Enguany commemorem els 700 anys de celebració del Corpus Christi a Barcelona. Aquesta efemèride celebra molt més que un fet cultural i religiós. El Corpus, com a festivitat inventada per l’Església catòlica, és una festa moderna, urbana, apologètica, exhibicionista, cívica, bulliciosa, manipulada, reinventada. Corpus és teatre de carrer. Corpus és origen i model de festa.

Des de la seva institució pel papa Urbà IV el 1264 com a festa d’exaltació del cos de Crist, i del 1316 de la seva processó, la celebració del Corpus Christi ha estat un esdeveniment religiós, social, cultural i festiu de primer ordre. A Barcelona la celebració del Corpus, i de la processó —com a desfilada triomfal del Santíssim Sagrament— des del 1320, ha estat la manifestació festiva més lluïda de la ciutat i, pel que fa a continguts, formes i funcions, model d’altres celebracions d’arreu del país.

La festa del Corpus ha estat durant segles l'autèntica festa major de Barcelona.

La posada en escena solemne, pedagògica i lúdica, amb representacions itinerants i elements escenogràfics enriquint els entremesos, és l’origen d’expressions folklòriques —gegants, bestiari, diables, danses i músiques— que conformen gran part del patrimoni del país. Com a festa urbana, el Corpus al llarg dels anys va saber integrar tot el teixit social de la ciutat atorgant-li atribucions i presència en la processó. D’aquesta manera, la festa del Corpus ha estat durant segles l'autèntica festa major de Barcelona.

La fotografia però mostra la processó en un dels períodes més foscos de la nostra història: el franquisme. La dictadura, com en altres àmbits de la societat, va manipular qualsevol tipus de festivitat d’origen religiós amb el vistiplau de la jerarquia catòlica addicte al règim. Processons com aquesta del 1949, farcida d’uniformes militars i del Movimiento, amb autoritats civils i religioses allunyades de la ciutadania, van deixar un mal record en molts sectors de la societat i, esborrant més de sis segles de brillant celebració popular, desprestigiaren la festa durant moltes dècades.

La imatge, amb un primer pla de la rica custòdia instal·lada sobre el tron del rei Martí, mostra el pas de la processó per la plaça Nova. Una plaça Nova irreconeixible per a qualsevol persona amb menys de seixanta anys. De tots els edificis que hi apareixen, només el palau Episcopal i les dues torres romanes es conserven actualment en una plaça convertida en el cul-de-sac de l’avinguda de la Catedral.

La plaça Nova però, des de la seva obertura l’any 1355 a la vila nova dels Arcs, sempre havia estat la plaça major d’un petit poble al cor de la ciutat. Una plaça plena de veïns i comerços, centre vital del barri de la Catedral. Un barri que, amb esdeveniments com la processó del Corpus, era el centre social, comercial i festiu de la ciutat.

Però, fent desaparèixer carrers i edificis, l’obertura de la Via Laietana primer, els bombardejos de l’any 1938 després i, més tard, l’obertura de l’avinguda de la Catedral van tenir conseqüències terribles per a veïns i comerços i per a una manera de viure i relacionar-se que, en ple centre de la ciutat, era excepcional. Les Festes de Sant Roc, i poc més, són el testimoni viu del que queda de la plaça Nova i del barri de la Catedral, «el Barri Perdut».

Xavier Cordomí

President de l’Associació de Festes de la Plaça Nova