El Baix Fluvià

La desviació del curs final del Fluvià i la transformació de la seva plana litoral

per Marisa Roig Simon

Geografies

Vista aèria de l’actual desembocadura del riu Fluvià a Sant Pere Pescador. 2018
Vista aèria de l’actual desembocadura del riu Fluvià a Sant Pere Pescador. 2018 | Ajuntament de Sant Pere Pescador

El riu Fluvià discorre per l’extrem nord-est de Catalunya; neix a les serres de Cabrera-Collsacabra, a prop de la vall d’en Bas (Garrotxa), recorre la comarca del Pla de l’Estany i desemboca a l’Alt Empordà, al bell mig de la badia de Roses. Després de travessar el municipi alt-empordanès de Sant Miquel de Fluvià, entra a la plana al·luvial i flueix sobre dipòsits quaternaris fins a desaiguar a la platja de Sant Pere Pescador, al límit meridional del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. L’àrea geogràfica del baix Fluvià abraça els termes municipals de Sant Miquel de Fluvià, Torroella de Fluvià, Ventalló, l’Armentera, Sant Pere Pescador i l’Escala, on antigament el Fluvià abocava les seves aigües al mar. Ara per ara és l’únic riu de Catalunya sense regulació hidrològica: al llarg del seu recorregut no s’hi troba cap infraestructura hidràulica significativa que permeti regular-ne el cabal per bé que a la primera meitat del segle XX es projectà la construcció dels pantans de Crespià i d’Esponellà, que mai s’executaren.

El relleu d’aquesta zona i especialment a partir de Sant Miquel de Fluvià es caracteritza per tenir poc pendent, el qual es suavitza encara més a mesura que ens endinsem a la plana i ens aproximem a la línia de la costa. No obstant això, hi ha excepcions com els promontoris d’Empúries, situats enfront del litoral, o els penya-segats del paratge de les Roques del Tit, emplaçats al marge dret a uns 10 km aigües amunt, dins el terme municipal de Ventalló. Aquest darrer paratge es troba entre 20 i 30 metres de desnivell sobre el mar i està format per roques de conglomerat i terrasses argiloses que tenen el seu origen en el període quaternari, cosa que indica que el llit fluvial passava pel mig d’aquests vorals i traçava un gran meandre. Amb el temps, les aigües del riu s’anaren retirant i el lloc s’omplí de sediments. En els penya-segats s’observen diverses cavorques que durant l’alta edat mitjana s’haurien utilitzat com a habitacles, ja que s’hi han trobat restes de construccions i fragments de terrisses d’aquesta època. L’indret conserva diversos elements patrimonials molt singulars com el pou de glaç de grans dimensions construït amb còdols del riu, una resclosa, les runes d’un habitatge destinat al rescloser, encarregat del manteniment de la infraestructura, i les restes d’un cadirat o estallador proveït amb un sistema de comportes que permetia el pas del corrent cap al rec del Molí, un canal artificial que alimentava el molins de l’Armentera i l’Arbre Sec, situats a uns quants quilòmetres aigües avall.

Penya segats compostos per roques de conglomerat formades a partir de la sedimentació i compactació de partícules i fragments de minerals transportats pel riu. S’observen petites coves utilitzades com a habitacles. Les Roques del Tit (Vila-robau, Ventalló). 2010. Autor: Josep Tornafoch
Restes del cadirat i de la casa del rescloser. Les Roques del Tit (Vila-robau, Ventalló). 2010. Autor: Josep Tornafoch

El Fluvià vell i l’antiga desembocadura

Fins a mitjans del segle XVIII el traçat final del Fluvià era completament diferent a l’actual. Així ho descriuen cronistes i viatgers dels segles XVII-XIX, ho testimonia la cartografia antiga i ho documenten nombroses actes notarials i escriptures privades. Fins al 1740 el Fluvià, després de passar per la població de Sant Pere Pescador, traçava un meandre molt pronunciat en sentit sud-est i recorria sinuós i en paral·lel a la línia de la costa fins a desembocar a prop de la vila fortificada de Sant Martí d’Empúries (l’Escala), seguint el recorregut de l’actual Fluvià vell o Riuet. El motiu del canvi de curs es troba en els efectes d’una inundació catastròfica; el desbordament provocà l’obertura d’un nou braç fluvial que emprengué el camí en direcció nord-est fins a desaiguar a l’extrem septentrional del terme de Sant Pere Pescador, aproximadament en el mateix indret on ho fa actualment. El gener de 1790 el cronista Francisco de Zamora, en el seu periple per l’Empordà, va visitar la zona i escrigué que:

«El curso del rio Fluvià en las inmediaciones de su desembocadura ha variado. Se dirigia por la parte de Armentera y al extremo de la antigua Ampurias, por las extraordinarias lluvias y recios levantes de 1740 rompió y se abrió paso hacia Sant Pedro Pescador».

Fragment del mapa Principaute de Catalogne. 1690. Autor: Alexis Hubert Jaillot. S’hi reconeix el curs antic del Fluvià al seu pas per Sant Pere Pescador i la desembocadura a Empúries. Font: ICGC. RM 215360

Formació i transformació de la plana litoral

Les aportacions sedimentàries del Fluvià, juntament amb les del rius Muga i Ter, afavoriren la formació de la plana litoral de l’Empordà; el procés de rebliment de les parts més baixes es perllongà durant tot el període quaternari. Entorn als cursos finals dels tres rius es vertebrà un territori dinàmic i canviant ocupat per àmplies extensions d’estanys, aiguamolls i antics braços fluvials. Els primers assentaments humans se situaren al damunt de tres promontoris pròxims a la costa: a ponent, Vilanera; al sud, l’actual jaciment grecoromà d’Empúries; i al nord, Sant Martí d’Empúries —antiga Palaia Polis—, que estigué pràcticament circumdada per l’estuari que s’havia format a la desembocadura del Fluvià vell. L’entorn afavorí l’establiment continuat de diversos nuclis urbans. Successivament, en els indrets elevats i damunt de terrasses fluvials, per sobre la plana inundada, es van fundar noves comunitats rurals. D’època romana i tardoromana s’han conservat restes a Sant Miquel de Fluvià, Saldet (Ventalló), Cinclaus (l’Escala), Sant Pere Pescador, Santa Margarida (l’Escala) i Sant Martí d’Empúries, que fins al segle XI ostentà la capitalitat del comtat del mateix nom.

Durant l’època moderna la plana litoral del Fluvià continuà dominada per l’aigua: grans extensions d’aiguamolls, nombrosos estanys i llaunes —llacunes litorals d’aigua salabrosa— ocupaven part del territori. Des de ben aviat, els habitants i les comunitats de la zona iniciaren operacions de drenatge de les àrees humides amb la finalitat de destinar les terres emergides a l’agricultura, un procés lent que culminà entre els segles XVIII-XIX. Com a testimoni d’aquelles accions en resten una bona col·lecció de canals i petites sèquies de desguàs. Amb la progressiva reducció de les superfícies inundades es van delimitar els espais agraris amb conreus com l’arròs i es van distribuir i establir, al llarg de la franja litoral compresa entre el Fluvià vell i la platja, un seguit d’hàbitats dispersos anomenats cortals —una variant del mas català característic de la plana empordanesa—. Es tractava d’explotacions dedicades originàriament a la cria de bestiar boví i equí que comptaven amb importants extensions de closes, prats de pastura envoltats de recs d’escolament i de motes de contenció, encerclats amb vegetació on hi tancaven el bestiar. Les closes són avui dia un element identitari del paisatge de la plana.

Vista aèria del nucli medieval de Sant Martí d’Empúries (l’Escala). Al fons s’observa la desembocadura del Fluvià vell o Riuet. 201 Font: Arxiu Històric de l'Escala, autor: Miquel Bataller

L’activitat econòmica entorn al vell curs

La població, articulada entorn al riu Fluvià, es comunicava a través d’una xarxa de camins. Per facilitar la connexió entre els nuclis d’ambdós marges s’utilitzaven guals o passos fluvials i posteriorment barques de passatge quan les crescudes impedien travessar-lo. A prop de la llera es bastiren molins i rescloses, com el molí de l’Armentera, d’origen medieval, i els de Vila-robau i l’Arbre Sec (Ventalló) construïts el 1787 i el 1852, respectivament.

El motor econòmic de la plana es basava en el conreu tradicional de gra d’aresta, tot i que en els seus límits hi predominava la vinya i l’olivera i en les àrees pròximes a la gola del Fluvià vell el conreu de l’arròs. També s’aprofitaven els recursos fluvials i lacustres com ara l’explotació de salines, la pastura en els antics estanys eixugats, la fusta dels aigualleixos i riberals i la recol·lecció de plantes com la balca, el lli o el cànem. Només els nuclis de Sant Pere Pescador i Empúries diversificaren la seva economia amb la pesca i el comerç.

L’estuari del Fluvià vell i el grau d’Empúries

La desembocadura del Fluvià vell, documentada com el Grau d’Empúries, formava un gran estuari amb una petita badia natural envoltada d’aiguamolls que s’utilitzava com a espai portuari de la vila d’Empúries fins que a l’alta edat mitjana la infraestructura fou destruïda per les diverses ràtzies normandes i sarraïnes que sacsejaven la costa i que finalment provocaren la destrucció de la vila de Sant Martí d’Empúries, un fet que afavorí el trasllat de la capital del comtat a favor de Castelló, que després prengué el nom de Castelló d’Empúries.

En el transcurs del segle XVI i en èpoques posteriors, al voltant del grau es desplegà el comerç de cabotatge i la pesca del sardinal, introduïda per pescadors provinents de la Provença i el Llenguadoc que emigraren del regne de França quan aquest art de pesca es va prohibir en el país veí.

Tanmateix, a la zona s’ha documentat l’existència de petites construccions anomenades botigues de la mar, destinades a guardar els ormejos de pesca i les mercaderies procedents del comerç marítim; se’n localitzen en altres punts de la costa emporitana: a la platja de Sant Pere Pescador i a la platja del port d’scala del castell d’Empúries, situada a uns quilòmetres al sud de la gola del Fluvià vell. Al cap dels anys, les botigues instal·lades al port d’scala s’adequaren com a habitatge familiar fins a formar un barri de pescadors que, a la segona meitat del segle XVIII, experimentà un gran desenvolupament demogràfic i econòmic fins a donar origen a la població de l’Escala.

Els vaixells de càrrega remuntaven el riu des del grau d’Empúries fins al molí fariner de l’Armentera situat a la riba dreta, a uns tres quilòmetres aigües amunt. Les embarcacions hi arribaven per comprar els excedents agraris de la plana, un fet que convertí el molí en una autèntica llotja de contractació.

«[…] su corriente y alveo va estrecho y hondo y por eso es navegable hasta el molino que llaman de Armentera […] suben por sus aguas barcas de porte de 400 quintales, de que algunas he visto yo” (Pujades, 1829: 15).

L’impacte de les inundacions

Al llarg de la història s’han registrat episodis recurrents de revingudes i inundacions, alguns dels quals malmetien i erosionaven les vores del riu i provocaven l’esllavissament dels marges. Amb freqüència, però, les aigües sortien de mare i s’escampaven per la plana fins a ocupar i destruir terres agrícoles, infraestructures hidràuliques, vies de comunicació o finques urbanes. Tenint en compte que el curs del Fluvià marca el límit dels termes municipals que hi delimiten, sovint després de desbordaments catastròfics es documenten conflictes entre comunitats veïnes arran de l’agregació o pèrdua de finques en un o altre terme.

Els efectes de les inundacions han impregnat l’imaginari de les antigues societats rurals que habitaven la zona. Serveixi d’exemple com la comunitat de l’Armentera després de l’extraordinari episodi de 1421 va fer construir, en el marge dret i a uns centenars de metres de la llera, una ermita sota l’advocació de Santa Cristina que es convertiria en la patrona de la vila. Amb el temps, en aquell indret es va formar un meandre i, en una de les moltes avingudes, el corrent sortí de mare i la força de l’aigua ensorrà l’edifici, les restes del qual restaren a la llera fins que el 1870 una nova crescuda les arrossegà corrent avall. Avui dia, de l’ermita en perviu el topònim. De fet, la toponímia és una disciplina que juntament amb la cartografia antiga ens ajuda a reconstruir el paleopaisatge o paisatge antic i a entendre la seva hidrologia, l’orografia, la presència de determinades espècies vegetals o bé la composició dels sòls.

Església romànica de Santa Eugènia de Saldet (s. XI-XII) (Ventalló). Arran de les inundacions de 1421, l’estructura del temple resta semi colgat pel llot del Fluvià. Autor: Pere Duran

Per mitigar els efectes devastadors dels aiguats, les universitats —ajuntaments— i els propietaris dels terrenys riberencs construïen motes de defensa fetes de terra i sustentades amb vegetació amb la finalitat de contenir les crescudes. Els terraplens s’aixecaven en paral·lel a la llera del riu i generalment s’havien de reconstruir tantes vegades com revingudes es produïen. Per a consolidar els marges o desviar el corrent s’utilitzaven altres sistemes com ara la instal·lació, a la vora del riu o a la mateixa llera, de pilones i estaques de fusta, dics i espigons de pedra o feixines —tronc i branquillons lligats—; sovint aquests elements es combinaven per aconseguir uns resultats òptims. Les actuacions i les obres d’infraestructura tenien uns costos molt elevats: fins al primer terç del segle XX les despeses havien de ser assumides pels propietari particulars i pels ajuntaments; a partir del segle XX hi intervenen altres organismes públics com la Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental, el govern provincial, l’estatal i posteriorment la Generalitat.

Les zones que, durant segles, estigueren periòdicament inundades pels desbordaments del Fluvià constitueixen, en aquests moments, espais d’alt valor paisatgístic i ecològic i, des de 1983, estan integrats al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà.

Monestir benedictí de Sant Miquel de Fluvià (s. XI-XII). Un dels conjunts més rellevants del romànic empordanès. Està emplaçat al marge de la plana al·luvial, a uns 300 m. de la llera del Fluvià. 2021 autora: Marisa Roig
Interior de l’absis de la nau principal de l’església de Sant Miquel de Fluvià. 202 Autora: Marisa Roig

 

Marisa Roig Simon

Presidenta de l’Associació d’Història Rural

 

ILLA, Estela; ROIG, Marisa; SERNA, Erika (2009), El Baix Fluvià. Sant Miquel de Fluvià, Torroella de Fluvià, Ventalló. Girona: Diputació de Girona.

PAVÓN GAMERO, David (2006), Gran obra hidràulica i territori a les conques de la Muga i del Fluvià (1850-1980). Figueres: Institut d’Estudis Empordanesos, 2 volums.

PUJADES MONER, Jeroni (1829), Crònica Universal del Principado de Cataluña, I (1609). Barcelona: impremta de José Torner, 8 volums.

ROIG SIMON, Marisa (2020), El curs del Fluvià en el tram baix, segles XVI-XX, de Sant Pere Pescador a Empúries. Figueres: Ajuntament de l’Escala.