Artur Bladé i Desumvila

L'escriptor de Benissanet

Literatures

Artur Bladé i Desumvila
Artur Bladé i Desumvila

Artur Bladé i Desumvila (Benissanet 1907 – Barcelona 1995) va conrear la narrativa i l’assaig i va fer incursions en la poesia i el periodisme. Personalitat autodidacta de les nostres lletres, republicà i catalanista es va exiliar al final de la guerra civil a França (1939-1942) i a Mèxic (1942-1961), on va elaborar literàriament els records de la guerra i de l’exili, les converses mantingudes amb Pompeu Fabra, Antoni Rovira i Virgili i Francesc Pujols, així com la vida del seu poble i la comarca natals, la Ribera d’Ebre; tot això va formar un tríptic literari, històric i sentimental d’una quinzena de llibres que ja són una referència en el memorialisme català del segle XX, al costat de les grans obres de Pla, Gaziel o Sagarra. Al seu retorn a Catalunya, el 1961, va col·laborar activament en el redreçament cultural i lingüístic del país.

(Fragment de l’apunt biogràfic del Volum I de l’obra completa editada per Cossetània Edicions. 2006.)

Un home recolzat, mirant a ponent, en el pedrís de l’Omplidor, té al seu davant, en primer terme, l’Aubadera, que és un bosquet d’àlbers i oms, de tamarius, joncs i herbes salvatges. Fa com una gran tofa verda i alta a la vora del riu. Aquesta vora està protegida per un pedrer llar­guíssim, construït amb la idea de no deixar pujar el riu. En realitat, no serveix de gran cosa.

La millor hora per estar a la vora del riu és en caure la tarda, a l’estiu, quan la llum és d’or, l’aire de seda i l’aigua canta.

L’Aubadera i el pedrer són llocs que han fet sempre una atracció estranya als nois arriscats i amb poques ganes d’anar a estudi. El riu és el perill, la cosa desitjada i prohibida, la selva i l’aventura, el plaer de despullar-se, el goig de nedar i de córrer per la platja, nu de pèl a pèl, la visió dels llaguts que passen pel mig del corrent, els cops de fona amb els nois de Ginestar, la llibertat absoluta, l’anarquia, la guerra, tot un món propici a l’exaltació dels instints i a fer ús de la primitiva i natural crueltat humana. Però, després, quin record de tot això!

Es pot dir que tota la vora de l’Ebre benissanetà és un camí divers i passejable. Algunes sénies arriben al mateix fil de l’aigua. De tant en tant es troba un canyar atapeït que belluga i canta, per poc vent que faci. Quan les canyes floreixen, treuen un plomall blanc i llargarut que fa pensar en aquell que portaven al morrió els soldats de cavalleria d’altres temps. I, de fet, un canyar florit té alguna cosa de regiment. Les canyes a la vora del riu són un autèntic exèrcit protector. Després, tallades, representen una matèria prima de gran utilitat. Els seniers les fan servir per a moltes coses: estaques per a les plantes d’enramar, encanyissats, galets de carbassa, canuts per a guardar llavors, etc. I els nois aprofiten les canyes per a fer turununus (flabiols), esclafidors, escopetes, punyals i milotxes.

Per dins els canyars hi ha senderes, clarianes que permeten arribar a la vora de l’aigua tant si s’hi va a pescar l’anguila com, simplement, a passar l’estona.

[…]

La millor hora per estar a la vora del riu és en caure la tarda, a l’estiu, quan la llum és d’or, l’aire de seda i l’aigua canta.

Els amics de les postes de sol —si és que encara és lícit parlar-ne— deuen sentir una certa feblesa per aquests paisatges fluvials on les postes són dobles. Tot el que passa al cel es veu reflectit en el fons del riu, d’una manera bellugada i amb tots els colors mullats, gairebé irreals. Però aquesta suggestió pictòrica és fatal quan algú fa el comentari inevitable: «Sembla una pintura!» Aleshores tot l’encís se’n va; millor dit, fuig de l’aigua.

La contemplació de les postes de sol requereix experiència, solitud, un cigarret als llavis i no pensar en res. És l’ataràxia.

A Benissanet, el millor indret per gaudir d’aquesta hora serena és el pedrís de l’Omplidor, acarat a ponent i, per tant, a la gratuïta magnificència capvespral.

 

Artur Bladé i Desumvila (2006): Obra completa. Volum 1: Cicle de la terra natal I. Benissanet: els treballs i els dies d’un poble de l’Ebre català. Valls: Cossetània, p. 63-64. [1a edició: 1953]

(Selecció del fragment: Núria Grau. Fotografies: Associació Cultural Artur Bladé de Benissanet.)