El cor més humil. Valldeperes, estiu de 1938

Andrés Villa


Editorial: Cossetània Edicions, 2022
Col·lecció: 978-84-1356-198-1
Pàgines: 116

Compra'l

La correspondència molt sovint esdevé una riquíssima font per a poder copsar la quotidianitat de la vida de temps anteriors al nostre. Una font que de fa temps ha quedat estroncada, perquè tot allò que ara volem comunicar-nos entre familiars, amistats o entre persones conegudes amb afinitats compartides o relacions diverses ho fem per altres sistemes com ara el correu electrònic, del qual com a testimoni en quedarà ben poca cosa. Les cartes de períodes històrics que ens han precedit, ja sense entrar en el fons del que es pretenia explicar, apuntaven les característiques mateixes de la vida. Per exemple en preguntar a qui anava dirigida la carta, com es trobava de salut, o en afirmar el remitent que es trobava bé o potser no tant. Entre altres coses volia dir que les malalties podien fer-se presents amb més facilitat i més sobtadament. Una cosa semblant ens ha passat en la pandèmia de la Covid, quan sovint en encapçalar la redacció d’un correu electrònic hem preguntat: «com estàs» o «com esteu».

Faig aquesta consideració prèvia per presentar un petit llibre construït a cavall de la documentació epistolar i la narrativa literària redactada a partir de l’oralitat recollida de persones que van viure el període o els fets narrats. Em refereixo al llibre d’Andrés Villa El cor més humil. Valldeperes, estiu de 1938, editat per Cossetània Edicions. Andrés Villa, que viu al petit llogaret de Valldeperes, terme de Pontils (Alt Gaià, Conca de Barberà), va trobar en un forat de les parets de casa un farcellet amb un centenar de cartes escrites o rebudes per la família Llorach l’any 1938, aleshores pagesos que hi vivien i conreaven les terres cerealístiques de l’entorn. Aquest conjunt de cartes van ser escrites i rebudes quan els germans Josep i Joan foren mobilitzats a causa de la guerra. Les que ells van escriure a casa seva, a la dona del Josep, l’Angeleta, al pare dels dos germans, que havia enviudat aquell mateix any, les que s’havien escrit entre ells dos o les que havien rebut de veïns de l’entorn. A través de les cartes podem saber on es trobaven destinats, o les dificultats pròpies de cadascú, com per exemple haver d’anar descalç un dels germans per no tenir ni espardenyes. Però també trobem reflectida la situació familiar dels qui restaven a casa, per exemple dels quatre fills del Josep, el més petit del quals morí abans de complir l’any de vida. O podem contemplar els esforços per recollir les collites de la trepadella, del blat i de l’ordi. O saber que un del germans havia format part del comitè i que abans de ser mobilitzat havia sortit a buscar «emboscats». Al llibre es reprodueixen textualment un conjunt d’algunes de les cartes més representatives de les que es van conservar de forma llegible.

Probablement la característica més destacable d’aquest llibre de no gaire més de cent pàgines és que, a part del pròleg i la introducció, que ens situen en el lloc, en el temps i en les circumstàncies de la conservació de les cartes, i d’un epíleg que especifica breument les circumstàncies familiars acabada la guerra, el que uneix les cartes reproduïdes i intercalades és un text literari que l’autor, Andrés Villa, ha construït molt delicadament a partir de les converses mantingudes amb veïns del lloc que hi vivien en aquella època i del contingut de les mateixes cartes, les reproduïdes i les que no ho han estat. Un text en boca de la dona del Josep, l’Angeleta, que explica al seu fill petit el que passa cada dia, els seus sentiments, les pors i la preocupació per les collites que han de segar, batre i guardar sense l’esforç dels dos homes mobilitzats. Un text literari, delicat, gairebé poètic que conjumina perfectament amb el contingut de les cartes. El que va ser i el que podria haver sigut.

Josep Santesmases i Ollé

Centre d’Estudis del Gaià