Durant anys les lluites obreres per aconseguir llibertats socials i laborals, com la Setmana Tràgica, es van anar succeint fins arribar al seu punt més àlgid durant l’anomenada Vaga de la Canadenca.

Tot començà el 5 de febrer de 1919 quan l’empresa Fuerzas y Riegos del Ebro SA, coneguda com La Canadenca, acomiadà 8 treballadors d’oficina amb l’excusa que no eren necessaris. Però la veritable causa de l’acomiadament fou que aquests treballadors els havien passat d’eventuals a fixos i els havien abaixat el sou. Això va ocasionar una protesta del Sindicat Únic amb el lema “a mateix treball, mateix sou” i aquesta reacció no va ser del grat de l’empresa, per la qual cosa els va acomiadar.

A partir d’aquí la solidaritat de tota la classe obrera va anar creixent, primer els seus companys de la secció de facturació, seguit dels d’oficina i després tota l’empresa. Per solidaritat s’hi afegiren totes les empreses elèctriques i de subministrament, les de tramvies, etc. fins que es va arribar a produir una vaga general a tota la ciutat de Barcelona i gran part de la província.

Fou tan gran la força del Sindicat Únic que a principis de març s’instaurà l’anomenada “censura roja” en què el Sindicat Únic de tipògrafs va prohibir publicar als diaris de Barcelona qualsevol notícia relacionada amb la vaga.

Cal tenir en compte que amb la manca de subministraments tota la indústria de Barcelona, i part de la província, es va haver d’aturar. També va comportar la manca l’enllumenat públic, amb les consegüents molèsties que ocasionava no tenir electricitat, gas o aigua a casa, però la població en general ho va acceptar sense gaires protestes.

La solidaritat vers els vaguistes, tant laboral com social, fou exemplar, es va crear la caixa de resistència on en poc més d’una setmana es van recollir més de 50.000 pessetes.

Per part de l’Estat espanyol es van suspendre les garanties constitucionals, es va declarar l’estat de guerra, es van mobilitzar tots els reservistes de les empreses de subministrament per tal que anessin a treballar com a soldats, altrament s’enfrontarien a un consell de guerra.

Els acords als quals es va arribar el 18 de març van ser: la concessió de la jornada laboral de 8 hores per a totes les feines, la creació de comitès paritaris, el pagament de tot el jornal en cas d’accident laboral, el pagament de la meitat dels dies de la vaga, la readmissió del personal que havia fet vaga amb les garanties de no exercir cap represàlia, l’increment de sou entre un 10 i un 60 per cent en relació amb el salari que tinguessin, la desmobilització dels treballadors que havien estat mobilitzats i la represa de la feina en un termini de 48 hores.

El final de la vaga arribà el 20 de març, amb l’aprovació dels acords que s’havien pres dos dies abans, a través d’una assemblea a la plaça de braus de Las Arenas amb una assistència de més de 20.000 persones, on Salvador Seguí va ser l’encarregat de convèncer els assistents.

D’aquesta manera, el 3 d’abril el Conde de Romanones firmà el decret que entraria en vigor a partir de l’1 d’octubre del mateix any, això va convertir Espanya en el primer país d’Europa a implementar la jornada laboral de 8 hores.

En aquells 45 dies es va aconseguir la primera, i molt possiblement única, gran victòria de la classe obrera envers la patronal.

Josep Guzman i Vila

Centre d'Estudis i Recerca Històrica del Poble-sec