Maria Ibars i Ibars

L’escriptora de Dénia

per Antoni Prats

Literatures

Maria Ibars
Maria Ibars

Maria Ibars i Ibars, encara que nascuda ocasionalment el 1892 a València, serà a Dénia (Marina Alta) on creixerà al bell mig d’una família humil al servei d’uns comerciants de la pansa. Cursa estudis de Magisteri a València (1913).

De primer, aconsegueix plaça definitiva de mestra a la Font de Figuera, on es casa i treballa de mestra; però, a partir del trasllat a València, s’integrarà en el món intel·lectual del valencianisme i l’embranzida pedagògica renovadora de la II República.

Com a escriptora, destaquen el recull Poemes de Penyamar (1949) i les novel·les Vides planes (1962), recreació de la vida rural a Dénia, i L’últim serf (1965), ambientada en el món obrer dels magatzem de la pansa. El 1992, I Centenari de l’autora, es van reeditar la major part del seus escrits, fins i tot algun d’inèdit, Els miracles de Teulada, típica peça de teatre popular vicentí.

Un magatzem de la pansa

També el magatzem anava obrint els ulls, omplint-se de claroreta i contrarestant l’aire acre i fortament carregat de les emanacions dels fruits tancats amb el fresc alè marí.

Es fea de dia i els cossos ja refets del cansament enganxaven les antenes del deler en la nova jornada. (...) Començà el trànsit i hagueren els carreters d’abandonar el jaç fet d’estores al recer del carro més gran, o davallar del més amunt de la càrrega on dormien embotits en la comba de la lona, per arrenglerar els animals vora les ceres i deixar l’entremig sens impediments.

També el magatzem anava obrint els ulls, omplint-se de claroreta i contrarestant l’aire acre i fortament carregat de les emanacions dels fruits tancats amb el fresc alè marí. Arribaven els bracers i per les entreobertes portes es ficaven en els penombrosos locals. La brusa de pisana quadrejada i els cabassets del recapte dels que vivien lluny quedaven penjats de qualsevol clau de les parets mestres i les espardenyes de cànem i veta negra eren rellevades per les d’espart que resistien millor l’estrop del treball.L’encarregat, el primer que s’enjovava, el que obria les portes, anava distribuint-los:

—Tu, a la cambra; vosaltres, a la màquina; dos, a les estores, eixos, al selecte; aquells, al rebedor; estos, a encofinar...

Els xiquets, aspirants a futurs bracers, els aprenents del magatzem, agafaven les graneres o rastells i, jugant a treballar, s’afanyaven per deixar propi el gran indret, obrant apressa, mig a fosques, duts pel costum. Tan sols en els racons més endinsats s’encenien a mitja potència algun llum de gas.

Fotografia antic magatzem de la pansa a Dènia (Arxiu Municipal de Dènia)

En quant la claror permetia distingir les panses en les paletes, s’obrien les altes portalades que es veen concorregudes com forats de formiguer. La de «dalt» rebia gent provinent de les Bovetes, Palmars i Marines, suoroses, sempre apressades, amb la impedimenta de berenes, criatures i passejadores; de «baix la mar», del Raset, de la Fontanella, dones lleugeres, fetes a l’activitat marinera, d’airositat que dóna el saber dur un cove en la coroneta ple i equilibrat, regalimant-los pel cabell, d’ulls un tant fixos, fets a escodrinyar llunyanies mediterrànies en espera de les barques, oloroses a peix amb el qual havien trafegat ans d’eixir de casa. Les del Faramull, abillades més arreu pel matí, endormiscades encara perquè la proximitat en què vivien els llevava poc de temps i els permetia passar els descansos en casa i entornar-se per les vesprades. Les de les Roques, que travessaven la ciutat netes i retocades amb cistellets amanits per fer el mercat aprofitant anades i vingudes...

La de «baix» s’engolia als que venien de les Rotes, amb la faç salitrosa olorant a pols de les barques en carena; als dels Campussos, de cares ennegrides i refrescats per la caminata a vora mar a l’hora en què la brisa es deté per mudar-se , resguardats els criançons de la frescor, a l’acaronament del pit i ple el calcer d’arena; als de les Alqueries, empolsimats el peus de la terra més roja; als de «dalt Dénia», toves elles, remirades, que no pregonen els seus detalls, que són encaixonadores...

 

Maria Ibars i Ibars (1993): L’últim serf, cap. II. València: Edicions Alfons el Magnànim, Biblioteca d’Autors Valencians. (Darrera edició)

Selecció del fragment i semblança biogràfica: Antoni Prats i Gràcia.