Del Puig Major a les Valls d’Àneu, de la mar salada al Pirineu axial

Mossèn Antoni Maria Alcover, històries i recorregut d’amor lingüístic

per Ferran Rella

Geografies

Esterri d’Àneu, centre geogràfic de les Valls el carrer major del qual feu exclamar Alcover «De la Seu ensà, cap n’haviem trobat de carrer com aquex»
Esterri d’Àneu, centre geogràfic de les Valls el carrer major del qual feu exclamar Alcover «De la Seu ensà, cap n’haviem trobat de carrer com aquex»

Un centenar d’anys abans de l’esclat del turisme que canvià, sens dubte, la fesomia dels pobles i contrades muntanyenques, uns quants anys abans de l’entusiasme per coronar els pics, per lliscar rabent damunt del mantell blanc de la neu, per escolar-se riu avall amb rais de goma, per senderejar a través de corriols perduts de la muntanya, per paladejar la saviesa gastronòmica..., la descoberta, coneixement i comprensió de la muntanya en general i del Pirineu en concret, tenia, és clar, múltiples variants. Simplificant extraordinàriament podríem trobar-hi voluntats exclusivament alpinistes o bé aquelles que incorporen una necessitat, una passió, en la troballa científica.

És així: pels verals pirinencs s’hi han passejat folkloristes, historiadors, arqueòlegs, geòlegs, biòlegs, naturalistes, antropòlegs, fotògrafs... i també, i és el que interessa en aquest article, persones apassionades per llengua i la seua màxima expressió, la literatura.

En aquest sublim apartat convé destacar-hi de forma especial dos sacerdots ben coneguts i admirats: Jacint Verdaguer, fill de Folgueroles (1845-1902), i Antoni Maria Alcover, nascut a Manacor (1962-1932), l’exercici d’itinerància dels quals continua tenint encara avui poca repercussió com a reclam de turisme cultural. Agafant-nos, doncs, amb mà ferma a la cordada de la llengua, el propòsit d’aquest article és acompanyar-vos fins a les Valls d’Àneu, una subcomarca de la capçalera del Pallars Sobirà amb personalitat històrica i singularitat geogràfica, que tots dos transitaren amb ulls desperts, el juliol de 1882 Verdaguer i l’agost de 1906 i 1921 Alcover, sobre el qual ens centrarem.

Anem, conjuntament, a l’encontre de la Noguera Pallaresa a través de la mirada precisa i doctoral d’aquest manacorí il·lustre que fou Mn. Antoni M. Alcover. Viatger incansable per la seua estimada illa, que recorregué de punta a punta a la recerca de l’ànima mallorquina que deixaria estampada a la magna obra Aplec de Rondaies Mallorquines d’En Jordi d’es Racó (1896) amb un llenguatge expressiu i un ritme narratiu excel·lent. Poc es devia pensar que temps enllà, tot just deu anys després, faria el salt cap al Pirineu axial des de la serra de Tramuntana, les muntanyes de la neu, com se les coneix, i des de la reialesa del Puig Major, el cim muntanyenc de l’illa que narra a la rondalla «El Bon Jesús i Sant Pere i l’amo d’es Tossals Verds»:«Però encara s’alegria i sa gaubança li revengueren tot d’una que colombrà, dins sa boira de s’entrelluu, sa Dragonera, i es Puig de Galatzó, i es Major, i ets altres que los acompanyen».
Just a l’arrencada del segle XX, Alcover tenia pràcticament dissenyat el projecte del Diccionari. Sembla que els itineraris rondallístics no l’havien esgotat gens ni mica perquè tot seguit publicà la coneguda Lletra de convit, en què harmonitza una gegantina obra coral en la qual col·laboraren més de 1600 persones de tot arreu dels Països Catalans. Calia, tal com diu l’especialista alcoveriana M. Pilar Perea en el Dietari de l’excursió filològica del 1906 (Proa, 2006), «preservar el llegat lèxic del poble, els vocables propis i genuïns de la majoria de les poblacions de parla catalana».

L’any 1906, doncs, «no va ser un any més del calendari», diu el dialectòleg camporrellà Ramon Sistac en el pròleg del llibre citat; «per a la llengua catalana, el segle XX comença l’any sis». Cal no oblidar que és l’any del multitudinari I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, del qual fou principal artífex Mn. Alcover, i que de retruc portaria aparellat, l’any següent, la creació de l’Institut d’Estudis Catalans; i és també l’any de la principal «eixida filològica»que duria, comenta Sistac, «la presència al Pirineu del propagandista de la llengua catalana més entusiasta que hi hagi passat mai».

Trobem Mn. Alcover embarcat cap a Barcelona el dia 31 de juliol de 1906 des d’on «comensa aquest dietari de l’excursió filològica que feym amb el Dr. B. Schädel dins el domini catalá per l’estudi de la nostra llengua benvolguda». És aquesta l’entrada del seu esplèndid Dietari, que es perllongarà fins al 13 de setembre. L’excursió filològica s’iniciarà, de fet, a Perpinyà el dia 3 d’agost i finalitzarà a Cadaqués el dia 11 de setembre. Durant aquest mes i mig recorrerà 52 localitats, 15 comarques més Andorra, entre elles el Pallars Sobirà, especialment la seua capçalera, les Valls d’Àneu.

El Dietari és una mina informativa, no només per les referències lingüístiques, objectiu primordial de l’excursió. També s’hi podrà localitzar bellíssimes planes paisatgístiques, apreciacions diverses de tipus històric, social i polític. Si a tot això hi sumem una riquíssima, viva i dinàmica llengua, s’entendrà fàcilment que de la mà d’Antoni Maria Alcover i el seu Dietari se’ns permet descobrir uns Pirineus desconeguts i endarrerits, tant que en el moment d’entrar a la Pobla de Segur escriu: «prou que’m bollia’l cervell pensa qui pensa en la situació tristíssima de totes aquexes regions de l’alta muntanya, tan ensopides, tan endarrerides, tan abatudes, tan desgavellades». Quan hi tornaria l’any 1921, les hidroelèctriques ja havien fet forat en l’univers pallarès i des de llavores ençà res no tornaria a ser ben bé igual.

Ja mos trobam dins la delitosa y esplèndida vall d’Àneu, rodada de muntanyes sobergues. Tot es una verdor riolera d’herbatges y arbres y corriols d’aygua per tot arreu

Arrapem-nos-hi!, doncs, seguim la petjada de les bísties damunt de les quals transiten admirats Antoni Maria Alcover i el seu fidel acompanyant, el Dr. Schädel. Saltironem sobre la serra i acostem-nos ja dalt de tot del Pallars Sobirà, un tros amunt de Llavorsí i abans d’arribar a Escaló, porta d’entrada actual de les Valls d’Àneu. Alcover s’exclama: «Es una vergonya lo que passa amb aquexa carretera; ella pinta ferestament les ignomínies de la nostra administració pública. Es un escándol que la conca o ribera pallaresa, tan llargaruda com magnífica y esplèndida, haja de seguir anys y més anys sense carretera». I encara més. Avui Alcover, en lloc de maleir el bon camí, s’hauria aturat a la vila per visitar el Centre d’Interpretació de les Viles Closes, passejar-se sota el portal d’entrada, ascendir fins a la torre de guaita i, fins i tot, escapolir-se devotament cap al monestir romànic de Sant Pere del Burgal on Jaume Cabré situa la ficció de la seua obra Jo Confesso, o tal vegada entaular-se a l’hotel Castellarnau.

Monestir de Sant Pere del Burgal que Alcover devia admirar des del camí ral abans d’entrar al festiu poble d’Escaló, on Jaume Cabré inspirà la seua obra Jo Confesso

Aquella dia Escaló estava de festa major. «La gent, endiumenjada, mos mira passar». No s’hi aturen, continuen Noguera Pallaresa amunt fins a la Torrassa. «De d’allá cara a sol per la carretera polsosa, la comalada al punt s’estreny fort; passam el freu de la Torrassa, y, per un pont atrevidíssim, l’entreforch del Noguera y son afluent Escrita». En aquesta cruïlla de camins, que en època medieval dominava una gran torre desapareguda que ha deixat rastre en la toponímia, el visitant d’avui en dia té feina a triar. Pot admirar des de la talaia artificial de la presa per on circula la carretera que mena a la vall de Berrós aquell pont de pedra per on va transitar Alcover, sense, però, poder-hi passar . Decantar-se cap a Espot per assaborir la magnificència natural del Parc d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici o bé continuar la via cap a Esterri d’Àneu tot passant davant del monument al Mall, com se’l coneix popularment, que Verdaguer cantà dues vegades. Alcover, molt més prosaic, la descriu com«una barrota de ferro d’uns vuit pams de llarg, tirada a la vorera del camí».

I ara, sí, aquí la vall s’eixampla de cor. Visió que captiva el viatger encamellat damunt les bísties: «Ja mos trobam dins la delitosa y esplèndida vall d’Àneu, rodada de muntanyes sobergues. Tot es una verdor riolera d’herbatges y arbres y corriols d’aygua per tot arreu. Al punt colombram la vila d’Esterri amb el seu campanar agullonat, asseguda pomposament a la vora del riu, endiumenjada d’arbredes y prats, a 1.000 metres d’altura. Hi arribam posta de sol, entrant p’el carrer major, amplíssim, de bona petja, cases ben fetes y alegrívoles. De la Seu ensá, cap n’haviem trobat de carrer com aquex». La fotografia del notari Estevan Membrado de principis de segle XX fixaria a la perfecció l’Esterri que es va trobar Alcover. Avui és una vila moderna que ha eixamplat el límits de la cara sud al compàs del boom immobiliari dels anys 2000. Paga la pena d’aturar-s’hi com van fer el nostres il·lustres viatgers, caminar per un carrer major per a vianants, perdre’s pels camins del camp, travessar la Noguera pel pont medieval o bé visitar l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu. També es pot constatar la visita d’Alcover a través de dues plaques commemoratives: una de situada al poliesportiu de la Plaça de la Closa que l’homenatja amb motiu del centenari del Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986), i l’altra just al costat de la creu de terme del capdamunt de la vila amb motiu del centenari d’aquesta eixida filològica (2006).

Agost de 2006, commemoració del centenari de l’excursió filològica amb la desclosa de la placa a tocar de la Creu de terme del cap de la vila d’Esterri d’Àneu

La vila constitueix el punt immillorable de partença de nombroses possibilitats d’excursió. Cap al port de la Bonaigua, a 2.072 m, carretera que possibilita l’accés al castell de València d’Àneu, centre polític de les Valls en època medieval, residència dels comtes de Pallars Hug Roger III i Caterina Albert, i darrera fortificació de la Catalunya feudal. O bé al poble de Son, penjat literalment damunt la vall central d’Àneu, per meravellar-nos davant l’església parroquial dels Sants Just i Pastor i observar-ne l’exquisit retaule renaixentista de Pere Espallargues. Abans d’arribar-nos al cap del Port, convindria desviar-nos per la carretera del Gerdar i estirar les cames una estona per un dels avetars més important de la península Ibèrica, la Mata de València.

Tampoc no van tenir temps d’enfilar-se cap a la vall d’Unarre, a l’altra banda de la Noguera Pallaresa, ni de visitar el centre espiritual del territori, Santa Maria d’Àneu, amb els característics serafins romànics que anys després compartirien, amb altres companyons murals, protagonisme en el Museu Nacional d’Art de Catalunya. La fonètica i la conjugació els ho impediren: «Comparex D. Vicenç Morelló y D. Anton mos mena sis noys y noyes, que fan un cap ben viu y uns ulls que baden com un salers. Les mos triam amb el Dr. Schädel, fent dues rol·lades, y ja som partits a demanar, ell de fonètica y jo de conjugació». Constaten que no hi ha gaires diferències entre el parlar de Sort i Esterri i confien que s’acusaran així que s’endinsen Noguera amunt. Ho fan, com pertoca, després de degustar la saviesa gastronòmica de les Valls d’Àneu: «Dinam de bon gust, y feym les maletes per tocar el corn, de bell nou cap a ponent, cap a Isavarre». Encara avui, la ruta és una de les més belles passejades de les Valls d’Àneu. Alcover devia apreciar bé des de l’Escala de Linse, tal com també ho feu Verdaguer vint-i-cinc anys abans, el junyent del riu de la Bonaigua amb la Noguerra Pallaresa. Si no ens hi aturem, la carretera construïda en temps de la República només mostra els dos ponts sobre els rius. A Isavarre, que presideix l’estampa ferrenya del campanar de Sant Llorenç, els filòlegs troben el que cercaven: «¡Que hi brolla de pura y de dolsa la llengua catalana d’aquelles boques infantils! [...] Hi trobam particularitats fonètiques y morfològiques molt curioses». Pugen «a l’esglesieta parroquial, románica, primitiva, venerable, menuda, pobre»i se’n van sense dinar. Actualment seria un pecat no aturar-se a la taula ben parada del restaurant El Nabiu.Tenen pressa; passen Borén sense aturar-s’hi. No veuen la portalada romànica de l’església de Sant Martí a l’interior de la qual, avui, s’hi pot veure la talla romànica de la Mare de Déu de les Neus d’Àrreu. Tampoc no descavalquen per asserenar-se davant del pont de pedra que salva la Noguera i que mena a l’encimbellada localitat d’Àrreu, on s’hi pot pujar, actualment, per una pista acabada de construir. Fins ara, havia estat l’únic poble d’Àneu sense carretera, fet que n’esperonà el despoblament. Abans d’entrar a Isil, Alcover aprecia l’estampa del monestir de Sant Joan, avui completament restaurat, els absis del qual llepen les aigües de la Noguera Pallaresa: «més envant trobam ran del camí una venerable y gentil esglèsia románica, desgraciadament abandonada; era un vell monestir».

Alcover ens parla de Sant Joan d’Isil. Avui ben restaurada, és admirada, com mostra la suggeridora pintura del mestre japonès Tatsuji Ohara

Passen Isil i s’encaren al final d’etapa. Alós és el darrer poble de les Valls d’Àneu direcció Montgarri i el Pla de Beret. Hi troben l’amic Pere Arnalot, «persona riquíssima; se considera el més rich de l’alta muntanya». Encara avui, després d’observar la Noguera des del pont de pedra i d’admirar la portalada romànica de Sant Lliser, podem accedir al capdamunt del poble a la senyorial casa del Tort d’Alós.

Noguera Pallaresa amunt, les restes del Castell de València contemplaren la comitiva filològica camí d’Alós. Des del clos del Castell s’hi admira una de les panoràmiques més singular del Pla d’Esterri i de la seua cubeta glaciar

Acaba aquí l’eixida filològica i també el recorregut aneuenc de Mn. Alcover i el Dr. Schädel. Satisfacció, no només del resultat lingüístic, també del tracte rebut: «Des qu’anam d’escursió no érem estats tant ben allotjats». Estaria bé, en el moment de finalitzar el recorregut, recordar aquí les paraules de M. Pilar Perea sobre l’obra de Mn. Alcover pronunciades en la presentació del llibre Antoni M. Alcover a les Valls d’Àneu (1906-1921): «un dels projectes més magnes que ha marcat una fita, fins ara no superada des d’un punt de vista descriptiu, en la lexicografia catalana». El visitant actual, però, pot continuar la ruta fins a Aran, passant pel pla de Beret. Camí històric per on davallaven des del port de Salau, que aplega a la primeria d’agost l’agermanament entre occitans i catalans, els maquis que volien recuperar Espanya de les urpes franquistes i també els jueus evadits de la França sota domini nazi en la Segona Guerra Mundial.

A l’agost del 1921, com ja s’ha comentat, Alcover retornaria a les Valls d’Àneu per a completar la feina filològica. Es va trobar un Àneu poc canviat que trigaria, encara, unes quantes dècades a ser un destí atractiu pels visitants. Les paraules d’aquest apòstol abrandat de la llengua catalana ens conviden, doncs, a transitar per aquest espai pirinenc que ha sabut combinar bé el patrimoni natural i cultural, a deixar-se embolcallar per la seua profunda essència i a sentir-s’hi plenament seduïts.

Ferran Rella, president del Consell Cultural de les Valls d’Àneu