S’ha escrit a bastament sobre el paper dels Centres d’Estudis en l’increment de la recerca local, en la defensa i cura del patrimoni en tota la seva varietat i complexitat. I és una realitat demostrada amb escreix en la munió d’activitats, de projectes i d’estudis, bona part dels quals els podem conèixer gràcies a les nombroses publicacions que tenim a l’abast; la major part revistes periòdiques on trobem escrits diversos i valuosos, procedents tant del món acadèmic —universitari o no— com de la investigació més autodidacta i arrelada a la localitat del mateix Centre. Alhora és ben destacable, aspecte que també ha estat prou reconegut, com a mínim pel que fa a l’àmbit històric i patrimonial, el fet que els Centres d’Estudis Locals han ofert un espai immillorable als investigadors novells en uns moments en que la reforma educativa universitària ha primat i prima els continguts generalistes, i ha deixat i deixa un espai ben minso als estudis que tenen per objecte, especialment, la història local.¹ Afegim-hi una altra bondat, i aquesta té a veure amb la socialització dels coneixements que possibilita el fet que persones amb formació i experiències diverses, estiguin disposades a compartir i a aprendre tot compartint. En aquest sentit, ja ho vàrem assenyalar fa algun temps, quan el fenomen de la immigració recent era motiu de preocupació, sobretot pel contrast cultural; reivindicàvem també l’espai dels Centres d’Estudis, com a lloc d’encontre, de reflexió sobre la diversitat, perquè consideràvem que des de la proximitat i l’especificitat pròpies es podien conèixer i respectar les aportacions culturals dels altres, i atendre millor els matisos. Pensàvem els Centres com a elements que podien afavorir una millor comprensió d’uns i altres, mitjançant l’activitat cultural, la recerca i defensa d’un patrimoni natural, històric, artístic que havia de ser compartit perquè, a més, en molts casos hi havia —i hi ha— molt de retrobament. És evident que, pel que fa aquesta darrera consideració, ens caldria tenir dades, saber fins a quin punt la dita qüestió continua essent, com em temo, un repte pendent, molt pendent.

Voldria insistir, però, en la necessitat dels Centres d’Estudis, tot aprofitant el fil que hem anat seguint fins ara, que no és altra que el de valorar, molt especialment, la proximitat, la comunitat d’interessos i el coneixement de la realitat concreta en la que es viu. Ja fa temps, també, que hom posiciona els Centres d’Estudis davant els diversos efectes que causa i pot causar la globalització; i s’ha tractat i subratllat, sovint, el necessari protagonisme dels estudis locals davant la homogeneïtzació, davant la pèrdua, justament, dels matisos que reclamàvem més amunt. Els Centres d’Estudis, des del laboratori local i des de la mateixa comunitat local de la que en són partícips i membres ben actius, s’erigeixen en nuclis de reflexió des d’on al «ja està dit, fet, escrit», característic de molts comportaments i actituds autoritàries dels àmbits que siguin i no només dels polítics, aixequen l’ensenya del «podem dir, fer, reescriure». I en fer-ho, de baix a dalt, i a través de la recerca local, dels seminaris de formació, dels debats interdisciplinaris, de la reflexió conjunta sobre temes històrics i d’actualitat, de la interpel·lació a les institucions publiques fruit d’aquestes mateixes reflexions, treballen per una societat més justa, tolerant i democràtica, i la reforcen. I reforcen el paper de les persones, de cadascun de nosaltres, la nostra llibertat de pensament, la nostra responsabilitat envers els altres, la nostra actitud cívica. I és aquí, en el de la responsabilitat ciutadana, on els Centres d’Estudis poden jugar, encara, un paper més important en el foment dels valors de la convivència. I em refereixo també, o potser ara, en aquests moments que ens toca viure, molt especialment, en tot allò que ateny la nostra relació amb l’entorn natural. Sens dubte, un dels aspectes que més ens preocupen, perquè hi va el nostre futur com a societat. Vivim un nou canvi ecològic,² una crisi climàtica de conseqüències prou comentades —i ja viscudes algunes— que reclama posicionaments radicals. S’està demanant fa temps una actitud molt més humil i respectuosa, menys explotadora, que, per a un medievalista, recordaria la figura i l’acció de Francesc d’Assis, Sant Francesc, que ja va qüestionar, en el llunyà, o potser no tant, segle xiii, l’autoritarisme dels homes sobre el conjunt dels éssers de la naturalesa. No cal dir que els Centres d’Estudis, des d’aquella proximitat, des d’aquell coneixement i estimació per l’entorn, hi tenen molt a dir per seguir fomentant, mitjançant la recerca i la divulgació rigorosa, aquell esperit crític del que n’estem tan necessitats, sobretot quan es fa ostentació de determinats avenços tecnològics.

Els Centres d’Estudis són, en realitat, petites comunitats que han de col·laborar amb les altres —ara en diem «fer xarxa».³ I, com insistia en els seus diferents llibres i intervencions públiques, durant el segle passat, el filòsof, historiador i assagista Denis de Rougemont, es necessiten aquestes comunitats «petites» per exercir realment la llibertat, la responsabilitat, el respecte pel proïsme, la tolerància. Ell ho deia en el marc de la construcció d’una Europa de les regions que no ha quallat bé, que ha fracassat davant del poder dels estats. Nosaltres, però, recollim la idea de base perquè és esperançadora, perquè els Centres d’Estudis i la seva dimensió, això sí, a partir de la diversitat de persones, d’objectius i de plantejaments, constitueixen un front de color, de matisos, davant la grisor de la uniformitat.

Joan Busqueta.

Universitat de Lleida