Campanes i campaners valencians: una mirada del patrimoni cultural

Una revisió conceptual

per Joan Alepuz Chelet

Patrimonis

Campaners de la catedral tocant a la Torre del Patriarca de València.
Campaners de la catedral tocant a la Torre del Patriarca de València.

Les campanes són, possiblement, un dels objectes més complexos i polifacètics que hi ha. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans recull aquesta definició: instrument metàl·lic de percussió, en forma de vas, d’amplària creixent cap a la boca, que va suspés cap per avall i que sona en ser colpit pel batall o per un martell exterior.

Aquest concepte ens parla de la campana com a instrument musical si bé a la nostra tradició ha predominat tradicionalment la seua funció comunicativa. En aquest sentit, més que conjunts harmònics, amb les campanes s’ha buscat transmetre un conjunt de missatges que, com una mena de llenguatge no verbal, regulaven la vida litúrgica i diària de les comunitats a les quals se situaven.

A més d’aquesta funció comunicativa, hi ha molts altres aspectes que cal valorar. Un dels més singulars són les inscripcions, imatges o decoracions, elements que aporten una gran quantitat d’informació al voltant dels valors religiosos predominants a l’època o com era entesa la funció de les campanes a la societat del moment.

Per altra banda, les campanes necessiten diversos accessoris per a utilitzar-les una volta han estat pujades al campanar. Quasi totes les campanes que tenim es mouen i per aquest motiu necessiten un jou o truja, una peça que possibilite aquest moviment i a la qual la campana quede fixada per mitjà dels ferratges. Aquests elements eren tradicionalment de fusta i presentaven un perfil molt diferent segons la zona on se situava la campana.

Tots aquests aspectes que hem presentat de forma breu permeten afirmar que ens trobem davant d’un element complex amb múltiples vessants, tant en l’àmbit material com immaterial. La recerca en aquest tema és limitada i relativament recent; no obstant això, ha experimentat un creixement important els darrers anys i ha despertat l’interès de nombrosos investigadors, quasi tots vinculats amb la recuperació del toc manual de les campanes.

Les campanes: una revisió conceptual des del patrimoni cultural

La forma en què la societat ha interpretat el sentit de les campanes és molt divers. Jacopo da Varazze o Voràgine les compara amb les trompetes de Crist que espanten els mals esperits. El frare valencià Bartolomé Cases afirma l’any 1730 que «no tenen altra finalitat més que la de pregonar la grandesa de Déu». I què ha aportat la societat actual a aquest element centenari? Possiblement la resposta és la patrimonialització.

L’aplicació del concepte de patrimoni cultural a les campanes és molt recent i cal situar-la entorn de les dècades dels vuitanta i noranta del segle passat. Aquest fet ha provocat importants canvis perquè no sols s’ha tractat de valorar com a tal l’objecte sonor, sinó també el conjunt d’accessoris que permeten el seu funcionament i el vessant immaterial representat tant pels tocs de campanes com pels campaners.

Açò va provocar uns canvis molt importants perquè va alterar la forma d’actuar a les campanes que s’havia desenvolupat des de la dècada dels anys cinquanta. En aquesta època les foneries valencianes varen descobrir en la mecanització del funcionament de les campanes un negoci molt lucratiu, que consistia a canviar les truges o jous de fusta de les campanes per altres de ferro, i també la dotació de martells elèctrics, motors de volteig i sistemes de mig vol.

Campana mecanitzada de l’església de Sant Jaume d’Oriola (La Vega Baixa).

A mitjans de la dècada dels cinquanta s’inicia la mecanització massiva de les campanes arreu de les comarques valencianes. Des dels anys seixanta fins als noranta serà una etapa daurada i són poques les parròquies valencianes que no mecanitzaran els tocs, principalment les situades a zones menys poblades.

Aquest fet va implicar la desaparició dels tocs tradicionals a la major part de poblacions, tocs que malauradament sols es transmetien de forma oral. Per altra banda també cal destacar la destrucció patrimonial de les antigues truges de fusta, ja que es considerava que eren incompatibles amb els nous mecanismes. Aquestes es caracteritzaven per la seua diversitat perquè sovint eren obra de fusters locals que copiaven més o menys els dels pobles pròxims. En conseqüència, amb els nous jous de ferro es va estendre una estandardització perquè les foneries actuaven igual independentment del lloc al qual treballaven.

Exemple de la diversitat de truges de fusta són aquestes que s’han conservat. D’esquerra a dreta trobem la catedral de València, el Santuari de Sant Domènec de Vallibona (Els Ports) i la parròquia de Famorca (El Comtat).

Un nou model de campaners

Durant la dècada dels anys setanta es va iniciar a la ciutat de València un canvi important. Al voltant de la torre del Patriarca va sorgir un nou grup de campaners que plantejava tocar les campanes com una afició que deixava enrere l’antic perfil del campaner com a professional remunerat, en aquell moment en decadència perquè s’afirmava que era més econòmic instal·lar motors que pagar els campaners per interpretar els tocs.

El grup es va consolidar i cap a finals dels vuitanta va sorgir el Gremi de Campaners Valencians, entitat refundada en 2004 com a Campaners de la Catedral de València. Paral·lelament es va recuperar el toc manual de campanes a la catedral de València, fet que es va veure impulsat definitivament amb la participació a l’Expo de Sevilla de 1992, que va comptar amb la presència de sis campanes valencianes i diversos campaners que interpretaven els tocs manuals.

Entre la dècada dels noranta i principis del 2000 es va consolidar el nou model de les agrupacions de campaners a diverses localitats valencianes (Albaida, Alqueria de la Comtessa, Massanassa, Ontinyent, Sagunt, etc.), totes amb l’organització de les associacions culturals.

A més, es va promoure un model d’actuació a les campanes. Per una banda, fins eixe moment quan una campana es trencava era refosa sense considerar el seu possible valor històric, ja que sols se’n contemplava el material. De fet, entre la dècada dels vuitanta i noranta encara es varen refondre importants campanes que dataven d’entre els segles XVI i XVII. El canvi es va iniciar amb les restauracions de Sant Mateu i Xest, poblacions a les quals hi havia campanes del segle XVIII trencades i que es varen soldar. Aquest canvi feia possible la recuperació de la sonoritat de la campana i del seu funcionament.

Per altra banda, es va buscar conciliar tradició i modernitat. Així, es va defensar la recuperació de les truges de fusta tradicionals i al mateix temps la mecanització amb uns nous mecanismes que sí que feien possible aquest diàleg. A més, es va replantejar la mecanització, que ja no es contemplava com una substitució dels campaners sinó com un complement. Els nous mecanismes de toc automàtic permetien tocar manualment les campanes i fer-ho de forma automàtica si no hi havia campaners.

A més, la recerca al voltant de diversos temes vinculats al patrimoni campaner va adquirir força. Entre els primers treballs cal destacar les tesis doctorals de Francesc Llop i Bayo o Salvador Mollá i Alcañiz, que varen obrir el camí per a posteriors investigadors.

Campanes de Xest, restaurades i dotades amb jous de fusta i mecanismes automàtics que permeten el toc manual.

Des de l’associació de Campaners de la Catedral de València es va advertir la necessitat de disposar d’un registre de campanes valencianes, el més exacte possible. Des de principis dels noranta aquest ha anat sumant campanes i està en constant revisió perquè s’entén que és un element viu i que cal mantenir el més actualitzat possible.

Aquest registre no sols ha servit per a identificar les campanes conservades i donar-les a conéixer a la societat. També ha permés iniciar importants projectes de salvaguarda com és la declaració com a Bé d’Interés Cultural (BIC) a favor de setanta campanes gòtiques i un expedient semblant per a diverses campanes dels segles XVI al XVII que està en camí.

Convé també destacar la important tasca de protecció del patrimoni immaterial que ha estat reconeguda per la Generalitat Valenciana amb la protecció com a BIC dels tocs de campanes de la catedral (de forma conjunta amb les de Sogorb, Castelló de la Plana i la parròquia d’Albaida) i la normativa de soroll de l’Ajuntament de València, que reconeix explícitament que els tocs manuals estan exempts de complir-la pel seu caràcter patrimonial.

Bona part del treball de recerca que ha fet l’entitat ha quedat publicat a congressos, llibres, revistes i col·laboracions diverses. Però si hi ha un element que destaca sobre totes aquestes és el web www.campaners.com, un dels més complets en l’àmbit mundial entre els dedicats a les campanes.

La recuperació dels tocs manuals de campanes no ha partit d’una visió melancòlica que pretenia recuperar una veu del passat. En aquest sentit es va plantejar que es recuperaven per al present i no com a recreacions més o menys idealitzades d’un passat que no tornaria.

Un dels fets més significatius és el caràcter jove dels campaners i, per tant, no es tracta de gent que ha conegut aquells temps previs als motors. El perfil jove i el diàleg entre generacions és, precisament, un dels elements que va voler reconéixer l’entitat Europa Nostra amb la seua menció d’honor l’any 2016.

No podem finalitzar sense referir-nos a la darrera iniciativa que l’entitat ha posat en marxa. Es tracta del projecte Diàlegs Campaners, una proposta de conferències que s’ha iniciat en abril de 2021 i que per mitjà d’una sessió mensual pretén ser un espai d’intercanvi de coneixements, metodologies i experiències entre investigadors d’arreu de l’estat espanyol i països hispanoamericans.

Joan Alepuz Chelet

Secretari de l’associació cultural Campaners de la Catedral de València