EL RIU SÉNIA. Territori de cruïlla

Frontera o punt de contacte?

per Ferran Grau Verge

Geografies

Pont de l’Olivar, Ulldecona. De construcció baixmedieval, dóna testimoni de les intenses relacions entre les dues ribes
Pont de l’Olivar, Ulldecona. De construcció baixmedieval, dóna testimoni de les intenses relacions entre les dues ribes

EL RIU SÉNIA. Territori de cruïlla

Lo Sénia no és frontera qu'és la saba de la unió

qu'agermana los pobles que viuen pel seu cantó:

planers, moros, borregos, caduferos i falduts,

goril·les, llaganyosos, bords, caseros i garruts.

 

Eigues tu quines ganes de barallar-se

tenen alguns catalans i valencians,

uns que si no parlen la mateixa llengua,

d’atres que no són Països Catalans.


Lo Sénia no és frontera (Pepet i Marieta)

 

Ja ho diu la cançó de Pepet i Marieta: «lo Sénia no és frontera». Si en algun punt es fa més patent la continuïtat sense fissures entre Catalunya i el País Valencià és al territori que envolta el riu Sénia. Situat al bell mig de la diòcesi de Tortosa, que estén la seua jurisdicció entre les dues comunitats autònomes, esdevé el rovellet d’ou dels Països Catalans.

El riu

El riu Sénia és un riu típicament mediterrani, de cabal escàs i molt desigual. No té cap afluent important i només a la seua capçalera conflueixen els barrancs de la Fou, del Salt, de la Tenalla i de la Pobla de Benifassà. Té un recorregut de 66 quilòmetres abans de desembocar a Sòl de Riu, prop d’Alcanar, i representa un espai natural d’important rellevància, ja que es tracta d’un ecosistema molt fràgil i representatiu d’aquest tipus de rius poc humanitzats.

Les seues aigües banyen tres termes municipals de la comarca del Montsià ̶ ̶ la Sénia, Ulldecona i Alcanar ̶ ̶ i set municipis de la comarca del Maestrat ̶ ̶ la Pobla de Benifassà, Rossell, Canet lo Roig, Sant Rafel del Riu, Traiguera, Sant Jordi i Vinaròs.

El riu Sénia, malgrat ser un riu de règim mediterrani amb forts estiatges, ha estat des de temps antics una font de vida i d’aprofitament econòmic. Enquadrat dintre de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, tot el cabal del riu ve regulat des del pantà d’Ulldecona, situat al terme de la Pobla i al començament del curs mitjà, el qual pot arribar a embassar fins a uns 11 hm³ d’aigua. Aquesta regulació és molt important tant per evitar sequeres prolongades com alguna riuada devastadora.

Embassament d’Ulldecona a mig omplir. S’hi veuen les infraestructures anteriors a la seva construcció.

L’estructura geològica és molt diversa i canviant al llarg de tot el recorregut. La capçalera situada als Ports de Tortosa-Beseit està composta per materials durs antics, la qual cosa la diferencia molt de la resta de riu. Des de Malany, prop de la Sénia, trobem una estructura geològica conformada per materials molt més febles ̶ ̶menys compactes i de granulometria més menuda ̶ ̶, diferents segons les diverses zones.

La vegetació també és força diferent al llarg del recorregut i va des de la presència de vegetació típica dels Ports (pi blanc, carrasca, coscoll...), passant pels horts i parcel·les agràries lligats a les terrasses fluvials i el bosc de ribera, fins arribar als cítrics del tram baix, encara que aquests no depenen de l’aigua del riu. Igualment, al llarg del riu i allunyant-se de la riba, s’hi troba el conreu que més ens ha caracteritzat: l’anomenada «mar d’oliveres», que aplega la major densitat d’oliveres monumentals i mil·lenàries de la península Ibèrica.

Les oliveres es barregen amb la construcció tradicional de pedra en sec

Demografia i societat

Pel que fa a l’evolució demogràfica dels pobles limítrofs s’ha produït una dicotomia entre els pobles del litoral i els pobles de la capçalera, una clara diferenciació entre l’avantpaís (Vinaròs és el gran pol d’atracció demogràfica) i el rerepaís. Especialment els pobles de la capçalera han sofert un procés de decreixement accelerat, en concret en els nuclis que conformen la Tinença de Benifaçà, englobats en el municipi de la Pobla.

Aquesta diferenciació zonal està lligada abans que res als condicionants físics, al relleu i al clima, però sobretot a la dinàmica econòmica. A l’interior trobem una població caracteritzada per l’envelliment i una economia basada en el sector primari i un incipient turisme rural. A la costa trobem una població en constant creixement, sobretot arran de les darreres immigracions, i una diversificació important de les activitats, amb una preponderància absoluta del sector serveis, especialment del turisme. A la zona intermèdia la diferència entre les dues ribes es va manifestar en l’evolució de la dinàmica econòmica de tombants de segle, clarament a favor de la banda catalana per diferents motius: la construcció del pantà, el desenvolupament de la indústria (especialment la fusta), etc. De tota manera i com ha passat arreu, des de la crisi de 2008 les coses han anat força mal dades per a tot el territori i especialment per al sector industrial de la fusta, molt més sensible a les oscil·lacions del mercat.

Usos agrícoles i usos industrials es barregen a la vora del riu (Les cases del Riu, Rossell)
Els nous polígons industrials busquen nous emplaçaments. En aquest cas és el polígon Valldepins d’Ulldecona situat a la vora de l’autopista

Evidentment aquesta situació no ha estat sempre així. Al llarg de l’edat mitjana, per exemple, no apareixien diferències considerables entre ambdues riberes i era precisament al litoral on havia indrets pràcticament desertitzats com a conseqüència tant dels perills de la mar com de la presència de zones pantanoses. I, com apunten alguns autors, fins a la segona meitat del segle XIX no es plantejaria la qüestió del rerepaís, perquè la xarxa interna entre el territori estava força més compensada per una triple solidaritat: els intercanvis entre productes produïts a la zona, una divisió provincial molt més feble aleshores, en què l’estructuració en partits judicials establia un marc de relacions més restringit, i una tercera de caire sociocultural, en la qual tenien a veure qüestions com la parla d’una mateixa variant dialectal catalana, o la pertinença al mateix bisbat.[1]

La societat ha canviat força des dels anys cinquanta del segle passat fins a l’actualitat. Salvades les lògiques diferències, fins aquells anys no hi havia una diversitat substancial entre la forma de fer i de pensar entre, per exemple, els xiquets de la Pobla i els xiquets d’Alcanar. Evidentment, podríem dir el mateix de qualsevol franja d’edat. Serà a partir de llavors quan es començaran a marcar diferències importants a l’interior dels pobles i entre ells. Per resumir: el conglomerat urbà que envolta el riu és ara multicultural, plurireligiós, plurilingüístic, està molt més instruït i informat que aleshores, però aquesta realitat es fa patent sobretot a la costa.

Nuclis de poblament i organització del territori

Com altres zones del Mediterrani de característiques similars, a la conca del riu Sénia destaca la interacció de tres realitats, almenys des de l’època andalusina: fortificació, poblament i sistemes hidràulics. Aquest és un aspecte essencial en l’organització social de l’espai.

El riu Sénia és una unitat natural. La depressió del riu transcorre per una gran plana trencada únicament per dues serralades a la riba esquerra, la serra de Godall i la del Montsià. La plana és anomenada amb un nom diferenciat segons el marge dret o esquerre: el pla de la Galera, la Foia i el pla d’Alcanar, de part catalana, i la plana del Baix Maestrat, de part valenciana.

Avui dia comptem en un estudi profund de l’aprofitament del riu al llarg de la història des de les societats prehistòriques fins ara, gràcies, especialment, a l’anomenada arqueologia del paisatge,[2] que en cerca l’evolució històrica.

El partidor (La Sénia), construït al segle XVIII, divideix les aigües del riu entre les sèquies dels dos costats

El riu i les seues envoltes ha estat un punt estratègic per a la vida de les comunitats que hi han habitat, ja que a banda de proporcionar aigua per a les seues necessitats bàsiques, ha estat un lloc de pas per als ramats i font d’energia per als enginys industrials (molins d’oli, molins paperers, batans, fargues, centrals elèctriques...) que s’hi han instal·lat. També a la seua desembocadura, en fondejadors improvisats i ports propers, s’hi ha mantingut una forta relació comercial amb l’exterior.

El molí Nou és un exemple de molí fariner que aprofita la séquia Mare d’Ulldecona i torna l’aigua al riu

Per no endinsar-nos molt en el temps direm que, a partir de la conquesta de Tortosa, el 1148, es produeix un nou procés d’organització territorial lligat a l’expansió del feudalisme cristià que comportarà més d’un canvi en les explotacions agrícoles existents ̶ ̶amb l’extensió de cultius de secà com l’olivera, la vinya i el cereal fàcilment qualificables i censables ̶ ̶ i un monopoli senyorial dels mitjans de producció. Més enllà del que s’ha esmentat es produeix la introducció de la primera gran divisió administrativa que justament se situa damunt del riu i és la que separa el Principat del Regne de València.

Aquesta divisió artificial està a la base dels diferents conflictes que es produïren entre els diferents poders de la zona (Hospitalers, Templers, Montesa, senyors particulars, etc.), precisament per tal de controlar l’accés al riu, i també del fet que els nuclis poblacionals de la riba dreta estiguin allunyats del riu, excepte aquells casos que es van desenvolupar a partir d’antics molins (les Cases del Riu de Rossell i Sant Rafel).

Damunt d’aquesta divisió s’hi superposarien anys a venir les vegueries (governacions a la part valenciana), els corregiments, els partits judicials, les províncies, les comunitats autònomes, etc. Així doncs, després de l’esmicolament de l’antic territori ilercavó i la cora tortosina, la unitat territorial i cultural només es faria patent, com hem dit, en l’àmbit eclesiàstic, a partir del reconstituït bisbat de Tortosa, una de les diòcesis més grans de la península Ibèrica fins que es va esmicolar durant el segle XX.

Frontera o punt de contacte?

El riu mai ha estat un obstacle seriós per a les persones que el volien creuar i, menys encara, per als que el volien resseguir. Són nombrosos els grups culturals, ètnics, religiosos... que l’han creuat adés utilitzant la via Heraclea, la Via Augusta i el Camí Reial i altres camins menors, i ara utilitzant les diverses carreteres, l’autopista o el ferrocarril. De vegades emprant ponts i passeres, altres creuant-lo simplement pel mig del llit. En marxes més curtes i estacionals, també han estat molts els que conduint raberes han seguit els tradicionals lligallos (assegadors) per anar de l’interior a la costa i a l’inrevés. Aquests camins ramaders s’han anat completant amb camins o carreteres paral·lels al riu.

Aplec al Tossal del Rei, nexe d’unió entre els tres antics regnes peninsulars de la Corona d’Aragó

Però ha estat sobretot la gent que ha decidit viure, treballar i fruir a la vora del riu qui l’ha conformat i emmotllat al llarg dels segles. Si observeu amb atenció hi constatareu un patrimoni material similar (calvaris, pedra en sec...), unes formes de producció semblants (la manera de recollir l’oliva), però sobretot unes tradicions culturals i de lleure idèntiques que es poden observar en la gastronomia (el pastisset), en la música i la dansa (les bandes municipals i la jota), en les aficions (els bous) i lògicament en la llengua.

Avui dia, més enllà de les estructures politicoadministratives que ens separen, els qui conformem la societat civil del Sénia també hauríem de saber mantenir aquesta identitat compartida, malgrat que, donades les circumstàncies, el riu no baixi la major part de l’any.

Itinerari Carlista a la vora del riu organitzat per Terres de Cruïlla

Davant dels que per raons polítiques o simplement per ignorància ens volen diferenciar, no hem de renunciar al caràcter que ens ha donat singularitat: al voltant del riu catalans i valencians (i fins i tot els aragonesos de més enllà del naixement!) ens diluïm formant part d’un ens en el qual elements d’ací i d’allà es barregen i no es poden distingir. Tampoc hauríem de renunciar a una evolució d’acord amb la modernitat, però respectuosa amb el llegat dels segles. L’entorn del riu, ja sia material o immaterial, ha de ser tractat amb cura i respecte. Els nostres avantpassats van modificar el paisatge, emprant matèries tretes del mateix entorn, amb criteris estrictament funcionals, és a dir, modificant el necessari per assegurar la supervivència. També van generar costums que els van permetre compartir el lleure i van recollir tradicions i van inventar relats que els van permetre explicar el món a partir del riu que els agermanava. Siguem valents i apostem per conservar allò que ens han ofert, adaptant-nos als nous temps.[3]

Ferran Grau Verge

 

[1] BAILA PALLARÉS, M.A. (1990). Transició demogràfica i canvis recents en la població d’una regió mediterrània. Castelló: Col. Universitària. Diputació de Castelló.

 

[2] ALMUNI, V. i GRAU, F. (coord.) (2012). El riu Sénia. Activitats humanes i transformació del paisatge. Benicarlo: Onada Edicions.

[3] De fet, avui dia hi ha diverses institucions, entitats i grups que treballen per salvaguardar i promocionar el patrimoni global d’aquesta entitat territorial. Així, tenim entitats com Terres de Cruïlla, que engloba centres d’estudis municipals d’ambdues ribes, institucions com la Mancomunitat de la Taula del Sénia, editorials com Onada Edicions, centres d’interpretació del riu com el Molí de la Vella a la Sénia, grups musicals com el mateix Pepet i Marieta, etc., que s’esforcen —amb més o menys encert— per situar el nostre territori al lloc on li correspon.