Soledad Bengoechea Echaondo acaba de publicar Trencant barreres. Dones pioneres a Catalunya del segle XX, editat per Tot Història Associació Cultural – Tot Història Llibres número 6- amb la col·laboració logística de l’editorial Llop Roig. Amb aquest llibre l’autora pretén demostrar que el segle XX ha estat el segle de les dones. De fet, la situació de la dona del 1900 no té comparació amb l’actual, per bé que tot no està resolt, cosa que s’explicita a la darrera frase del llibre: “la lluita continua”.

Aquest assaig conté un constructe teòric ajustat, un marc per a vides de dones entre finals del segle XIX fins al segle XXI. S’obre amb un pròleg de la professora de llengües clàssiques i crítica literària Mercè Otero i Vidal i una introducció subtitulada “el despertar de la letargia”, seguida per quatre parts que repassen l’activisme polític d’esquerres, la reacció de les militants ultradretanes, les pioneres a l’àmbit laboral i dones extraordinàries. Amb un epíleg es recull la informació a tall de conclusió i, al final, es tanca amb un índex onomàstic.

Així, el llibre exposa la diversitat dels diversos feminismes i no s’estalvia mirades crítiques o amables, sempre amb fonament. A més, es parla de dones de procedència, classe i ideologia diversa: burgeses, menestrals i obreres; socialistes, comunistes, anarquistes, lliberals i feixistes. També n’hi ha de nascudes a Catalunya; d’altres que hi venen de petites amb la família per raons laborals, o altres que, ja adultes, se senten atretes per una món més obert perquè veuen l’oportunitat de lluitar contra l’immobilisme tradicional. Bengoechea aclareix, en aquest punt, que la societat catalana industrialitzada permet la creació de partits, sindicats i entitats civils.

Altrament, vida i història corren paral·leles, amb discontinuïtats i una èpica de victòries i derrotes. Llegirem com les dones decidides no saben què vol dir rendir-se davant dels embats vitals: pateixen el menyspreu familiar, són apartades pels companys de lluita, torturades, empresonades, o moren combatents o afusellades. Una dona lluitadora, ho veiem al llibre, sovint ha de mantenir un doble embat, el col·lectiu i el personal.

Finalment, la lectura pot fer-se d’una tirada o saltant d’una història a una altra. En acabar, ja no ens resultaran indiferents alguns noms de places, carrers, biblioteques, instituts del nostre país, que guarden memòria de dones que van trencar barreres i van fer que el segle XX tingués nom de dona, perquè és una revolució que ha donat molts fruits i de què tots ens hem de sentir hereus.

Eulàlia Lorés i Otzet