No és fins els anys 30 del segle passat que el judaisme català es comença a estudiar des d’un punt de vista no hispanocèntric. És arran de la creació de la Biblioteca HebraicoCatalana que els estudiosos Ignasi Gonzàlez Llobera i Josep Maria Millàs i Vallicrosa poden fer públiques les seves recerques relatives al judaisme català medieval, considerant l’especificitat d’aquest judaisme arrelat de manera indiscutibe a la història del nostre país. La llengua de les publicacions fou el català, la transcripció fonètica dels mots hebreus es basava en el geni de la llengua catalana i s’insistia en l’originalitat del judaisme desenvolupat en els territoris de parla catalana.

La tasca d’aquests professors que hauria permès aprofundir en el coneixement del judaisme català va quedar interrompuda per la guerra i la posterior dictadura franquista, fins al punt que el Dr. Millàs i Vallicrosa no només va haver de renunciar a la seva llengua sinó que també va canviar l’orientació de la seva recerca.

Va ser Eduard Feliu i Mabres, estudiós desvinculat de la vida universitària catalana, qui va agafar el relleu de la generació estroncada pel franquisme i va iniciar un profund i rigorós estudi del judaisme català des d’un prisme no oficial i amb total llibertat. L’any 1985 va participar, a Tàrrega, en la fundació de l’Associació d’Estudiosos del Judaisme Català (ADEJUC), que presidí des del 1988 fins a la seva dissolució, i col·laborà en les tasques de publicació dels quatre números de la revista Calls, òrgan sorgit d’aquella associació. L’any 1995 va participar en la creació d’una comissió constituent que aconseguí que l’Institut d’Estudis Catalans acceptés la fundació d’una Societat Catalana d’Estudis Hebraics (SCEHB), aprovada pel ple de l’Institut el juny de 1995, i adscrita a la seva Secció Històrico-Arqueològica. Eduard Feliu en fou el primer president, i va ser també membre del Comitè de Redacció de la revista Tamid, òrgan d’aquesta societat. Feliu restà en el càrrec fins el moment de la seva mort el 15 de juliol del 2009. Mentre la SCEH va ser presidida per Eduard Feliu, el català va ser la llengua indiscutible de la revista perquè el compromís de Feliu amb l’idioma del país era insubornable.

Des de la mort d’Eduard Feliu fins el mes de febrer de 2020 ostentà la presidència de de la Societat Catalana d’Estudis Hebraics Pere Casanellas i Bassols, qui mogut per les pressions de molts estudiosos ‒que no volen publicar si no és en revistes indexades‒, i per tal d’aconseguir el reconeixement de Tamid en algun dels llistats considerats d’impacte, va accedir a admetre articles en altres llengües, entre les quals el castellà. Considero aquesta decisió com un gravíssim error, que malauradament va en la mateixa línia de la política que l’IEC ha seguit els darrers anys.

El mes de febrer d’enguany, acabat el mandat de Pere Casanellas, va ser elegit com a nou president Jordi Casanovas i Miró, que va acceptar el càrrec amb molta il·lusió i empenta, però que desgraciadament no va poder exercir perquè va morir de manera sobtada el proppassat 2 de març, deixant tots els socis i membres de la Junta profundament consternats.

Amb tot, la vida segueix i encetem una nova etapa que auguro que serà molt important perquè, per primer cop en la història de la SCEH, aquesta entitat no només serà dirigida per una persona intel·ligent, preparada i treballadora ‒com ho han estat els presidents que l’han precedit‒ sinó que té el valor afegit de ser dona i jove. Esperança Valls i Pujol no només impulsarà els estudis hebraics en general i els relatius al judaisme català sinó que maldarà perquè la identitat i la llengua catalanes en surtin reforçades.

Tessa Calders i Artís

Presidenta de l’Institut d’Estudis Món Juïc

Professora Titular de la Secció d’ Estudis Hebreus de la UB