Editorials del territori: Onada Edicions

En la versió digital de la revista Frontissa obrim una nova secció que denominarem L’Entorn. El propòsit d’aquest espai serà tractar realitats i estructures que es mouen en territoris i en projectes de cultura que giren a l’entorn d’interessos i propostes semblants a les que defineixen l’activitat dels centres d’estudis, situades en òrbites properes i amb molts punts de trobada i coincidència. Ho farem parlant a fons amb algunes de les persones que els donen vida, amb el convenciment que és a partir de les realitats personals com es configuren els projectes i com els podem entendre millor. Encetem aquest espai endinsant-nos en el món de les editorials dites del territori, amb Onada Edicions, parlant amb Miquel Àngel Pradilla, director científic de l’editorial de Benicarló.

Parlem amb Miquel Àngel Pradilla

Miquel Àngel Pradilla Cardona (Rossell, el Baix Maestrat, 1960) és professor titular de Fonètica i Fonologia i de Sociolingüística al Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili. L’any 2015 va obtenir l’acreditació a Càtedra. Des del 2005 és membre numerari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i membre del Consell Social de la Llengua Catalana de la Generalitat de Catalunya. Des de 2009 és el director de la Xarxa Cruscat de l’Institut d’Estudis Catalans, organisme des del qual ha coordinat els informes anuals sobre l’estat de la llengua catalana (2009-2015). A juliol de 2019 va assumir la presidència de la Societat Catalana de Sociolingüística. Al marge de la seva activitat docent i investigadora, ha tingut una trajectòria destacada en el món cívic, cultural i empresarial de les comarques de la diòcesi de Tortosa.

L’hem volgut entrevistar precisament com a membre fundador, amb Ramon París, de l’editorial Onada Edicions l’any 2004 en la qual fa les funcions de director científic.

Miquel Àngel, tu vas néixer al poble de Rossell a la comarca del Baix Maestrat, l'any 1960, un temps de canvis en el sector agrari a causa de la mecanització del camp. Quins són els primers records que en guardes?

Tinc un record molt clar del moment en què es van començar a produir els canvis. A casa hi vaig veure criar animals (porcs, conills, gallines, etc.); recordo haver-hi tingut, primer un matxo més tard una burreta. A inicis dels setanta, mon pare va comprar un tractor i tot va començar a canviar. La mecanització li va permetre compatibilitzar el treball agrari en la modesta hisenda familiar amb l’accés a una fàbrica de pinzells que tenia la matriu al poble veí de la Sénia. Quan es van produir aquests canvis jo devia tenir uns deu anys.

La teva família era pagesa. Com s'estructurava la vostra unitat familiar? A quines ocupacions laborals es dedicaven els teus pares?

M’adonava que el contacte amb la natura proporcionava tot un seguit de recursos lingüístics que en bona part jo no havia heretat

L’entorn familiar, tant de la banda paterna com materna, era rural i agrari. I la distribució de funcions familiar era la tradicional: l’home portava el pes de la feina del camp i la dona s’ocupava de portar la casa i d’un conjunt de microfeines que la solien convertir en el veritable pal de paller de la gestió administrativa familiar. Com he dit, va arribar un moment en què el meu pare va aprofitar l’oportunitat de treballar en una fàbrica i, certament, l’economia domèstica, sempre dins d’una precarietat estructural, va trobar un cert confort. Jo, per a bé o per a mal, he estat fill únic, una qüestió gens trivial a l’hora de plantejar el meu futur davant l’escassedat de recursos del moment.

La relació amb la terra com t'influeix en les teves maneres de veure el món?

Sobre aquesta qüestió t’he de dir que si bé sento un cert orgull de «ser de poble», no és menys cert que a partir dels catorze anys em vaig convertir en un desertor de l’arada (de l’aladre, com en diem al territori). El meu contacte habitualíssim amb la terra es va anar estroncant a poc a poc. El meu pare veia aquesta evolució amb una certa decepció, tanmateix un cop vaig acabar els estudis i vaig consolidar la meua posició laboral la seua opinió va canviar radicalment. Val a dir que el contacte amb la terra va ser molt intens fins que vaig sortir a estudiar batxillerat a Ulldecona. Hi he continuat vinculat però des d’una posició diguem-ne d’observador. Del meu allunyament progressiu de les faenes del camp i de la vida rural en vaig prendre una consciència plena a partir d’una sèrie de treballs acadèmics sobre el món de les parèmies de l’àmbit de la meteorologia i l’astronomia populars de Rossell. M’adonava que el contacte amb la natura proporcionava tot un seguit de recursos lingüístics que en bona part jo no havia heretat. Aquests treballs em van suposar un retorn a la terra, que ha tingut continuïtat amb nous projectes culturals que vaig emprendre en el marc del Grup d’Estudis «Rossell 750 Aniversari».

Quins altres àmbits estructuren l'economia de Rosell? Quins canvis has vist al llarg dels anys?

Avui a Rossell hi conviuen tres àmbits, Un, l’agrari i ramader tradicional, descansa en el conreu de secà sobretot de l’olivera, i en menor escala de l’ametller. Antigament hi havia hagut una part del terme dedicada a «terra de pa», al conreu de cereals. A les ribes del rius de la Sénia i Cervol, també hi ha una mica d’horta. Sovint vinculat a aquest primer àmbit, ha pres una gran relleu el món de les granges (de porcs, galls d’indi, conills, etc.). I, finalment, el darrer àmbit és el de la indústria, sobretot del moble, un sector subsidiari del gran pol industrial de la Sénia, avui malauradament molt deteriorat a causa de la darrera crisi. La puixança d’aquest sector va motivar l’absorció d’una gran part de la població en edat laboral, una part de la qual procedent del sector agrari.

En síntesi podríem dir que l’escassa rendibilitat de l’agricultura ha comportat que el seu manteniment s’acompanye sovint d’alguna explotació de cria d’animals; o del treball en alguna indústria de Rossell o de la Sénia. El futur de Rossell, com es pot veure, està molt vinculat a la puixança i l’emprenedoria del poble veí.

On vas fer els estudis primaris? I els secundaris?

Els estudis primaris els vaig fer íntegrament al Grupo Escolar «Generalísimo Franco», de Rossell, més tard, amb l’adveniment de la democràcia, rebatejat com Col·legi Públic «Lope de Vega». Un nom, certament, de poc pedigrí territorial ... El batxillerat i COU els vaig fer a l’actual Institut Sales i Ferrer d’Ulldecona. La sortida natural de la joventut rossellana a l’hora d’anar a estudiar ens ha portat a Catalunya i no tant a Vinaròs o Benicarló, ciutats més allunyades. Talment com passava en l’àmbit mèdic: jo mateix vaig nàixer a una clínica de Tortosa, el centre d’atracció més important d’aquell moment.

Rossell pel nord limita amb la Sénia de la que la separen només 6 quilòmetres. Tot i que els habitants d'ambdós pobles parleu la mateixa varietat dialectal d'una mateixa llengua a Rossell sou valencians i a la Sénia són catalans. Quan i com t'adones que malgrat que no hi ha cap mena de frontera en les relacions humanes, i en la llengua parlada, si que hi ha una frontera administrativa i en la percepció «oficial» de la llengua?

En la percepció lingüística l’efecte frontera és determinant. Sense dubte, la dinàmica identitària que acompanya l’adscripció territorial hi té molt a veure. D’entrada, per al gros de la població, a Rossell es parla valencià i a la Sénia, català ... més enllà de les escassíssimes diferències que hi ha entre el parlar de les dos poblacions i de la interpretació administrativa de les varietats lingüístiques. Si situem aquesta qüestió en el marc del conflicte lingüístic valencià contemporani, entendrem el paroxisme amb què una persona jove com jo, que transitava comunicativament per la frontera amb absoluta comoditat, havia d’entomar la negació de la unitat de la llengua. Eren els moments convulsos de l’anomenada «batalla de València», quan en plena transició democràtica, el nacionalcatolicisme ultraconservador valencià, en veure perillar el status quo, va posar en marxa una reacció —a voltes violenta— que descansava en la defensa d’un pretès «idioma valencià», tot negant-ne la filiació filogenètica catalana. Durant la meua estada a Ulldecona em vaig començar a fer preguntes. Una sobre aquesta unitat qüestionada. I una, altra, no menys important, on intentava trobar explicació al fet que la llengua que senyorejava en la meua vida diària desapareixia —o tenia una presència mínima— en la formalitat comunicativa (ensenyament, administració i mitjans de comunicació).

On et vas dirigir, on vas realitzar els estudis superiors? Cap a quina formació acadèmica et vas encaminar? Per què?

El fet d’haver cursat l’ensenyament secundari a Ulldecona ja em va encaminar definitivament cap a les aleshores Dependències Universitàries de la Universitat de Barcelona amb seu a Tarragona, l’embrió de la futura Universitat Rovira i Virgili. Amb la selecció d’assignatures que havia fet al Batxillerat i COU el meu horitzó acadèmic eren les lletres. En aquells moments —estem parlant de finals dels setanta— la Facultat de Lletres acollia llicenciatures que en els primers anys eren molt generalistes. Finalment em vaig decidir a fer Filologia Catalana, uns estudis novedosos, amb un bon horitzó laboral atesa la demanda de professorat que havia de responsabilitzar-se de la cada cop més important presència del català a l’àmbit educatiu. Si t’he de ser sincer, més enllà de la curiositat intel·lectual que em despertava aquest àmbit del coneixement emergent, hi va haver poca reflexió prèvia en la meua tria. Més aviat vaig començar a recórrer un camí que de manera diguem-ne natural em va portar a l’estudi de la meua llengua i la cultura que se’n derivava.

Hi va influenciar la teva pertinença a un territori concret?

En la tria dels estudis crec que no. Però en la meua recerca posterior és una obvietat que he intentat trobar respostes a qüestions que m’interpel·laven des de feia anys. L’ancoratge territorial de bona part de les meues investigacions són un prova de la conciliació del duet «ciència i passió» que va posar damunt la taula l’enyorat Antoni Maria Badia i Margarit

Quina temàtica vas desenvolupar en la tesi doctoral? Com va ser rebuda la teva aportació?

El títol de la meua tesi et pot semblar àrid, però al darrere hi ha tot un seguit de qüestions que, amb intensitats diferents, abraçaven aspectes ben diversos però interrelacionats. Es deia «El desafricament prepalatal intervocàlic en el català de transició nord-occidental/valencià». En l’estudi d’un fenomen variable de gran complexitat, hi vaig aplicar una metodologia, la de la sociolingüística de la variació del sociolingüista americà W. Labov, que en aquells moments acabava d’aterrar a l’Estat espanyol. Es tractava d’organitzar la variabilitat detectada al Baix Maestrat en treballs previs, unes recerques que vaig fer seguint el mètode dialectològic amb resultats segons la meua opinió poc satisfactoris. L’objectiu de trobar sentit a la variació lingüística m’ha acompanyat tota la vida acadèmica i el nou mètode em va permetre caracteritzar-la amb mètodes quantitatius que correlacionaven les variants possibles amb factors de tipus social i estilístic. Els primers —l’edat dels informants, el gènere, el nivell educatiu, l’àmbit socioeconòmic, etc.— em van exigir fer entrevistes semidirigides a una vuitantena de persones; una mostra estratificada de la població de llengua inicial catalana de una comunitat de parla, la ciutat de Benicarló. Els segons —la diversitat funcional— em van exigir aconseguir mostres de parla d’estils diversos, amb variacions de grau de formalitat. Va ser un treball que, un cop fet i divulgat mitjançant articles acadèmics diversos, va tenir una certa repercussió. No en va trencava la mirada més estàtica dels fenòmens variables de la investigació del moment.

Geogràficament podríem dir que tocaves un tema ubicat en la centralitat territorial de la llengua, però sociològicament caldria situar-lo en les perifèries de dos àmbits culturals a redós de dues capitals Barcelona i València. Tot fa pensar que et ve de lluny la consciència d'enllaç que s'hauria de construir en aquest espai que en les darreres dècades s'ha denominat «terres de cruïlla». Quin paper creus que hauria de tenir aquest territori que des de les Terres de l'Ebre fins a les comarques del Maestrat i els Ports configura una mena de regió amb moltes afinitats? En quina situació creus que ens trobem?

Efectivament, primer sense massa consciència però a partir d’un moment determinant amb consciència plena, el fet de projectar-me des de l’epicentre de la comunitat lingüística m’ha permès encarar tota una sèrie de debats —alguns de gran transcendència sociopolítica— a partir del meu decantament professional. La mirada sobre la unitat de la llengua en un territori segmentat administrativament —«la cruïlla valencianocatalana (i aragonesa)», tal com es titula una recerca meua— presenta molts matisos; i sobretot apunta cap a la dinàmica politicoideològica de la disputa. I, alhora, ens interpel·la sobre el paper exemplaritzant que caldria adoptar des d’un territori que esdevé el garant més irrefutable de la continuïtat d’un diasistema conjunturalment qüestionat per plantejaments disgregadors; uns plantejaments que disfressats de conflicte lingüístic amaguen un conflicte identitari i, en última instància de control social.

Com saps, una altra manera de referir-nos a aquestes terres de cruïlla és el de «comarques de la diòcesi de Tortosa». Sens dubte, deixant de banda la referència religiosa, la història de la diòcesi de Tortosa és a la base de la conformació d’un territori que es remunta a la nits dels temps. I és que és un fet provat que els romans a l’hora d’establir-ne els límits tenien molt presents les ètnies preromanes, la nostra eren els ilercavons.

Val a dir que la situació d’aquest territori transfronterer —un territori amb una comunió antropològica evident— ha anat canviant. L’autonomització de serveis (ensenyament, mèdics, administració) ha anat disminuint l’extraordinària mobilitat dels fluxos poblacionals i de l’intercanvi de bens (econòmics però també culturals). Així i tot, l’intercanvi continua sent important, tant que la percepció de zona comuna encara forma part de la visió si més no d’una part de la població.

La teva activitat docent com es desenvolupa? Quan t’incorpores a la Universitat Rovira Virgili, i com es consolida amb el pas dels anys?

Un cop acabada la carrera, a punt d’acabar el servei militar, el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya em va requerir per fer classes a l’Institut de Flix. Va ser el meu primer contacte amb la docència. Els quatre anys següents els vaig passar a l’Institut de Camp Clar, a Tarragona. Dos centres amb unes característiques demolingüístiques de l’alumnat ben diferents: fonamentalment catalanoparlants a Flix, castellanoparlants a la barriada tarragonina. Vull ressaltar que tant en l’un com en l’altre hi vaig fer un aprenentatge molt satisfactori.

L’any 1990 em vaig incorporar a la Universitat Rovira i Virgili. Vist amb perspectiva va ser una autèntica temeritat. Deixava una plaça en propietat (el segon any de docència havia aprovat les oposicions al cos de funcionaris d’ensenyament secundari) i m’embarcava en una aventura, acadèmicament apassionant però plena d’incerteses professionals. Hi vaig accedir com a professor ajudant en la secció de Lingüística General. La meua comesa era la creació del Laboratori de Fonètica Experimental de la URV. En aquells moments la disciplina fonètica era el meu centre d’atenció preferent. Me’n vaig sortir tot elaborant paral·lelament la tesi doctoral. Després de quatre anys, amb la feina feta i sense que es convoqués l’anhelada plaça de professor titular vaig retornar un parell d’anys a l’Institut, aquest cop a Torredembarra, tot mantenint el contacte amb la universitat mitjançant una plaça de professor associat. I finalment, el 1996 la plaça es va convocar, ara des del Departament de Filologia Catalana, i la vaig guanyar. I fins avui, ja porto tres dècades treballant a la URV.

Com has percebut l’evolució de la presència universitària a Tarragona, des de la teva etapa d’estudiant fins ara? Com situes la Universitat Rovira i Virgili i com l’entens en relació amb l’espai territorial?

Tot i les dinàmiques (re) centralitzadores en què vivim, jo sóc un partidari convençut de les bondats d’un model universitari que aposte per l’equilibri territorial. És obvi que la competitivitat actual en el món de la internacionalització del coneixement requereix estructures potents. Ara bé, la connectivitat actual permet bastir grans projectes sense concentrar-los en una única universitat. D’altra banda, un model universitari que garantisca la capil·laritat social només té sentit des de l’ancoratge en la territorialitat. Els efectes de la universitat en els entorns que l’acullen són extraordinaris. La vida cultural camp-tarragonina ha anat agafant vitalitat de bracet amb la consolidació de la URV. El món socioeconòmic del territori es beneficia del talent que acull la URV. Sens dubte, el territori seria una altra cosa sense la universitat.

Tens una extensa obra publicada sigui en nombrosos articles, sigui en llibres com a autor o coautor, sobretot en l’àmbit de la sociolingüística, una disciplina que posa en relació la societat i els usos de la llengua o llengües. Quines diferències es podrien formular entre els estudis sociolingüístics centrats en llengües majoritàries parlades i oficials en diversos estats i continents o d’altres més minoritàries, sense un estat que l’oficialitzi plenament, com pot ser el cas del català?

La sociolingüística és una disciplina polièdrica i la tradició catalana és molt inclusiva en relació amb les temàtiques que aborda. Jo he estat un tastaolletes que he evolucionat des del tractament primerenc d’una sociolingüística més lingüísticament orientada, l’anomenada sociolingüística de la variació, a una sociolingüística més socialment orientada, la sociologia del llenguatge. La meua evolució respon d’una manera natural als reptes i als interessos que la societat catalanòfona planteja. D’alguna manera podríem dir que he acabat treballant en el camp més fressat de la nostra tradició, el que estudia el contacte de llengües i els conflictes que genera. En el cas de la sociolingüística hispànica, el camp més destacat és precisament el del variacionisme. Només s’ha interessat pel vessant més sociològic darrerament, i de la mà d’investigadors que han posat damunt la taula els processos de substitució lingüística de les llengües patrimonials dels territoris colonitzats. Les diferents tradicions sociolingüístiques que hi ha en el món acaben prioritzant les qüestions que el context sociopolític posa damunt la taula.

És la disciplina, que en el nostre cas i en part nodreix científicament la preocupació i l’esperança envers la llengua catalana?

Com he dit, la sociolingüística catalana ha estat, essencialment, una sociologia del llenguatge. No en va allò que es debat és la rehabilitació de la nostra llengua en un context sociopolític de gran complexitat. Aquest compromís dels sociolingüistes catalans en la subversió de l’status quo a què ens ha abocat unes circumstàncies històriques adverses ha atorgat als nostres investigadors un cert caràcter militant. I això, internacionalment, no ens ha afavorit. Pensa que el pensament científic ortodox exigeix que la ciència siga neutral. Jo no hi estic ben bé d’acord, la defensa de la diversitat lingüística difícilment es podrà fer des de la neutralitat. Convé, això sí, que el discurs acadèmic modere els discursos especulatius. Dit d’una altra manera, hem de fugir de les proclames i treballar empíricament per tal d’objectivar un espai on la subjectivitat pot desenfocar la temàtica. Per exemple, més que predir el futur del català (sempre negre per als profetes de l’apocalipsi), hem de fer anàlisis serioses sobre la situació demolingüística, tot destacant-ne les febleses i identificant les fortaleses.

Et membre numerari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalana. Quina activitat hi desenvolupes?

L’accés com a membre numerari a la Secció Filològica de l’IEC, l’acadèmia de la llengua catalana, l’any 2005, ha estat una de les fites que m’ha causat més satisfacció. La possibilitat de treballar amb grans referents intel·lectuals de la meua formació acadèmica m’ha enriquit extraordinàriament. Som una família, jo diria que molt ben avinguda. A la Secció Filològica hi participo des del plenari i les comissions, primer en la lexicogràfica i actualment, en la d’estandardització. Viure la gestió normativa de la llengua des de la sala de màquines és un privilegi immens, una font constant d’aprenentatge. D’altra banda, ara des de Presidència de l’IEC, dirigeixo la Xarxa CRUSCAT d’investigació sociolingüística. Des d’aquest organisme suprauniversitari he coordinat els informes anuals sobre l’estat de la llengua i he dirigit la recerca conveniada que tenim amb les direccions generals de política lingüística de Catalunya i del País Valencià.

Entrem ara en la teva activitat editorial? Com neix Onada Edicions? Quines són les inquietuds precedents que us porten a crear una editorial?

Onada Edicions és la (necessària) conversió empresarial de la secció de publicacions de l’Associació Cultural Alambor, de Benicarló, una institució que en el seu moment va aplegar les persones amb sensibilitat lingüística del nord valencià. Ramon París i jo, amb un projecte indubtablement més modest, vam convenir en la necessitat de crear un segell editorial destinat a la promoció patrimonial d’un territori interautonòmic (les comarques de la diòcesi de Tortosa), on les parts comparteixen la consideració de perifèria extrema envers els nuclis de referència politicoculturals.

La ubicació a Benicarló respon als vostres orígens territorials? És a més una aposta? Al crear-la, són conscients que hi ha un dèficit editorial en aquest territori de cruïlla? I al mateix temps en sou que caldrà crear un mercat fins aleshores inexistent?

El projecte descansa en els nostres orígens territorials, efectivament; però també en les inquietuds compartides cap a un metatema, la unitat de la llengua, que des de la banda valenciana sempre hem viscut amb molta preocupació. Fer un projecte en valencià-català que definís un territori interautonòmic tenia el seu què. Un territori, cruïlla d’administracions i alhora epicentre de la comunitat lingüística. Un territori, a més, amb un patrimoni tan important com desconegut. La il·lusió va pesar més que una anàlisi empresarial seriosa. Ara entenem que les dos coses són compatibles, a més de necessàries. El repte era colossal, certament, però no abordar-lo hauria estat frustrant.

En els vostres plantejaments com es combinen els objectius d’obtenir beneficis empresarials com qualsevol altra empresa i la dinamització cultural d’un territori? Hi ha contradiccions entre uns i altres objectius, o són perfectament compatibles?

Un projecte, per més bon disseny conceptual que tinga, si no és sostenible econòmicament, té els dies comptats. Això ho hem anat aprenent de la mà d’una realitat crua que no entén els efluvis culturalistes. Dit això, també et vull dir que Onada Edicions no és un projecte econòmic a l’ús. Si fos així, els seus promotors ja faria anys que ens dedicaríem a les nostres feines acadèmiques. Dit d’una altra manera, la satisfacció dels qui dirigim Onada no està en el retorn econòmic, la nostra satisfacció està en el fet d’haver vist satisfeta una il·lusió i en la constatació dels beneficis que aporta al territori en particular i a la comunicat lingüística en general la nostra aportació.

Com aneu estructurant la vostra producció editorial? A quins objectius responen les vostres col·leccions? Èxits i fracassos remarcables?

Onada és una editorial generalista, cosa que té avantatges a l’hora d’acollir productes de tipologia molt diversa, i un clar desavantatge a l’hora de treballar tants àmbits promocionals, amb tantes particularitats cadascun. Fem ficció i no ficció. En el camp de la ficció destaca la narrativa, d’adults, juvenil i infants, però també fem poesia i fins i tot teatre. Tenim bones col·leccions en tots aquests camps de la literatura, algunes d’especialment lluïdes com són els àlbums infantils il·lustrats (col·lecció Imagina).

En l’àmbit de la no ficció -fonamentalment, l’assaig-, hi ha diverses col·leccions segons el caràcter generalista (La Nau) o més territorial (La Barcella, Cruïlla) de les aportacions. En el nostre catàleg també hi té una presència destacada la gastronomia del territori (La Teca), d’una gran varietat i riquesa.

Els èxits, sens dubte, han estat molt més freqüents que els fracassos. És clar que per a nosaltres l’èxit no depèn de les vendes sinó de la festa que fem en cadascuna de les publicacions, especialment les locals. O no és un èxit que un poble o un territori de no més de 100 habitants tinga un llibre magnífic? És el cas, entre molts d’altres, del llibre La cuina de la Tinença de Benifassà, una zona desertitzada de gran atractiu paisatgístic.

Deixa’m dir-te que en l’àmbit del producte patrimonial hem comptat amb la complicitat institucional (ajuntaments, consells comarcals i diputació de Tarragona, ara també la de Castelló). Vull destacar que, de manera general, les institucions del territori han valorat molt el nostre projecte, cosa que ens ha permès comptar amb la seua complicitat.

Des d’Onada Edicions heu donat veu a un nombre important d’autors i autores d’aquest territori que des dels centres d’estudis s’ha acabat definint com el de l’antiga diòcesi de Tortosa. Com creieu que heu contribuït a consolidat la creativitat tant en el camp de la recerca, en el de la difusió del coneixement i en el literari?

De la producció total d’Onada (uns 600 llibres actualment), al voltant d’un 60% tenen una clau territorial, ja siga per la temàtica i/o per l’autoria. Des del 2004 ha estat una pluja fina de coneixements que a poc a poc ha anat fent saó. Hem publicat a molta gent del territori, però no pel fet de ser-ne sinó perquè tenien coses interessants a explicar. Hem posat damunt la taula productes patrimonials d’autèntica excel·lència. Sens dubte el territori ara és més conegut que abans perquè el llibre viatja. Hem publicat per als autòctons i per als forans. Crec que els autòctons es reconeixen en les publicacions d’Onada, sempre de qualitat, i alimenten una autoestima de la que no anem sobrats. I els forans coneixen millor un territori que val molt la pena. Amb perspectiva de temps podrem valorar en la seua justa mesura la nostra aportació.

Onada també s’ha fet present en el territori generant activitats com poden ser les presentacions de llibres però també amb el sopar anual de presentació de les darreres publicacions que ja s’ha convertit en una tradició, en el curs del qual també feu un reconeixement a una persona. O igualment en la participació en la organització o publicació de premis literaris. Amb quina idea es moveu en aquestes activitats?

La presència en el territori per a nosaltres és imprescindible. La família Onada, com m’agrada denominar-la quan n’he de destacar el component col·lectiu, avui té molts de membres. Perquè som al món de l’edició per fer amics (i no és retòrica el que acabo de dir). La dinamització cultural que es fa al voltant de les nostres publicacions és extraordinària. A més, sovint impulsa nous treballs, rutes literàries, un llibre sobre la cuina d’un poble porta a un altre a platejar-s’ho, etc. La influència en la societat no és, però, únicament cultural. També pot ser econòmica, ara destinada a la promoció de productes o presentant aspectes patrimonials de les poblacions. Els sopars d’Onada són un punt de trobada cultural de primer ordre; tota la cadena d’agents que participen en el món del llibre hi assisteix, des dels autors als possibles compradors, tot passant pels que intervenen en la producció, promoció i venda. És un factor de cohesió entre la gent del món de la creació, una gent que sovint se sent sola i que acaba veient que forma part d’un col·lectiu molt especial.

La publicació de premis mereix un capítol a part. Actualment en publiquem un grapat: Almassora, Puçol, Sagunt, Benicarló, Tortosa i Amposta. Els premis suposen un estímul important per a la creació. Han de tenir continuïtat.

I per acabar et volia preguntar com us heu vinculat amb els centres d’estudis del territori? Quines complicitats hi heu establert tan a nivell de centres d’estudis com amb les persones que en formen part? Com valoreu el present d’aquestes relacions i com albireu el futur?

Amb els centres d’estudis ens hi hem vinculat convidant-los a crear col·leccions específiques (biblioteques en diem). Al nord valencià en gestionem unes quantes: Biblioteca Rossellana, Canetana, Calijona, Xertolina i Benicarlanda; també editem les publicacions del Centre d’Estudis dels Ports. A Terres de l’Ebre ens queda molt camí per córrer. La gent dels centres d’estudis és la nostra gent. Compartim un denominador comú que afavoreix la col·laboració: l’estima infinita pel nostre territori.