Joan Vila i Valentí (1925-2020). Entre el juliol del 2003, moment de la constitució de la fundació, i el juny de 2011 va ser patró de l’Institut Ramon Muntaner, nomenat per la Generalitat de Catalunya com a representant de l’IEC. Home savi i afable va participar molt activament dels projectes de l’IRMU i va ser decisiu per apropar els projectes i la recerca realitzats des dels centres d’estudis a les diferents seccions de l’IEC.

Joan Vilà i Valentí, l’ensenyament de dol

El diumenge dia 23 d’agost del 2020, moria a Barcelona el geògraf Joan Vilà i Valentí, el meu mestre, el mestre de tants. La covid-19, que molts han desconsiderat i pocs han sabut governar, s’ha emportat ja massa persones.

Joan Vilà havia nascut a Sallent, al Bages, a finals de març del 1925, tenia, per tant, prop de 95 anys i mig. Malgrat la seva lògica fragilitat, conservà el seu cap clar fins al final. Algunes vegades li costava entendre que els seus deixebles ens fèiem grans, ens jubilàvem i, alguns, morien, com en Tomàs Vidal (1941-2019), un any abans. Havia estudiat a l’institut Jaume Balmes, de Barcelona, que llavors era als jardins de la universitat, al carrer d’Aribau, on hi hauria posteriorment els despatxos de Geologia i, finalment l’edifici Josep Carner, de la facultat de Filologia. Va estudiat a Barcelona, perquè el seu pare s’hi va traslladar per fer de mestre, a l’escola Pere Vila, vora el palau de Justícia, al saló de sant Joan.

Va estudiar Lletres a la universitat, on es llicencià el 1947, havent tingut com a professor, entre d’altres, Jaume Vicens i Vives (1910-1960), qui l’encaminà cap a la Geografia. Al seu seminari, presentà el primer treball sobre la transhumància a Catalunya, amb un bon mapa, com els ensenyava l’historiador. Compartí seminari amb molts historiadors, destacant Jaume Codina (1923-2007), a qui acabaria dirigint la tesi doctoral el 1970, la primera que es presentà en llengua catalana a la Facultat. D’aquells seminaris, Vilà recordava quan Vicens els va llegir l’original de la seva Notícia de Catalunya, que publicaria el 1954, sense ni una sola nota a peu de plana.

Completà la seva formació geogràfica, que era pobra a la Facultat en aquells moments, al CSIC, a l’Institut Jaume Almera, al carrer de les Egipcíaques, que dirigia el geòleg Lluís Solé i Sabarís (1908-1985), que l’acollí juntament amb el seu company, el granollerí Salvador Llobet (1908-1991). Solé havia estat professor de l’institut-Escola de la Generalitat republicana, i contribuí a ampliar les preocupacions didàctiques que Vilà havia heretat del seu pare. Formà part també de la Societat Catalana de Geografia, des de l’època que Josep Iglésies (1902-1986) denominà de les catacumbes, que es reunia a cases particulars, com la del mateix Iglésies, al passatge Permanyer, o de Puig i Cadafalch, al carrer de Provença. Per impuls de Vicens i de Solé, completà la seva formació a França, amb una estada a la universitat de Bordeus, fet llavors molt excepcional, amb el professor Louis Papy (1903-1990), on feu un treball sobre la regió atlàntica de les Landes

Va fer el servei militar a Formentera, en les milícies universitàries, els estius de 1947 i de 1948. Sobre aquella illa feu un estudi, publicat el 1950 a la revista del CSIC, Estudios Geográficos. Es casà amb una bibliotecària que havia exercit a Sallent, Dolors Guerau de Arellano i Tur (1928-1987), que tenia arrels eivissenques, cosa que explica la seva relació personal i científica amb les dues Pitiüses.

Es va doctorar el 1956, a la Complutense de Madrid, que era la universitat central espanyola, única que concedia el grau de doctor. La tesi era un estudi de la seva comarca, el Bages. Per recomanació de Solé i Sabarís, li dirigí el geògraf valencià José Manuel Casas Torres (1916-2010), cap d’un dels grups més influents de la Geografia espanyola, vinculat a l’Opus Dei. A partir d’aquí, es dedicà exclusivament a la carrera universitària. Guanyà la primera càtedra el 1958, amb 33 anys, a la universitat de Múrcia, ciutat on romangué sis anys, i on creà un petit grup de deixebles. El 1965, finalment, accedí a la càtedra de Barcelona des d’on va formar moltes generacions de geògrafs.

Només dos anys més tard, el 1967, hi creà un departament amb alguns dels ajudants existents com el mateix Salvador Llobet, Maria de Bolòs (1926-) o Enric Lluch (1928-2012). Incorporà, a més, els deixebles murcians Horacio Capel (1941-) i Luis Miguel Albentosa (1942-1988), més alguns especialistes, com l’enginyer Josep Maria Puchades (1911-1982) o el geòleg Josep Maria Obiols (1940-), en Cartografia, o el francès Pierre Deffontaines (1894-1978), director de l’Institut francès de Barcelona. Alguns dels nous estudiants foren incorporats, sobretot a partir la massificació universitària de finals dels anys 1960. Allà creà la Revista de Geografia que es publicà en castellà, entre 1967 i 2008.

Vilà fou una persona liberal i oberta, catòlic del grup El Ciervo, catalanista moderat, que impartí unes classes de geografia de Catalunya a Jordi Pujol (1930-), en el seu pas de la medicina a la banca i a la política. La seva vida es concentrà a la universitat de Barcelona; fou molts d’anys director de departament i també degà de la Facultat, els temps difícils del Sindicat Democràtic d’Estudiants, quan aconseguí el trasllat de la Facultat a Bederrida, vora el camp del seu Barça. El 1968, ran de la creació de la Universitat Autònoma de Barcelona, durant el ministeri de Villar Palasí (1922-2012), el seu amic, l’historiador Frederic Udina Martorell (1914-2011) li demanà que hi organitzés la Geografia, tasca per a la qual recomanà Enric Lluch. A l’entorn d’aquest, es creava així el segon departament català universitari de Geografia, del qual sorgiria el grup de Girona. Del departament de Barcelona sorgiren, primer com a delegacions, fins a independitzar-se del tot, els grups de les Illes Balears, entorn de Bartomeu Barceló (1932-2012), de Lleida, entorn de Joan Vilagrasa (1953-2003) i de Tarragona, entorn de Luis Miguel Albentosa.

En les seves classes i en les seves obres, Vilà sobretot mostrà un gran interès per la didàctica. Va ser un professor universitari complert. Les seves classes eren clares i sistemàtiques, de vegades podien fer-se pesades, per reiteratives i meticuloses, però amb el temps tots hem acabat utilitzant els seus apunts com a element de referència. L’ordre i la claredat eren les seves grans virtuts, així com la precisió conceptual. Per preparar els seus exàmens era imprescindible fer-se un glossari dels termes i dels conceptes que havia anat desgranant. Ensenyava el rigor en les cites i el respecte per la cronologia.

Com a bon professor, publicà dos manuals, a l’editorial Ariel, creada el 1942 i avui integrada a Planeta. Un era La península Ibérica, de l’any 1968, que traduïa i adaptava l’obra en francès que Pierre George (1909-2006) li havia encarregat per a les Presses Universitaires Françaises, dins de la col·lecció Magellan, que en castellà fou denominada Elcano. Era una síntesi feta a partir de l’esquema clàssic d’interpretació de la Península, que havien elaborat Solé Sabarís i Manuel de Terán (1904-1984). S’explicava el relleu peninsular a partir del paper central de la Meseta, que esdevenia el nucli de la unitat dels diversos elements. L’altre manual, publicat molt més tard, el 1983, era la Introducción al estudio teórico de la Geografía. Aquest llibre recull i sistematitza totes les seves recerques sobre l’evolució del pensament geogràfic, que havia anat desgranant i elaborant en les seves classes.

Vilà ha estat un mestre de geògrafs, sobretot, i un universitari de cap a peus; ens inculcà el sentit de la universitat pública

També és remarcable el seu paper de mestre en les relacions que mantingué amb el món editorial, en una Barcelona que va ser la capital de la edició en llengua castellana. Això li permeté desenvolupar una important tasca de divulgador del coneixement geogràfic, estenent així el seu mestratge al gran públic, fora de l’acadèmia. A més, amb aquests encàrrecs editorials, donava feina als seus deixebles. Col·laborà ja en la monumental Geografia de Catalunya en tres volums, que Solé Sabarís coordinà per a l’editorial Aedos, entre 1958 i 1982. A l’editorial Salvat, dirigí l’Atles universal, traduït de la italiana De Agostini, La Tierra y sus límites, el 1967, en la que col·laboraren Maria de Bolòs i Horacio Capel. Dirigí dues geografies d’Espanya: una en dos volums, per a l’editorial Océano, el 1975, en la que col·laborarem Joan Rebagliato (1927-2013), Mercedes Marín i jo; i una altre, en col·laboració amb l’aragonès Joaquin Bosque Maurel (1924-20), catedràtic de la Complutense de Madrid, en 10 volums per a l’editorial Planeta, el 1989. Tanca la seva tasca pedagògica la publicació de dos manuals de Geografia de batxillerat, per a l’editorial Anaya, de Salamanca, en la que col·laborarem Josep Pons i jo mateix.

Vilà, a més, obrí la geografia universitària cap l’exterior, tant cap a la resta d’Espanya, com cap a l’estranger, fet fonamental en els anys de l’autarquia. Tenia un interès especial per Amèrica Llatina, on feu alguna estada i molts viatges i mantingué relacions amb molts dels seus geògrafs. Igualment tingué relacions amb la Unió Geogràfica Internacional, de la que arribà a ser vicepresident entre 1980 i 1988. Assistí a molts congressos i reunions i fou l’organitzador local de la Conferència Regional sobre els Països Mediterranis, celebrada a Barcelona el 1986.

El 1990, es jubilava a la universitat, en aplicació de la retallada temporal que suposà la LOU, del 1984. Continuà molt de temps, però, la seva activitat pública a les societats de que era membre: l’Institut d’Estudis Catalans, l’Acadèmia de Ciències i la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona.

Vilà ha estat un mestre de geògrafs, sobretot, i un universitari de cap a peus; ens inculcà el sentit de la universitat pública. Ens va ensenyar una manera de ser i de fer i ens va acompanyar en la nostra formació en corrents de pensament amb els quals no podia estar d’acord. Va crear així una bona escola de Barcelona, a la UB, que el 1999 li dedicà un voluminós llibre d’homenatge. També va tenir un paper fonamental en la consolidació i difusió de la Geografia a Catalunya i a les Balears, paper que avui cal recordar especialment.

Descansi en pau mestre, Joan Vilà i Valentí.

Carles Carreras Verdaguer

Professor emèrit de Geografia de la UB