Marià Manent

Dia de dies manentians al Mas de Segimon (L’Aleixar)

per Fina Anglès Soronellas

Literatures

Retrat de Marià Manent
Retrat de Marià Manent | Ruta pictoricoliterària Mir/Manent

Marià Manent i Cisa (Barcelona, 1898-1988) és considerat un dels grans poetes del Noucentisme català, una figura fonamental de la literatura catalana del segle XX i un activista cultural. A més de la poesia, conreà la prosa, la crítica literària, l’assaig, el memorialisme i la traducció.

Tot i la seva formació noucentista, va evolucionar cap al simbolisme i la poesia pura. Manent, autoexigent i molt selectiu amb els poemes que va publicar, té una obra poètica pròpia més aviat breu recollida a Poesia completa (1986). Els seus dietaris, Obres completes de Marià Manent. Volum primer. Dietaris (2000) són considerats una de les grans creacions en prosa de la literatura catalana contemporània i un espai de bellesa, saviesa i humanitat. També són molt apreciades les seves traduccions al català i al castellà de poetes anglesos, nord-americans, irlandesos, francesos i xinesos i els seus articles de premsa.

Mas de Segimon. L’Aleixar (Baix Camp). Fotografia: Ramon Cornadó

1960: 12 de setembre

Quin dia més pur! He vist sortir el sol*pel coll que dóna al Mas de Borbó; l’ombra de la muntanya encara es projectava damunt les serres que hi ha darrera el Mas nostre. Totes les herbes brillen intensament en la gran mullena. Cert, és ben merescut el prestigi de la rosada. És l’encís de les pedres precioses íntimament mesclat amb la vida, la llum del mineral tornada fugaç com la vida mateixa, uns diamants esfèrics, llisquents, amb el melangiós atractiu de les coses efímeres.

1964:23 de juliol

Quan obro la finestra, al matí, sento cantar les abelleroles. N’hi ha una ramada que volta vora el Mas. Es posen al cim del noguer, als avellaners, a les pereres; van al pomerar i al barranc. Llur estranya piuladissa, que sembla d’ocells aquàtics, omple la calma del dia clar i veig el color groc dels caparrons, les ales fines, afuades. Des de sota els plàtans, el Mas sembla una pintura, una evocació impressionista. Les branques baixes es mouen lentament contra la casa ocre, amb vidrieres i finestres de color de vi fosc; un roser s’enfila a la dreta; l’escorça dels plàtans, trencant-se, deixa veure el tronc de color de vori, ben llis. És, en conjunt, un amable Cézanne; fins la casa sembla una mica francesa.

1979: 2 de juny

Hem arribar al Mas a migdia. Ahir va ploure força, i el paisatge és alegre i humit. Grans malves florides coronen els marges; hi ha enormes roselles i molta ginesta en flor. Canten merlots, rossinyols i tórtores. Al bosc he sentit l’insistent parrupeig d’un tudó vora el Cremat. El paisatge, olorós i sonor, fa una impressió de benaurança. M’ha recordat el títol d’una pintura de Klee. Aquest recer on s’ajusten el pla dels conreus i la muntanya emboscada és «una màquina de refilar».

Des de sota els plàtans, el Mas sembla una pintura, una evocació impressionista. Les branques baixes es mouen lentament contra la casa ocre, amb vidrieres i finestres de color de vi fosc; un roser s’enfila a la dreta; l’escorça dels plàtans, trencant-se, deixa veure el tronc de color de vori, ben llis. És, en conjunt, un amable Cézanne; fins la casa sembla una mica francesa.

1963: 16 de juliol

A la tarda he fet el passeig habitual. [...] He sentit les tórtores en entrar al conreu i n’he vist volar una, ràpida, sobre les alzines. Quan tornava al Mas, hi havia a la vall uns quants fumerols que s’allargaven horitzontalment en la pau del capvespre. Ni un núvol en la posta vermella. Després, mentre reposava sota els vells plàtans, el fullatge dels olivers es retallava, precís, contra un cel d’un color difícil de definir, color de lilà grisenc, en el gran silenci extàtic, en la solitud del camp fresc i benigne, vora el mas arraulit. Tot era immòbil, com expectant en el crepuscle. El so de l’aigua subratllava la impressió de la pau, l’amable misteri.

1978: 7 d'agost

Ha fet un capvespre inoblidable, un dels més impressionants que he vist al Mas. A ponent, el cel netíssim, escombrat per la ventada, era verd-groc i, més amunt, blau. Però damunt de nosaltres, agafava un to més fosc, gairebé moradenc. Cap al coll d’Alforja brillava, fina, la Lluna nova, encarada amb Venus. Tot era encantat, transparent, irreal —o sobrereal—. Tots hem sortit al terrat per contemplar-ho. Era un d’aquells moments en què un sent —com si fos un perfum, com si fos un so— l’enigma i la màgia del Cosmos.

* Els mots en negreta no figuren en aquest estil a l’original.

 

Marià Manent (2000). Obres completes de Marià Manent. Volum primer. Dietaris. Barcelona: Edicions 62. Diputació de Barcelona (p. 318, 333, 389, 331 i 386).

Semblança biogràfica i tria del fragment:

Fina Anglès Soronellas. Ruta pictoricoliterària Mir/Manent