrotró que es construiria a Cerdanyola. Premi anual per a estudiants “Jordi Porta” atorgat per la Societat Catalana de Física per la Tesi de Llicenciatura (1992). Premi bianual “Eduard Fontseré” atorgat per l’Institut d’Estudis Catalans per la Tesi Doctoral (1995).

Es considera estudiós més que no pas historiador. Ha participat en gran quantitat de publicacions en llibres, revistes, jornades i congressos sempre rigorosament documentades. Les seves aportacions són valuoses i han estat difoses pels municipis als que ha ajudat a conèixer millor la seva història i costums, especialment Gavà, Castelldefels i Begues.

Té publicats una desena de llibres sobre temàtica local o comarcal, entre ells “Castelldefels i la Mar” i “Gavà i la baronia d’Eramprunyà al segle XVII”.

Ha participat en obres col·lectives com “Els fets i les conseqüències del 1714 al Baix Llobregat”, “El Baix Llobregat, història i actualitat ambiental d’un riu”, “Les Masies de Castelldefels” i “Castelldefels temps d’història”.

Ha publicat 70 treballs, dels quals més de 30 són llibres o capítols de llibre sobre temes relacionats amb la història i el patrimoni.

Va ser cocreador del Centre d’Estudis de Gavà (2005), del col·lectiu Mata de Jonc i del premi “Descobrim Gavà” així com de la trobada anual de Centres d’Estudis i d’Estudiosos de l’Eramprunyà, iniciada el 2008 i que aplega als estudiosos de Castelldefels, Gavà, Begues, Viladecans, Sant Climent, Sant Boi. És membre de la junta del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat des de l’any 2005 i fins l’actualitat. És membre de l’Associació d’Amics del Museu de Gavà.

És coordinador, des de 2014, de la col·lecció Materials del Baix Llobregat i altresescrits, la revista anual del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, de la qual és membre del consell redactor des de l’any 2000.

Ha elaborat i impartit 4 edicions dels cursos de formació de guies del Castell d’Eramprunyà i també ha fet de guia voluntari del Castell des del 2009.

És membre del Consell de redacció de Plecs d’Història Local publicació dirigida per la CCEPC i l’IRMU i premi Recercat 2022.

Essent de formació físic, què et va portar a interessar-te pel món de la recerca local? Com has combinat els dos àmbits en les teves dinàmiques personals?

El primer cop que vaig entrar a un arxiu vaig saber de seguida que allò m’agradava

El món de la microhistòria local m’ha interessat des de fa més de trenta anys. La base, tant en la formació científica com en el treball de recerca històrica, és la mateixa: la curiositat. Ja format com a físic em vaig adonar que, en el camp de la història local (de Gavà, però extrapolable a molts altres municipis de Catalunya) es posava èmfasi en els primers ajuntaments democràtics, el període previ a la Guerra Civil (hi havia molt menys interès pel que havia passat enmig, quasi un pacte de silenci), i ja hi havia un salt enorme en el temps enrere cap a una certa mitologia local ambientada en l’època medieval, amb alguna honorable excepció sobre temes molt més concrets. Aquestes llacunes em van picar la curiositat. Vaig decidir-me a fer recerca pel meu compte, i el primer cop que vaig entrar a un arxiu vaig saber de seguida que allò m’agradava. Vaig haver de començar a buscar fonts documentals alternatives més enllà de la memòria oral. Això em va obrir un món de potencials camps d’investigació molt poc fressats. Això sí, compaginar una feina a temps complet amb aquesta vocació implica sacrificis inevitables: de temps personal, de temps familiar... només la percepció que s’està fent un treball que va més enllà de la satisfacció personal, que serveix per posar bases sòlides a la historiografia local i que pot tenir, amb el temps, una utilitat social pot compensar aquests sacrificis.

Has impulsat la creació de diferents entitats. Per això entenem que poses molt en valor l’associacionisme cultural. Quin paper social i cultural li atorgues i quina incidència té en la població o comarca propera però també en l’àmbit lingüístic?

Seria un problema que el català fos vist només com a llengua acadèmica, d’institucions i de discursos oficials

És fonamental. Jo vaig començar sol i per motivacions subjectives, i fins i tot vaig crear el Centre d’Estudis de Gavà el 2005, però si en un cert punt no hagués pogut comptar amb altres entitats que em donessin suport, que m’oferissin la possibilitat de treballar en xarxa, que arribessin on jo no podia arribar, que fomentessin l’intercanvi i tinguessin com a objectiu sumar coneixement, hauria estat difícil assolir un nivell d’una certa qualitat. Si es pretén anar més enllà de l’anecdotari o la memorialística personal (activitats molt respectables, però que neixen i s’acaben en elles mateixes) és clau crear xarxes de col·laboració. En l’àmbit social, crec fermament en l’associacionisme com a forma de crear xarxes que ens donen espais més enllà de les institucions, i per tant permet una certa llibertat i agilitat. A més, el producte d’una associació gairebé sempre és major que la suma de les seves parts. I per descomptat, el fet de fer-ho en català crec, modestament, que contribueix a donar-li a la llengua un plus de prestigi, perquè és llengua de cultura, però alhora de cultura propera i per tant accessible. Seria un problema que el català fos vist només com a llengua acadèmica, d’institucions i de discursos oficials. Fer-la servir per parlar a la gent d’ella mateixa, de la seva pròpia realitat i la seva pròpia història, els la normalitza i els l’apropa.

En una comarca com el Baix Llobregat que ha augmentat moltíssim la seva població en les darreres dècades, creus que els centres d’estudis poden jugar un paper vertebrador i integrador més important que en altres territoris per a crear consciència local, comarcal i de país?.

Totalment. Hi ha municipis i comarques com Gavà i el Baix Llobregat, d’on soc jo i on he centrat la major part dels meus treballs, que han patit transformacions enormes en molt poc temps. La cultura, la història i fins i tot la llengua locals han patit seriosament per poder-se mantenir i visibilitzar, i per no deixar de ser una eina de cohesió social, que n’hauria de ser la finalitat última. Partim de la base que el coneixement de la història i la cultura del propi territori és el primer pas per estimar-lo i fer-te’l teu. Per tant, investigar, difondre i fins i tot popularitzar aquest coneixement és un element imprescindible perquè la població tingui referents compartits i creï un imaginari que formi part de la seva base cultural, tant a nivell personal com col·lectiu. Per exemple, quan expliquem a persones de municipis propers o de Gavà mateix, la història del castell d’Eramprunyà i de la baronia (en unes visites guiades que fa uns dotze anys que s’estan fent per part de voluntaris formats pel Centre d’Estudis de Gavà), veus que la mirada sobre el territori canvia: ja no es veuen tant a ells mateixos com a fills d’un moment històric concret molt lligat a l’experiència personal, sinó que senten un fil que els connecta amb un passat i una història comuna en un territori comú que ens ha conformat tal com som ara, i que els explica una mica més la seva realitat d’ara. Cultivar aquesta connexió és important. Però aquesta labor només es pot fer a través d’entitats com els centres d’estudis locals o comarcals, que són els que busquen i s’esforcen per donar a conèixer aquests referents compartits.

Vas ser un dels impulsors de les Trobades d’Eramprunyà. Creus necessàries aquest tipus de trobades territorials i que aporten? Ens pots parlar del cas de la Trobada d’Eramprunyà, com ha anat evolucionant i adaptant-se al llarg dels anys?

Investigar és només el primer pas; la difusió i la comunicació d’aquest coneixement és el pas natural següent

Són necessàries perquè ajuden a crear xarxa, a establir contactes, lligams fins i tot personals entre estudiosos que estan treballant amb una mateixa motivació i una mateixa passió, i que sovint no tenen un espai per difondre aquesta tasca més enllà del propi municipi, i gràcies. Trobar-se regularment en aquestes jornades, d’entrada, doncs, els dona aquest espai més ampli per poder difondre el seu coneixement i estar en contacte amb els dels altres de municipis propers; però a més, com que la dinàmica de les jornades d’Eramprunyà implica proposar un tema comú per a cada edició, acaben sortint-ne estudis ben curiosos i molt enriquidors sobre aspectes que un estudiós local potser no s’ha plantejat mai que hagi tingut impacte sobre la seva població; per exemple, en l’edició sobre turisme, Castelldefels semblava que en tindria gairebé l’exclusiva, i ens vam trobar amb gran quantitat de treballs molt seriosos i molt interessants sobre l’impacte d’aquest fenomen, d’una forma o altra, en tots els municipis, i que pel fet de ser més desconeguts d’entrada tenien un plus de descoberta molt excitant.

Les Trobades de Centres i Estudiosos d’Eramprunyà va néixer de converses entre els centres d’estudis de Gavà, Castelldefels (GREHIC) i Viladecans (Tres Torres). La primera edició va ser molt modesta, però l’èxit ens va animar tant que posteriorment s’hi van anar afegint centres d’altres municipis, i hem acabat conformant un grup de recerca i difusió molt potent, alhora que un grup humà molt ben avingut i que treballa amb molta naturalitat en un doble pla: el local i el supramunicipal. A més, com que cada any se celebren en un municipi diferent, hem aconseguit un dinamisme i un coneixement a nivell territorial força notable, tractant-se d’estudiosos locals. L’any 2021 se’n va fer la quinzena edició, i crec que les Jornades estan plenament consolidades i tenen molts anys per davant.

Ets un gran coneixedor del patrimoni del Baix Llobregat i també un gran transmissor. Amb les teves recerques i projectes has ajudat a valoritzar-lo i a apropar-lo a la població. Per què creus que és tan important conèixer el patrimoni proper i actuar per a la seva projecció i protecció?

Com explicava abans, conèixer el propi territori, la pròpia història (tant si t’hi has incorporat al segle XIV com al segle XX o al XXI) crea sentiment de pertinença i d’estimació pel propi entorn, i sense això difícilment hi hauria arrelament emocional. Per tant, investigar és només el primer pas; la difusió i la comunicació d’aquest coneixement és el pas natural següent, i això implica explicar-ho de forma amena, assequible, per escrit, oralment, i per tots els mitjans que es tingui a l’abast. És una segona part de la feina en què també ens hem d’entrenar els estudiosos per evitar que la nostra feina quedi en un calaix, per bona que sigui. Sobretot, cal evitar que aquest coneixement caigui en l’oblit i es deixi de veure com a propi; la gent defensarà el seu patrimoni si se’l fa seu; si entén que el medi natural és un patrimoni comú que beneficia a tots, intentarà defensar-lo de les agressions urbanístiques; si creu que el patrimoni històric li pertany, no permetrà que se’l malmeti o se’l descuidi. En definitiva, el coneixement és el pas previ a l’estimació, i l’estimació porta a la valorització i al desig de conservació. Personalment, la satisfacció de viure en un entorn que “et parla”, que t’explica la seva història lligada amb la teva, és immensa. Considero que aquest és un privilegi que els qui coneixen i valoren el patrimoni històric de la seva terra sempre tindran, i que per tant val la pena difondre.

Quines creus que serien les causes perquè la recerca en l’àmbit humanístic no tingui tanta projecció com la que es realitza en l’àmbit científic-tècnic?

Marginar les humanitats i les ciències socials com la història és doncs no només indesitjable, és anticientífic

En part és una cosa tan senzilla com que hi ha un prejudici important vers les humanitats i els estudis socials. Fins i tot gent formada en ciències com jo mateix, i sovint especialment entre aquests, predomina la idea que aquests estudis son o bé intrínsecament poc rigorosos, o bé poc útils, o ambdues coses alhora. Més generalment, la societat moderna valora cada cop menys tot allò que no tingui una utilitat pràctica (que sol voler dir econòmica) immediata. Fins i tot, molta gent està convençuda que no tenim res a aprendre de l’estudi del nostre passat, de nosaltres mateixos: tots els problemes es podran solucionar amb nous avenços científics, nous productes, noves invencions.

Com a físic em sembla clar que aquesta última postura és molt ingènua. És clar que necessitem nous fàrmacs i noves tecnologies. Però ni solucionarem tots els nostres problemes amb ginys nous ni la nostra realitat diària ni històrica es poden entendre purament a partir de les ciències naturals. Sense anar més lluny, desenvolupar una vacuna del COViD és un problema científic, però una campanya efectiva i extensa de vacunació és un afer polític, econòmic i social. Marginar les humanitats i les ciències socials com la història és doncs no només indesitjable, és anticientífic. És per això que és important dedicar-hi tant recursos públics des de les institucions, com voluntarisme des de les associacions locals.