Marià Villangómez Llobet

Molt més que el poeta d’Eivissa

per Bartomeu Ribes

Literatures

Marià Villangómez
Marià Villangómez | projectetraces.uab.cat.

Marià Villangómez Llobet (Eivissa, 1913-2002) va ser escriptor, i això en un sentit absolutament multiplicador i inqüestionable: poeta com a primer ofici, com a senyal de vida, del qual ja n’aprèn els rudiments en el transcurs de l’adolescència (Els dies, Sonets de Balansat, La miranda, El cop a la terra,Declarat amb el vent, Poemes mediterranis), autor de teatre (El més alt embruixament, Se suspèn la funció, Les germanes captives), assagista (Eivissa: la terra, la història, la gent), memorialista (L’any en estampes, El llambreig en la fosca, Llocs viscuts), traductor d’amplíssima volada i sempre molt rigorós (Dante Alighieri, François Villon, Shakespeare, Baudelaire, Jules Laforgue, Apollinaire, John Keats, W.B.Yeats, Thomas Hardy, Luís Cernuda o Antonio Colinas), mestre d’escola, investigador social i referent de la llengua catalana, de la qual en va ser també pedagog i autor d’un proverbial Curs d’iniciació a la llengua (1972). Va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 1989.

 

Hi podies estar en companyia o passejar-hi tot sol. I des d’allí podies mirar, et senties impulsat a mirar ―i a mi sempre m’havia temptat perdre’m llargament en la contemplació

Si el baluard de Sant Joan, avui excavat i foradat, era la terrassa assolellada i oberta de l’enfonsat barri de la Plaça de Vila, el baluard de Santa Llúcia era l’expansió, encara més elevada i amb més perspectiva, de sa Carrossa i els carrers i placetes del barri oriental. No li dèiem el baluard de Santa Llúcia —o Llòcia, deformació eivissenca—, nom llibresc i oficial; l’anomenàvem, popularment, sa Murada Alta. [...] De petit, vaig jugar molt més al baluard de Santa Llúcia que al de Sant Joan. Més endavant, i durant molts d’anys, sa Murada Alta va ser un lloc predilecte.

[...]

Baluard de Santa Llúcia. Bartomeu Ribas

El nostre espai d’esbarjo quedava així complet, del baluard de Santa Llúcia a la plaça de l’Ajuntament, passant per darrere el convent. El baluard forma una mena d’altiplà una mica aïllat, però no perd del tot el contacte amb el veïnat d’aquella part de Dalt Vila. Hi podies estar en companyia o passejar-hi tot sol. I des d’allí podies mirar, et senties impulsat a mirar —i a mi sempre m’havia temptat perdre’m llargament en la contemplació. T’atreia mirar cap als quatre vents, sent l’espectacle molt diferent en les quatre direccions. Cap a migjorn i llebeig, la ciutat vella pujava des de sa Carrossa, als teus peus, fins a l’extrem més alt de la torre de la catedral. Veies a llevant, des de l’altura de murada i precipici, el mar obert, amb els accidents pròxims de costa i d’illots, amb la més llunyana Formentera i enllà l’extensió deserta, ja gairebé sense vaixells. A tramuntana, la mar es recloïa en port, limitat davall teu per l’atapeïment de cases de sa Penya i la Marina i a l’altra banda de la corba suau de la costa baixa i imprecisa, els horts, la línia familiar de les muntanyes. Vers ponent continuava la murada, s’allargava la Marina, s’estenien els camps amb un horitzó de serra. Durant l’hivern, al matí o en haver dinat, era dolç prendre el sol per sa Murada Alta, anant d’un cantó a l’altre —enmig, al seu fossat, el polvorí—, amb la mirada atenta o el pensament despert; a la primavera o a l’estiu, l’hora bona era l’acabament de la tarda, el llarg crepuscle, fins i tot els primers moments del vespre.

Baluard de Santa Llúcia. Bartomeu Ribas

Vaig recollir o fixar aquest temps, de trànsit d’ençà que el sol s’apaga sobre els murs superiors de Dalt Vila fins a les primeres estrelles que apareixen misteriosament, en un dels poemes més antics entre els que he publicat. Vaig escriure el poemet el 14 d’abril de 1933; és el que comença: «Pels graons de les cases on refreda la calç». Són uns pocs versos ascendents; la llum —l’emoció— es va reduint a les cases més altes, al campanar, i roman després als núvols encesos i dispersos, que finalment deixen pas, ja enfosquits, a la claror dels estels inicials. Els vuit versos d’«Impressió d’Eivissa», que vaig anar retocant, varen ser distingits molt més endavant pel meu amic Salvador Espriu, que els va incloure, amb uns altres versos de Rosselló-Pòrcel i d’Ausiàs March, a la seua obra dramàtica D’una vella i encerclada terra.

El llambreig en la fosca, Marià Villangómez Llobet (2000). Institut d’Estudis Eivissencs, p.183-185.

Nota biogràfica i selecció del fragment: Bartomeu Ribes