El Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre a finals de l’any 2021 va publicar la monografia l’Islam a Ascó (s. X-XVII). Aportacions i herència, de l’historiador Felip Fucho i Pascual,obra guanyadora del XX Premi d’Assaig Artur Bladé i Desumvila.

Felip Fucho i Pascual, nascut l’any 1958, és un historiador originari de la Fatarella (Terra Alta), que ha fet recerca en el camp de la història i l’etnografia des dels anys 80. Fruit d’aquesta persistent tasca d’estudi del passat ha publicat diversos treballs, ja sigui col·lectivament o a títol individual, entre els quals destaquem Lo bordó al balcó. L’Ermita de Sant Francisco de la Fatarella o el seu darrer llibre l’Islam a Ascó (s. X-XVII). Aportacions i herència, que és una notable contribució historiogràfica per conèixer la presència musulmana a la població d’Ascó entres els segle X i XVII, tot i que també posa èmfasi en la empremta que aquesta cultura deixà en aquesta vila del nord de les Terres de l’Ebre un cop en va ser definitivament expulsada.

L’estudi s’inicia submergint-nos en la societat musulmana instal·lada a Adkun (Ascó), després de la invasió d’Hispània, allà al segle VIII, amb una forta interrelació amb el centre administratiu del territori, la ciutat de Turtusa. En aquest puntl’autor analitza nombrosos aspectes relacionats amb Adkun, com per exemple com va ordenar i defensar el territori, com s’organitzava fiscalment, quin era el sistema de producció de la societat andalusina o, entre altres qüestions, quina era la seva composició social. Mereix una menció especial l’apartat dedicat als principals edificis musulmans construïts a la vila, com per exemple la mesquita o els banys àrabs, atès que posa en relleu la importància del llegat musulmà d’Ascó a nivell patrimonial, sense cap mena de dubte un dels més importants de Catalunya.

Seguidament, Fucho ens parla de la societat andalusina a partir de la conquesta d’Azkun per part dels cristians al segle XII. Un procés que suposà un canvi de propietat del territori, però no pas una erradicació de la cultura islàmica, atès que el seu tarannà perduraria ben viu fins a primers del segle XVII, tot i no gaudir de la mateixa llibertat d’acció que quan formaven part d’Al-Andalus i de les limitacions que la societat cristiana va anar imposant progressivament als musulmans residents al territori.