La vall de Montaup

Un paradís per a l'observador

per Àngels Mach i Buch

Geografies

Canillo, EL Roc del Quer i la vall de Montaup.  Foto Àngels Mach
Canillo, EL Roc del Quer i la vall de Montaup. Foto Àngels Mach

Natura a l’alta muntanya

Aquesta vall d’origen glacial està situada al Principat d’Andorra a la parròquia de Canillo, encarada cap al sud-est. S’hi accedeix des del poble de Canillo per la carretera secundària CS-240, dita carretera de Montaup, al punt rodó giratori que hi ha al km 10 de la carretera nacional 2, que va del Km 0 d’Andorra la Vella a França. 

Vista general de la Vall des de la carretera del Forn. Foto Àngels Mach

Després de l’accés al Roc del Castell, al kilòmetre 4 de la carretera es troba l’encreuament del camí cap a la l’Armiana, l’únic poble deshabitat d’Andorra des dels anys 1960 en què la darrera família que hi vivia, de Casa Fontana, va baixar a viure al poble de Canillo.1 I seguint el camí pel corriol s’arriba a la Vall del Riu, on actualment s’hi està construint un pont tibetà turístic per creuar la vall.

L'Armiana, poble abandonat. Foto Antoni Pol

La zona és de boscos subalpins d’avet i pi negre, i faig i beç vora el riu fins als les peixenes d’herba al fons de la vall i roca en la part alta de la muntanya.

El riu de Montaup que es genera al llac situat a 2.564 metres d’altitud en el circ glacial amb la neu, davalla pels prats d’alta muntanya fins al planell al voltant de 1.900m

Mirant la vall de Montaup des de la carretera, s’observa d’esquerra a dreta el massís del Casamanya (2.740 m) i el pla de l’Alt de Montaup, que a sota hi tenen la costa de la Sauvata, el barranc del Clot d’Aixades, el Roc del Melic i els baixadors de les Canals, el coll d’Arenes, i a la dreta la carena de la serra del pic de l’Estanyó  (2.914 m), la serra dels Estanys i la Roca negra, Les Llanasques, la serra dels Isards i el Llempo (2.187 m). La vall queda encapçalada pel circ glacial al front i dreta amb el coll d’Arenes a 2.539 m a l’esquerra, una via directa en corriol passant per les Bordes de l’Ensegur per accedir a la veïna parròquia d’Ordino a la localitat de Llorts, on a l’església Mossèn Cinto Verdaguer hi va dir missa després de la seva entrada a Andorra per Creussans el 1883.2 Aquestes dues parròquies són les que estan situades de costat en la part més al nord d’Andorra, i des de sempre han tingut molta relació. A Llorts s’hi troba una antiga mina de ferro museïtzada i la ruta de ferro, un camí amb escultures que va d’aquest poble a la Cortinada. A Canillo també hi havia extracció de mineral de ferro, però a la vall de la Coma de Ransol.  

Contactes litològics entre calcàries i pissarres. Foto Valentí Turu

Aquesta vall té la particularitat geològica de ser un indret de canvi. La franja de terreny calcari del Devonià que ve en horitzontal des de Tor fins al Casamanya queda fracturada a Montaup per una falla del terreny i en la part nord passa a ser de pissarra del Silurià. Les fonts situades al costat oest són d’aigua calcària, en tant que les del costat est són d’aigua ferruginosa. Sota la Roca Negra coexisteixen de costat la font de Ferro, d’aigua vermella, i la font Blanca que en estar al costat Silurià no és calcària sinó rica en magnesi. 3

La carretera construïda per a poder comunicar la vall de la Valira d’Orient amb la vall de la Valira del Nord amb un pendent raonable  màxim del 8% arriba a Montaup, i segueix cap al Roc del Quer que tanca la vall pel costat sud, cap a les Bordes de Mereig (km 7,5) i el coll d’Ordino (km 8,9) a 1.980 m abans de davallar cap a aquesta vila, cap de la seva parròquia. És una ruta ciclista molt utilitzada pels amants d’aquest esport i per entrenament dels professionals de la bicicleta o altres esports.  

El riu de Montaup que es genera al llac situat a 2.564 metres d’altitud en el circ glacial amb la neu, davalla pels prats d’alta muntanya fins al planell al voltant de 1.900 m on les bordes de propietaris de la vila de Canillo (Casa Som al km 5 i Casa Jep, Casa Janramon, i Casa Roig al km 6) aixoplugaven bestiar i pastor des de Sant Miquel de maig (dia 8) a Sant Miquel de setembre (dia 29), donant fe de l’activitat ramadera de la parròquia. Després de la Borda Racó de Montaup de Casa Jarca ara transformada en bar, el riu davalla suaument cap a la Borda del Pi de Casa Som, allotjament rural i lúdic, on se celebren casaments i actes diversos en el seu gran prat, i fins i tot s’hi van rodar escenes de la sèrie de televisió «Fèlix».

De les fonts dels Clots d’Encarners a 2.407 m es capta l’aigua que se subministra al poble de Canillo que és gestionada per la Societat d’aigües potables del poble de Canillo.4 Aquesta entitat va ser creada el 1944 per tal de gestionar la captació, l’emmagatzematge, el transport, la distribució i el subministrament  de l’aigua destinada al consum humà amb una gestió privada, i és una associació voluntària i altruista. Abans cada vall i cada parròquia funcionaven seguint aquestes premisses però amb l’increment immobiliari del país i de les necessitats d’aigua, la gestió s’ha anat delegant als Comuns. A Canillo coexisteixen les dues xarxes d’aigua potable, que abasteixen zones diferents del poble.

Més avall dels prats de Montaup, el riu cau abruptament en direcció al poble de Canillo, creuant el poble, entre les escoles i l’església de Sant Cerni, i entre el carrer Gran i la Callissa de Som , i finalment s’ajunta a la Valira d’Orient a 1.525 metres d’alçada, després d’un recorregut de 4,4,km i davant de la petita església de Santa Creu. El desnivell s’havia aprofitat antigament per instal·lar-hi diversos molins d’aigua per a moldre (fins a cinc se’n té coneixement) especialment en la seva part final des de l’Artiga. La major part han desaparegut per la construcció de les escoles, o per la seva transformació en habitatges, però resta encara una mostra al carrer Gran de l’antic molí de Casa Som, ara propietat del Comú, prop del safareig comunal on antigament les mestresses del poble anaven a rentar-hi la roba.5

La vall de Montaup és un indret especialment atractiu per als ornitòlegs, atès que a les seves crestes hi nien diferents espècies d’aus, com trencalossos, voltors i àligues daurades, i durant anys els membres de l’Associació per la Defensa de la Natura d’Andorra al mes d’octubre en feien l’observació i els recomptes col·laborant amb la Birdlife International.6

Art enmig de la natura

Escultura de Jorge Du Bon a l'entrada de la vall de Montaup. Foto Àngels Mach

L’escultura «Estructures autogeneradores», del prestigiós escultor mexicà Jorge Du Bon, situada al km 6,5 a l’entrada esquerra de la vall, forma part de les escollides en el simposi d’escultures monumentals, que va organitzar la CASS per celebrar el seu 25è aniversari el 1991. Es buscava una escultura emblemàtica per cada parròquia. Els set escultors convidats reunits a Andorra van desplaçar-se amb els cònsols a les set parròquies per escollir els millors llocs per l’emplaçament de les escultures i es van sortejar els indrets entre els 7 escultors. Aquesta escultura és la de la parròquia de Canillo. Per tant, quan es visita la vall de Montaup amb una d’elles, resten les altres sis per acabar d’observar-ne la totalitat els aficionats a l’art situat a la natura.7

Mirador del Roc del Quer. Foto Àngels Mach.

Just en aquest indret mateix comença el camí que mena al mirador del Roc del Quer a 1.912 m, on el caminant troba emmarcada la imatge cap a la vall de Montaup, i cap al Santuari de Meritxell, abans d’arribar al punt en què sobresurt de la penya una passarel·la amb terra de vidre suspesa al buit per sobre del poble de Canillo uns 400 metres per sota. Uns plafons indiquen la trajectòria geològica del relleu del lloc, i al final del voladís es troba penjada la figura d’un observador assegut en posició contemplativa, amb el cap girat en direcció al poble de Canillo, realitzada en acer per l’escultor lleidatà Miguel Angel González. L’enginyer Raimon Díaz que va dur a terme l’obra n’ha explicat el procés en el llibre El mirador del Roc del Quer. Sobrepassar els límits, desafiant la gravetat (Pagés Editors, 2018). Els participants al V Congrés Català de Filosofia celebrat a Canillo el 2019, el van incorporar i anomenar el pensador.

Diverses rutes d’escalada en via ferrada, per la canal de Mora, la canal del Grau i pel davant del roc, porten també al mirador des del poble de Canillo.8

Les esglésies de Sant Cerni, Santa Creu, Sant Joan de Caselles i Sant Miquel de Prats completen el patrimoni artístic de la zona, junt amb les creus de Carlemany i dels 7 braços.   

Tradicions i llegenda populars

El Concurs Internacional de Gossos d’Atura se celebra des de l’any 1988 el darrer diumenge de juliol als planells de Mereig, que estan situats al km 7,5 més endavant de la mateixa carretera que voreja el massís del Casamanya.

Concurs de gossos d'atura, 2016. Foto Comú de Canillo

Organitzat en un inici per l’associació voluntària Unió ProTurisme de Canillo, a partir de la seva absorció pel Comú de Canillo el 2004, se segueix celebrant per a premiar el gos d’atura que millor obeeix les ordres del seu pastor i fa actuar les ovelles del ramat seguint les indicacions del seu amo. Aquesta celebració és itinerant cada any per diversos indrets dels pobles que formen part de la Federació Internacional de Concursos de Gossos d’Atura: Llavorsí, Castellar d’En Hug, Ribes de Fresser, Osseja i Prades. És un esdeveniment molt interessant que té molt d’èxit de públic, sigui per l’indret assolellat a l’alta muntanya o sigui per l’actuació fidel dels gossos d’atura.9 

El camí de l’Artiga que unia antigament Canillo i Ordino va tardar uns quants anys en ser una carretera asfaltada i ample per a automòbils. Primer es va dur a terme la part obaga des del poble d’Ordino fins al coll CS-340 a començaments dels anys 80, i força anys després es va acabar la part solana des de Canillo fins al coll, la CS-240. Les obres es van activar després de què el tràgic accident d’una esllavissada en una gravera a la carretera d’Escaldes-Engordany cap a la Massana barrés el pas i la vall del Nord quedés incomunicada l’octubre del 1987.  

Els habitants de les dues viles van estar tant contents quan es va acabar que les dues associacions de proTurisme de Canillo i d’Ordino van decidir fer una celebració junts cada any rostint un vedell sencer al bell mig del planells del coll i compartint l’àpat multitudinari. La primera Trobada Ordino-Canillo es va produir l’agost del 1991, i un plat commemoratiu ho va testimoniar. Els preparatius començaven la tarda anterior encenent una foguera per coure el bou, que aviat van haver de ser dos, i els organitzadors s’havien d’alternar per fer-los girar a la graella contínuament durant tota la nit, perquè es coguessin de manera homogènia. Actuacions de buners durant la celebració amenitzaven l’àpat.

Trobada Canillo-Ordino, Coll d'Ordino, agost 1993. Foto Àngels Mach

Va ser un esdeveniment amb molta participació, però al cap d’uns anys no es podia assumir la feina que suposava, les associacions locals van passar als Comuns, i es va deixar de fer.

A Ordino van organitzar el festival Trobada de Buners d’Ordino a partir del 2000, i a partir del 2013 la Cursa d’Orientació Trobada de germanor Canillo-Ordino va refer les relacions per a refer els llaços entre les persones.  

Conta la llegenda que els canillencs van contractar un buner d’Ordino a tocar per la festa major. Va agafar la buna i un sarró amb el menjar i va començar a caminar per pujar cap al coll d’Ordino i el de Montaup. Quan es trobava al bosc, el van atacar un grup de llops i ell els va llençar el sarró amb el menjar per si els distreia, però el van seguir perseguint. Llavors es va enfilar a un arbre, i en estirar la buna per fer-la pujar, aquesta va fer un gemec que va espantar els llops i van marxar. Finalment el buner va arribar tard, però a temps per la festa. Per aquesta raó la buna és un instrument tradicional significatiu per als canillencs i als ordinencs.10

Àngels Mach i Buch. Presidenta de la Societat Andorrana de Ciències

Notes

1. A Ibix 11: Els pobles abandonats als Pirineus: causes i conseqüències (2020)es pot trobar un article d’Antoni Pol que en tracta.

2. Ramon Rossell: El meu Mossèn Cinto. Verdaguer pels camins d’Andorra (Centre de la Cultura Catalana, 2002) i Pere Canturri: L’Andorra de Pere Canturri (Editorial Andorra, 2014).

3. A revista digital Melanterita: Excursió-col·laboració dia del socis Club Pirinenc Andorrà, excursió Montaup-Coll d’Arenes, diumenge 19-2015

https://www.igeotest.ad/igeofundacio/Activitats/Activitats.htm  

https://es.wikiloc.com/rutas-alpinismo/montaup-coll-darenes-cassamanya-planells-de-mereig-roc-del-quer-10808630

4. Antoni Casal i Jordi Jordana, a L’aigua i Andorra, 24a Diada Andorrana a la Universitat Catalana d’Estiu, 2012.

5. La mostra «Patrimoni oblidat, memòria literària» recull un fragment que es refereix al molí de Canillo de l’autor Josep Vallverdú, i també un altre bocí de l’historiador andorrà Pere Canturri.

6. Revista Àgora cultural núm. 21 i Atles dels ocells nidificants d’Andorra (ADN 2002).

7. Vegeu article d’Antoni Ubach a Natura i cultura al Pirineu: 12es Trobades Culturals Pirinenques, 2016

8. Joan Boix, revista Àgora cultural núm. 8.

9. Àngels Mach, a Els Pirineus marítims, 16es Trobades Culturals Pirinenques, 2020.

10. Podeu llegir aquesta i altres llegendes al llibre de l’Àlvar Valls i la Roser Carol Llegendes d’Andorra (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010).