El Canal de la Infanta

Una visió en el context del patrimoni de l’aigua al Baix Llobregat

per Esther Hachuel

Patrimonis

La Casa de les Comportes, situada a Molins de Rei
La Casa de les Comportes, situada a Molins de Rei | Javier Morata

L’ús de l’aigua ha deixat al Baix Llobregat un patrimoni de gran valor històric i discursiu.

El Baix Llobregat és aigua. I no només perquè porti el nom d’un riu. L’aigua és present en múltiples formes: el riu, els aqüífers, l’aigua del mar, els aiguamolls, l’aigua de mina... És un complex sistema,amb una gran interdependència de les parts i amb un fràgil equilibri. Però si bé l’aigua té molta presència, no és abundant. Perquè ens fem una idea, el Llobregat baixa amb un cabal mig de 19 m3 per segon. No cal comparar-lo amb els rius més cabalosos del planeta, com l’Amazones (215.000 m3/s) o el riu de la Plata (25.000 m3/s). Però fins i tot si el comparem amb els rius més petits d’Europa, el Llobregat és petit: el Sena porta 500 m3/s; el Loira, 850 m3/s; el Garona, 650 m3/s; o l’Ebre porta 430 m3/s.

Tot i el poc cabal, el riu Llobregat estructura i dona forma a un territori ampli i en el seu curs baix a un territori densament poblat i que el sotmet a una gran pressió.

La toponímia de l’aigua revela com d’estreta ha estat la relació de la nostra història amb la presència i amb l’ús de l’aigua: Molins de Rei, una ciutat que neix arran de la implantació al segle XII d’uns molins a la vora del Llobregat; Sant Andreu de la Barca, el lloc on una barcassa permetia creuar el riu; Abrera, que probablement significa riberenca; el parc de la Molinada de Pallejà, que deu el seu nom al fet que la finca es regava amb l’aigua que baixava després de moure un molí situat al capdamunt del poble. O el Riu Mort, el nom d’uns camps de conreu de Sant Boi que recorda que allà hi havia hagut un ramal deltaic del Llobregat. Aquest patrimoni immaterial –toponímic– es completa amb un altre de material d’un gran valor històric i etnològic.

El patrimoni baixllobregatí vinculat a l’ús de l’aigua és ingent qualitativa i quantitativament. Està present en tots els pobles i testimonia totes les etapes històriques. Té a veure amb la navegació marítima, com el Semàfor i la Casa de Carrabiners del Prat de Llobregat; amb l’alimentació, com els molins fariners, entre els quals destaquen el del Frare a Sant Vicenç dels Horts, el de Can Batlle a Vallirana o el de Can Padrosa a Sant Just Desvern; té a veure amb la vida quotidiana, com els safareigs d’Abrera o les fonts d’Olesa; amb la salut i amb la sanitat, com el balneari de la Puda d’Esparreguera o els pous de gel de Corbera o Begues, que van abastir hospitals i sanatoris; i també amb l’oci i la higiene, com les termes romanes de Sant Boi o l’hotel Gori d’Olesa.

Però encara no he mencionat cap dels dos sectors més necessitats d’aigua: la indústria i l’agricultura. En el primer destaco la colònia Sedó d’Esparreguera, amb una turbina hidràulica de 1.400 cavalls que va dotar la fàbrica tèxtil d’energia mecànica primer i elèctrica després; o la Pujol i Bausis d’Esplugues, dedicada a la fabricació de ceràmica; o la fàbrica de cartró Bachs de Sant Joan Despí.

Pel que fa a l’agricultura trobem una munió de petites i mitjanes infraestructures (pous, inclosos els artesians de gran fondària i petites canalitzacions) i, especialment a partir del segle XIX, infraestructures de gran envergadura, com les mines d’aigua i els canals de rec.

I és que durant el segle XIX es dona al Baix Llobregat una demanda d’aigua i de drets sobre l’aigua absolutament extraordinària. El motiu: la intensificació de l’agricultura i la capitalització del camp i, a molt poca distància, la industrialització. De fet, en algunes ocasions, van ser els mateixos industrials els que compraren finques a les que treien un alt rendiment col·locant la producció agrícola en els mercats europeus.

El Canal de la Infanta

En aquest context té lloc la construcció del Canal de la Infanta. Es tracta d’un canal de rec que neix a Molins de Rei, a l’anomenada Casa de les Comportes i que transcorria –i transcorre– pels municipis de Santa Creu d’Olorda, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Cornellà, l’Hospitalet i Sants en un recorregut de poc més de 17 km. La infraestructura està formada per la sèquia major, amb un cabal inicial de 4,2 m3/s (actualment porta poc més de 0,5 m3/s) i una xarxa de petits canals de distribució i de regadores que feien arribar l’aigua a una superfície de més de 3.000 hectàrees, o dit amb un vocabulari més propi, d’unes 6.000 mujades, en números rodons.

El Canal de la Infanta al seu pas per Sant Feliu de Llobregat. Fotografies: Esther Hachuel

Arquitectònicament la sèquia major és una cubeta de secció rectangular amb una amplada mitja de 3 m i una fondària mitja de 1,5 per la qual transita l’aigua de reg. Aquesta cubeta, de maó vist o revestit de morter de ciment, transcorria entre camps de conreu, tot i que tenia alguns trams en mina. Actualment la major part del recorregut està soterrat, degut al creixement urbanístic. El Canal té diversos elements interessants, com els ponts sobre la cubeta (normalment de maó i volta escarsera), i els salts d’aigua, que ràpidament es van posar al servei de la industrialització.

La construcció del Canal s’inicia el 1817, després que Ferran VII renunciés a l’exclusivitat de la corona en la construcció de canals i a una part dels beneficis del domini de les aigües. Ho va fer per esperonar el regadiu i enfortir l’economia del país.

El Canal de la Infanta a l’antic terme municipal de Sants, avui Barcelona. Fotografia: Javier Morata.

La construcció té l’impuls i la protecció del general Castaños i el projecte el fa Tomàs Soler i Ferrer, que ja havia projectat el Canal d’Urgell.

La inauguració es va precipitar amb motiu de l’estada a Barcelona de la Infanta Luisa Carlota de Borbón a qui se li va sol·licitar que obrís simbòlicament les comportes per donar pas a l’aigua. Va ser una decisió estratègica donades les desconfiances que havia aixecat entre els pagadors la construcció el Canal. La història del Canal és un reguitzell de desconfiances: pel que ha pagat cadascun en concepte de l’obra, pel que es paga en concepte de l’aigua, pel repartiment que se’n fa entre les finques...

El Canal de la Infanta és possible gràcies a un acord entre una munió de propietaris

Vull fer una reflexió sobre aquestes desconfiances. Fins al Canal de la Infanta, totes les grans infraestructures de rec del Baix Llobregat havien estat promogudes per un únic “inversor”. Penso, per exemple, en les mines d’aigua, grans infraestructures de canalització i conducció. Ja al segle XVIII trobem el cas d’Erasme de Gònima, que el 1790 compra una finca a Sant Feliu de Llobregat i poc després adquireix uns terrenys a Sant Just Desvern per obtenir el dret de l’aigua i portar-la a Sant Feliu. Un cas similar és el de Bartomeu Vidal, que el 1862 compra el mas de Can Cortés, també a Sant Just Desvern, per portar aigua a la seva finca d’Esplugues. En ambdós casos la construcció de la mina, de llarg recorregut, és íntegrament sufragada per l’empresari. El mateix exemple el trobem en el món de la indústria, en el qual empresaris particulars assumeixen els costos derivats de la construcció de grans infraestructures. És el cas de Miquel Puig i Catasús, que compra els drets de l’aigua del Molí de Broquetes per construir la seva fàbrica tèxtil i sufraga totes les infraestructures.

El Canal de la Infanta és també una construcció costejada amb fons privats, però que és possible gràcies a un acord entre una munió de propietaris. Les parcel·les eren petites i ningú en solitari podia pagar les despeses de construcció del Canal. De fet hi va haver intents anteriors de crear un sistema de reg des de Molins de Rei aprofitant l’anomenat Rec Vell. Però les propostes fracassen precisament perquè cap institució té prou recursos per sufragar l’execució de l’obra.

El Canal de la Infanta representa potser la primera vegada al Baix Llobregat que es crea un acord d’aquest abast entre propietaris com una forma d’actuar en benefici mutu i de gestionar eficaçment l'aigua per al reg. No neix com una comunitat de regants, però és el precedent més clar que tenim. Segons consta al cens de comunitats de regants de l’ACA, la formalització de la Comunitat de Propietaris del Real Canal de la Infanta Luisa Carlota de Borbó es dona al 1879, però funciona com a tal des dels inicis. És un cas de cooperació en sentit pur, despullat potser de tot el camp semàntic que ara connota la paraula. Com també ho va ser la construcció, el 1855 del Canal de la Dreta o el petit aqüeducte de la comunitat de regants de la Palma de Cervelló, creada el 1856, que aprofita l’aigua de la riera de Rafamans. Un gir interessant en la història de la comarca.

És patrimoni el Canal de la Infanta?

Formalment no. El Canal de la Infanta és una de les obres hidràuliques més reivindicada i alhora més dissortada de la comarca. L’any 2007 la Comissió Cívica del Patrimoni del Baix Llobregat va dedicar-li el seu primer dictamen, per l’amenaça que representava el creixement urbanístic i pel valor que atribuíem al canal com a factor de transformació del territori. El 2011 neix a l’Hospitalet de Llobregat la plataforma “Protegim el Canal de la Infanta”, que esperona la ciutadania i les associacions culturals i veïnals a defensar aquesta infraestructura. Tant és així que el mateix any la diputada hospitalenca Anna Simó presenta al Parlament de Catalunya una proposta de resolució que insta el Govern de la Generalitat a declarar el Canal Patrimoni Cultural Català. El Govern encarrega llavors a la Direcció General de Patrimoni la realització d’un informe per valorar la proposta. L’informe, però, conclou que el Canal està molt fragmentat i insta als ajuntaments a declarar BCIL els respectius trams. Una assignatura pendent.

La ciutadania sí que s’ha continuat movent. L’any 2015, l’associació cornellanenca l’Avenç, amb el suport del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, edita un llibre divulgatiu sobre la història i les característiques del Canal. L’any 2016 el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, en el marc del congrés el Baix Llobregat a Debat, encarrega a un grup d’arquitectes que elabori idees per a la salvaguarda i per pensar altres usos afegits que poguessin posar en valor el Canal. Surten propostes molt interessants, com la necessitat de senyalitzar-lo; les possibilitats que ofereix de reagriculturitzar el territori; també la de crear un itinerari entre Molins de Rei i el mar per transitar-lo a peu o en vehicles lleugers, tot aprofitant el baix pendent de la traça; o la possibilitat d’incorporar a la trama urbana les sèquies que resten en superfície, tot convertint-les en lloc d’esbarjo, com han fet altres ciutats europees. La ciutadania ha aconseguit que alguns municipis, com Sant Feliu, Sant Joan o Cornellà senyalitzin les restes del Canal amb plafons explicatius. Fins i tot es va crear un panot per identificar la seva presència en el subsòl.

Panot dissenyat per senyalitzar elements del Canal de la Infanta

Mentre, la junta de propietaris del Canal malda per anar soterrant trams, ja que les conduccions d’aigua en canonades requereixen menys manteniment.

 

Esther Hachuel

Directora del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat