Maria Àngels Anglada

El carrer de la Riera (Vic)

per Mireia Munmany Muntal

Literatures

Retrat de Maria Àngels Anglada
Retrat de Maria Àngels Anglada | Arxiu familiar Geli-Anglada (Espais Escrits)

Maria Àngels Anglada (Vic, 1930 - Figueres, 1999) va néixer en el si d’una família il·lustrada. La música, l’art i la lectura van formar part, des de la infantesa, de la seva vida. Llicenciada en Filologia Clàssica, bona part de la seva vida la va dedicar a la docència com a professora de literatura clàssica.

En l’àmbit literari, tot i que va començar a escriure molt aviat no va ser fins a l’edat de 42 anys que va publicar la seva primera obra Díptic (1972), un recull de poemes. I va ser el 1978, amb la publicació de Les Closes, per la qual va rebre el premi Josep Pla, quan va iniciar una trajectòria sòlida i pública. Al llarg de la seva vida va conrear la narrativa, l’assaig, la crítica literària i la traducció, sobretot de poetes grecs.

 

Carrer de la Riera (Vic). Fotografia de Mireia Munmany Muntal

[...] No entreu al carrer de dret; si doneu un tomb per la plaça de Vic, tan harmoniosa, començant pel carrer de Verdaguer cap al nord, i travesseu els porxos que la volten pels quatre costats, en sortireu per les anomenades voltes de dalt, que en realitat són les voltes de migdia. Després del petit eixamplament que forma l’antiga placeta del Pallol -aquells anys hi havia la botiga de can Rabadà i hi torraven les ametlles més bones del món- comença el carrer de la Riera, estret, de baixada brusca, amb cases antigues i una llenca de cel per sostre. Les llambordes, abans petites i mal posades, el feien perillós de baixar, sobretot quan, després d’una nevada, quedava glaçat i relliscós com el cristall… Recordo totes les botigues i els personatges del carrer, habitat, aleshores, per velles famílies, totes benpensants i missaires. La classe mitja de Vic era, gairebé sense excepcions, de dretes: la divisió política s’establia entre catalanistes i carlins, perquè aquests darrers havien esdevingut quasi en bloc franquistes i espanyolitzants. Recordo que la meva àvia, persona boníssima, quan volia classificar algun vigatà d’una manera lapidària afirmava :

–És un carlinàs.

Al carrer de la Riera, en termes generals però amb moltes excepcions, a la banda de mà dreta, tot pujant, hi predominaven els catalanistes, i a l’altre costat els carlins. La mainada ens adonàvem de tot això, primer confusament i més endavant ja amb certa seguretat. Jo no trobava cap carrer que m’agradés tant com el nostre, llevat potser dels que s’enfilaven pels voltants del campanar de la Catedral: la plaça de Malla, la baixada de l’Eraime, on creixia verdet i molsa i herbes minúscules entre l’empedrat i on hi havia petites places ocultes amb les cases com arrecerades darrera jardins o entrades fosques. Però de tots aquests, jo no en coneixia la gent. Al carrer de la Riera, en canvi, com en un poble, sabia ja qui era tothom: el senyor Pietx, de la Impremta Balmesiana, pausat i de cara afable, que cada dia de Déu sortia amb un amic i un càntir a cercar aigua cap a la font dels Frares, a la finca de Plantalamor -planta l’amor-, a mitja hora de la ciutat... El llauner Pasqués, alt i molts anys conco, a l’altre costat, que tenia un taller fosc sota mateix de casa nostra, obrint-se a un celobert humit i verd; en Sarreta, que sabia fer figures de pessebre i dissecar bestioles: al seu aparador convivien els pastors i els xais de fang amb les pobres guilles i els esquirols de fixos ulls inútils de vidre; les dues germanes de ca les Herbes, una botiga de vetes-i-fils, sempre vestides de color negre, fadrines púdiques i serioses, l’una alta, l’altra menuda... L’oculista Sadurní, que vivia en una casa renaixentista molt bella, i aleshores mig enrunada pels bombardeigs, regalava les ulleres als clients pobres i es tancava en els seus pensaments com un cargol en la seva closca. Un dia la mare m’hi va portar perquè em curés una afecció als ulls, i em va dir, amb un sentit de l’humor que no vaig saber apreuar :

- Farem allò que diu la Bíblia : «Si el teu ull t’amoïna, arrenca’l i llença’l ben lluny de tu»...

 

Maria Àngels Anglada, (1981). No em dic Laura. Barcelona: Destino (p. 141-143).

Selecció del fragment i semblança biogràfica: Mireia Munmany Muntal