El projecte Art i exili. Artistes de l’exili català del 1939 té com a base una exposició que, per la seva extensió, s’ha ubicat en dues seus: el Museu de l’Empordà de Figueres (mE) i el Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera (MUME). En el museu figuerenc, s’apleguen obres de Josep Bartolí, Roser Bru, Carme Cortés, Francesc Domingo, Francesc Moreno Capdevila i Josep Narro. I al MUME n’hi trobem d’Avel·lí Artís Gener, Pompeu Audivert, Pere Calders, Francesc Camps Ribera, Enric Climent, Marcel·lí Porta i Toni Sbert Callao. Inaugurada a finals de gener, la mostra doble es clausurarà a finals de l’estiu d’aquest 2020.

La intenció principal és la de demostrar la categoria artística dels autors exposats i de remarcar la importància de la producció artística feta a l’exili. Així com evidenciar que l’exili (tristament) no és cosa del passat, sinó de punyent actualitat. El color groc que impregna les exposicions no ha estat escollit a l’atzar.

La mostra parteix d’una selecció d’obra feta a partir de dos fons molt importants: la Donació Abelard Fàbrega i Joana Just (del Museu de l’Empordà) i el Fons Josep Narro (MUME). El primer és una important col·lecció de 97 peces de diferents autors reunides per Abelard Fàbrega (pedagog i editor exiliat a Mèxic), que va donar a Figueres l’any 1983. L’altre és un grup de 188 dibuixos de Josep Narro que foren donats al MUME per Núria Zendrera fa pocs anys. Ha calgut, doncs, procedir, en el cas de la donació Fàbrega, a fer una selecció que ha seguit el criteri de fixar-nos en relativament pocs autors (dotze dels ja citats), que considerem que tenen una obra de major pes, qualitatiu i quantitatiu. I la tria, en el cas del fons Narro, encara ha estat més dràstica.

Tot aquest material plàstic l’hem volgut complementar amb alguns dels llibres i revistes originals publicats a l’exili en els quals participaren alguns dels creadors escollits. Això ha estat possible gràcies a la col·laboració de la Biblioteca i l’Ajuntament del Port de la Selva, que ens han deixat publicacions del Fons Hipòlit Nadal Mallol (que fou el director de la revista Ressorgiment, de Buenos Aires, i que aplegà una extraordinària biblioteca d’obres editades a l’exili i a l’emigració, cedida a la seva vila natal). Així mateix, hem recorregut també a particulars com Miquel Bofill per tal d’enriquir la mostra d’obra d’algun creador, com ha estat el cas de Roser Bru, l’única autora encara viva de l’exposició i que és considerada avui com l’artista més destacada de Xile, el seu país d’acollida.

Els autors escollits realitzaren a Amèrica l’obra que exposem i, majoritàriament, a Mèxic, on vivien aleshores. No en va, el responsable del fons principal, Abelard Fàbrega, visqué i desenvolupà una intensa activitat d’editor a Mèxic des del 1939 i fins a la seva mort, el 1991. I fou allà on aplegà la seva col·lecció. Tanmateix, la ja esmentada Roser Bru, desenvolupà la seva trajectòria artística a Xile; Francesc Domingo, al Brasil; Pompeu Audivert, a l’Argentina i Josep Bartolí, per bé que el seu primer país d’acollida fou Mèxic, es traslladà a Nova York, on entrà en contacte, als anys seixanta, amb els principals representants de l’expressionisme abstracte d’aquella metròpoli.

Una constant dels autors i autores de l’exposició és que van tenir un notable èxit en els països d’acollida, però que els seus noms són poc coneguts o absolutament desconeguts a casa nostra, malgrat el vincle que elles i ells van mantenir-hi de per vida. Un cas especial el constitueixen Avel·lí Artís Gener «Tísner» i Pere Calders, que són dos escriptors molt populars a Catalunya, l’obra plàstica dels quals, però, no es coneix prou.

Els estils dels artistes i obres presentades són molt diversos, a causa de la trajectòria seguida per cadascun dels autors i de la seva opció estètica i plàstica. Hi trobem, però, algunes temàtiques comunes. Així, la traumàtica experiència dels camps d’internament francesos queda recollida en l’obra de Josep Bartolí i Josep Narro. L’impacte provocat pel nou país, pels nous paisatges i el tipus de gent tan diferents d’Europa també s’hi fa evident, com és el cas dels que van anar a Mèxic. De vegades, no van poder defugir una imatge tòpica o pintoresca, pròpia del nouvingut, davant d’una realitat desconeguda fins aleshores. Cal remarcar que els artistes de l’exili mexicà van poder gaudir, sobretot durant les dècades dels anys quaranta i cinquanta, d’un ambient intel·lectual, polític i artístic que els fou molt propici i que no haurien pogut trobar a la Catalunya sotmesa al franquisme d’aquell mateix període.

El projecte es complementa amb un llibre-catàleg de 186 pàgines, profusament il·lustrat amb peces de l’exposició i amb una catalogació final de tota l’obra que conforma els dos fons esmentats. A part de la informació sobre cadascun dels artistes escollits, el volum compta amb estudis del comissari de l’exposició (que és qui signa aquest escrit) i de dos importants especialistes: Enzo Traverso i Maria Lluïsa Faxedas. El primer, Traverso, situa l’exili artístic i cultural català en el marc del gran èxode intel·lectual de l’etapa 1933-1945. Faxedas se centra en nostre exili artístic per constatar que aquesta és una «història a mig escriure». Amb el projecte que ens ocupa s’ha volgut remarcar la importància del gran llegat artístic existent relacionat amb l’exili antifranquista. Som conscients que s’ha presentat una petitíssima part del que existeix i que només es circumscriu a l’experiència americana. S’ha volgut aixecar la llebre i estimular noves iniciatives que en el futur vagin en aquesta mateixa direcció i que s’ocupin d’altres autors i àmbits culturals. En aquesta direcció, els centres d’estudis locals hi podrien fer una contribució decisiva. Caldria, però, que no se cenyissin només al vincle entre l’art i l’exili antifranquista, sinó que s’obrissin a relacionar l’expressió artística amb d’altres etapes històriques. Posem per cas, el franquisme o la guerra civil, o encara períodes més reculats com les guerres carlines o l’ocupació napoleònica, per no sortir de l’època contemporània.

Enric Pujol