El patrimoni de Sant Andreu

Pocs són ja els edificis antics que es conserven a Sant Andreu de Palomar degut al creixement urbanístic desmesurat. Per aquest motiu ja fa molts anys que el Centre d’Estudis Ignasi Iglésias (CEII) porta a terme diversos projectes historicoculturals per tal de difondre la nostra història i fer veure a la gent la importància de conservar el nostre patrimoni.

Un dels edificis més antics que conserva encara el nostre poble és la capella dels Segadors. Aquest espai, oblidat, en ruïnes i abandonat de la mà de tothom, té darrere seu una història que fa que sigui un edifici que es pugui considerar com a element patrimonial en l’àmbit català. El nostre himne nacional rep la seva primogènita lletra dels fets històrics ocorreguts durant la revolta dels Segadors de 1640, un alçament gestat des de Sant Andreu de Palomar i que va tenir el Sant Crist dels Segadors que estava situat en aquesta capella com l’abanderat de la revolta.

Els fets històrics que portaren a la revolta

La unió dinàstica dels regnes peninsulars sobrevinguda amb el matrimoni dels Reis Catòlics va forçar l’enteniment de la Corona d’Aragó i el regne de Castella. Malauradament, tot i que hi va haver moments millors i pitjors, el fet que el rei visqués a Castella i que sempre es volgués imposar el centralisme castellà envers del sistema federal que regia a la Corona d’Aragó, va fer que les relacions entre ambdós Estats no fossin mai gaire fluides. Durant el segle XVI hi havia hagut un cert status quo que va anar desapareixent a partir d’inicis del segle XVII. Les normatives catalanes —que feien que la seva població no es pogués militaritzar per conflictes externs— van fer que els soldats castellans circulessin lliurement per tot el nostre territori per tal de poder combatre en els diversos conflictes en què es va veure immers l’Imperi Hispànic.

Els abusos continus sobre la població catalana exercida pels terços castellans a tot el Principat de Catalunya sobretot a partir dels anys vint del segle XVII es veieren àmpliament augmentats a partir de l’inici de la guerra amb França el 1635. La por per la invasió francesa del nord del Principat va justificar l’ampliació dels contingents militars a Catalunya.

Diversos consellers de Barcelona i el diputat militar Francesc de Tamarit es queixaren d’aquests abusos al virrei i aquest manà empresonar-los. Aquest fet i l’augment cada cop més gran de tot tipus d’actes abusius arribà al punt més àlgid durant la primavera de 1640 quan les poblacions de Santa Coloma de Farners i Riudarenes es negaren a allotjar els terços castellans.

El virrei de Catalunya va decidir castigar les poblacions declarades en rebel·lió i l’agutzir reial va arribar al poble de Santa Coloma de Farners i va ordenar cremar diverses cases. El 30 d’abril de 1640 els vilatans, farts de tants abusos, es van aixecar en armes i cremaren l’hostal on estava allotjat l’agutzil, que va morir cremat. A partir d’aquell moment la insurrecció contra les tropes castellanes ja era un fet i totes les terres gironines s’aixecaren en armes. Al llarg dels dies següents la situació es tornà insostenible per a les tropes castellanes, la revolta s’estengué per tot el Principat i els soldats fugiren cap a Barcelona. Durant la seva retirada, les tropes anaren saquejant més pobles, fet que facilità encara més l’extensió de la revolta. Els pagesos i sometents, enfurismats, els perseguiren en el seu camí cap a la capital catalana.

El 21 de maig, avisats els vilatans del Pla de Barcelona de la proximitat de les tropes castellanes, es van armar i van esperar-los prop del riu Besòs, al terme de Sant Andreu de Palomar. El matí del 22 de maig arribaren els castellans en fugida des de Montcada i foren sorpresos pel sometent i els pagesos dels voltants i es produí un enfrontament que va acabar amb la vida de molts d’aquells soldats. La resta de les tropes, dividides i a la desbandada, aconseguiren finalment arribar a la ciutat de Barcelona.

La revolta del 22 de maig

Els segadors, arribats majoritàriament del Vallès i Girona, es reuniren a primera hora del matí del 22 de maig de 1640 a Sant Andreu de Palomar, on conjuntament amb altres pagesos locals i forasters que hi havia al poble —perquè eren temps de sega— es reuniren a la plaça de l’Església (avui d’Orfila) i allà decidiren seguir amb la marxa i anar cap a Barcelona. Un grup de pagesos —amb el vistiplau del rector— van agafar el Sant Crist que hi havia a la capella de l’església parroquial i van marxar cap a la ciutat comtal.

«...arribaren a les deu del matí al Portal Nou de la Ciutat Comtal. En un primer moment, se’ls va intentar impedir l’entrada, però finalment van aconseguir accedir a la ciutat. Els primers homes portaven el Sant Crist de Sant Andreu, que deyen era lur caporal, i cridant Visca la terra, visca lo rey y muïren els traïdors i el mal govern, s’adreçaren a la presó trencant les portes per entrar-hi».[1]

Els segadors van aconseguir alliberar els diputats i consellers que havien protestat davant del virrei pels abusos comesos per les tropes castellanes i, davant de la por que aquell aixecament s’estengués per la ciutat, el virrei va acceptar la seva llibertat i es va comprometre a posar solució als abusos dels allotjaments, i així la revolta s’aconseguí apaivagar cap a la tarda. El mateix rei Felip IV el 30 de maig va enviar una carta als consellers de la ciutat de Barcelona demanant consell per acabar amb aquella rebel·lió i va prometre castigar els desordres provocats pels seus soldats.[2]

L’exèrcit castellà va rebre l’ordre de replegar-se cap al Rosselló però durant el seu camí continuaren arrasant pobles i viles. Amb el pas dels dies no es veié cap canvi, i la situació a tot el Principat era ja molt tensa. El 7 de juny, una disputa entre un criat de l’agutzir Montrodon —difunt a Santa Coloma de Farners— i un segador foraster va acabar amb la mort d’aquest últim. Aquest fet fou la guspira que inicià la Revolta del Corpus de Sang, un nou avalot pagès que acabà amb la mort del virrei de Catalunya i la revolta de tot el Principat contra les tropes castellanes. La guerra dels Segadors estava ja servida.

La capella dels Segadors

La primera referència al lloc de Sant Andreu data del 966 i només era una petita capella que fou destruïda durant la ràtzia d’Almansor el 985. Posteriorment, s’aixecà una nova capella que fou destruïda durant un atac almoràvit el 1132 i finalment el 1135 es va consagrar ja l’església de Sant Andreu, que va resistir fins el primer quart del segle XVII, quan es va produir una gran reforma i ampliació de l’església de la qual sembla que només es va conservar l’antic campanar, ja que continuava tenint funcions defensives.

La capella és una construcció senzilla de parets de càrrega, arcs i voltes, i avui dia es troba molt deteriorada. La falta de sostre està ensorrant l’estructura i per evitar-ho l’arcada principal ha requerit ser tapiada. L’estuc i la decoració han anat desprenent-se en la major part del conjunt i no es pot identificar cap tipus de pintura a causa de la gran quantitat de llacunes o absències que deixen entreveure l’esquelet de la construcció.[3]

La capella va patir molts desperfectes durant la guerra dels Segadors (1640-1659) i la guerra de Successió (1702-1714). El 1846 es van iniciar les obres d’una nova reforma i ampliació de l’església; malauradament l’estructura estava molt malmesa i es va decidir enderrocar la vella parròquia per aixecar-ne una de nova. Només la rectoria —perquè era la casa del rector— i la capella dels Segadors —per la seva importància històrica— van ser els dos edificis que es van conservar de l’antiga església. Però en entrar al segle XX, dos incendis la van sentenciar: el primer va ser provocat durant els fets de la Setmana Tràgica (1909) i l’altre va ser provocat durant els primers dies de la Guerra Civil (1936). A partir d’aquell moment, la capella va quedar inservible, abandonada i oblidada per la majoria de gent.

Dignificació de la capella dels Segadors

Fa dos anys es va crear la comissió de la capella dels Segadors i el CEII —que fa molts anys que treballava pel mateix objectiu— va unir-se a la comissió per treballar plegats

El CEII va reunir-se amb les diverses parts afectades (Bisbat, Ajuntament i Generalitat) per tal de trobar alguna solució però les obres de rehabilitació de la cúpula del temple parroquial de Sant Andreu de Palomar esdevenien l’excusa o el raonament, segons com es miri, per aturar el projecte de recuperació d’aquest espai històric. Finalment es van dur a terme les obres de la cúpula i llavors la postura del Bisbat i la Generalitat va canviar. Diverses reunions i fins i tot alguna trobada informal com la que es va produir quan el mateix president de la Generalitat Quim Torra va visitar la capella, ens va fer pensar en una ràpida actuació. Malauradament, novament, per una banda pels canvis polítics al govern de la Generalitat i per l’altra per la deixadesa municipal que té la declaració de BCIL (Bé Cultural d’Interès Local) aprovada i tancada en un calaix a pany i forrellat, la possible recuperació d’aquest espai no arriba mai, i cada cop es fa més malbé.

Fa dos anys es va crear la comissió de la capella dels Segadors i el CEII —que fa molts anys que treballava pel mateix objectiu— va unir-se a la comissió per treballar plegats. La proposta d’ús pretén reconvertir l’espai de l’antiga capella en una sala polivalent on hi hagi una exposició fixa sobre la guerra dels Segadors i que podria funcionar com a conjunt històric amb la «Casa de l’Oficial», un habitatge militar encara conservat i situat molt a prop de la capella i que explicaria el relat dels allotjaments. Hi ha moltes idees i ganes de treballar, ara només falta que els polítics es comencin a moure i inverteixin en cultura, que tanta falta fa.

Jordi Petit i Gil

Historiador del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias