Miquel Àngel Riera

L’església dels Dolors (Manacor)

per Pere Rosselló Bover

Literatures

Miquel Àngel Riera
Miquel Àngel Riera | Pere Rosselló Bover

Miquel Àngel Riera (Manacor 1930-1996), format de manera autodidacta en els anys més durs de la postguerra, començà escrivint en català i en castellà, però finalment es decantà exclusivament pel català amb Poemes a Nai (1965). Tota la seva obra és una investigació sobre la naturalesa humana i sobre la relació entre l’ésser humà i la recerca de la bellesa. El 1973 publicà la seva primera novel·la: Fuita i martiri de Sant Andreu Milà, que va continuar amb un cicle de tres obres més (Morir quan cal, L’endemà de mai i Panorama amb dona) ambientades al moment de la Guerra Civil a Manacor. Continuà aquesta recerca amb dues novel·les més sobre la relació de la sensualitat amb la bellesa i sobre els efectes destructors del pas del temps: Els déus inaccessibles i Illa Flaubert. Tots aquests temes també apareixen a la seva narrativa breu, recollida als volums La rara anatomia dels centaures i Crònica lasciva d’una decadència.

 

Foto: https://www.iberiaplayas.es/manacor/

Església dels Dolors (Manacor), a la ficció, Mare de Déu del Puig

Foto: http://esglesiademanacor.es/2019/09/13/festa-de-la-mare-de-deu-dels-dolors-2/

 

[...] Quant a l’església, l’amo En Cosme no coneixia de res els bancs de capella i sí els preeminents de davant, d’alt respatller, que corresponien als de S’Almonia i a ningú més un dia a l’any, mercès a l’estipendi, seixanta anys mantingut, que el primer diumenge de desembre feia espargir per les parets una mica fumades del temple les resplendors daurades de les quaranta-hores. Amb elles, puntualment s’agraïen a l’advocada de la casa, que fou un temps, Mare de Déu del Puig, uns beneficis rebuts dels quals ara ja no en quedava, per dins la família, ni tan sols clara notícia de quins podien haver estat. Escoltà la proposta que li feu la dona, i entengué que era aconsellable i de bon mirament concórrer a aquell ofici que, per ser d’intenció tan plural, els eximia de qualsevol respecte als costums del dol, i era, d’altra part, ben adient a qui, com ell, necessitava veure gent i fer coses, per no pensar massa.

En arribar al poble, eren les dotze tocades i ja ni passaren per la posada sinó que es dirigiren tot dret cap a l’església, deixant el cabriol discretament retirat per les travessies. En posar peu dins la plaça, per la qual just, de manera avorrida, s’hi movia un ca sense coa, els topà de cara l’ona sonora dels càntics funerals que, començats d’hora, travessaven ja les parets del temple d’una manera tan poderosa i enervant que semblava com si sonassin just allà deçà una cortina. Pareixia, dins ells dos, com si encara duràs aquella cerimònia de pocs dies abans amb què el cel havia baixat a la terra en recordança i comiat del fill. Encara els durava la sensació clara de protagonisme quan, travessant el portal, rebaixaren de cop, dins l’entrada, la mitjana de llum, amb la seva vestimenta negra. L’església era de gom a gom i just amb prou feines i posant-hi temps acabaren obrint-se pas fins a la pica d’aigua beneïda. La dona, que l’abastà primer, hi mullà el cap dels dits i oferí al seu home un lleu contacte, carnós i humit, que tot seguit ell es traslladà distretament per alguns indrets del cos mentre feia de manera desmanyotada el signe singular d’una creu de cinc caps.

A l’altar major, fins a sis capellans amb casulla negra es movien amb elegància i lentitud fent la representació cerimonial del dolor del poble. Els amos de S’Almonia feren renúncia, sense dir-s’ho, a provar d’abastar la capella de la Verge pagesa on, endemés, devien ser ocupades, amb tota certesa, les dues cadires de cirerer, amb reclinatori, que els eren pròpies, i al respatller de les quals eren encara ben visibles, gravades a foc, aquelles dues lletres que molta de gent ja no sabia quin nom de família volien resumir.

Sobresurant aquella mar de caps que el distanciava, l’amo En Cosme anà destriant, arrenglerats de manera preferent dins l’espai obert en forma de placeta que s’obria enfront als esglaons de l’altar major, clatells, perfils, rostres esbiaixats de cada un dels quals irradiava un nom, rere el nom una veu i, rere ella, tota una història personal. Eren tots coneguts, benvists i temuts alhora, desafectats alguns de manera callada, considerats tots ensems. Entre d’altres molts, que just albirava, veia destacar la clatellera del batle, ampla com una esquena de brau, el perfil sibil·lí de la cap de l’Organització Femenina, l’occípit calb del capità que es distingia talment un càntir orellut, el bigotí del jutge... Eren homes, amics alguns, coneguts els altres. Tots junts, seguretats. [...]

 

Miquel Àngel Riera (1978). L’endemà de mai (Barcelona: Edicions 62, p. 85-86).

Selecció del fragment i semblança biogràfica: Pere Rosselló Bover.