Carmelina Sánchez-Cutillas

L’escriptora d’Altea

per Antoni Prats

Literatures

Carmelina Sánchez - Cutillas
Carmelina Sánchez - Cutillas

El 2020, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua nomenà Carmelina Sánchez-Cutillas (1921-2009) escriptora de l’any, però l’entrebanc de la pandèmia ha forçat a perllongar-ne les activitats al 2021. En realitat, a part d’historiadora medievalista i de poeta de la generació valenciana dels cinquanta, és l’escriptora d’una sola novel·la, Matèria de Bretanya, encara que es tracta d’un llibre difícil de encabir en un gènere concret. Per una banda, pot semblar unes memòries d’infantesa amb nombrosos moments emotius que freguen el llenguatge poètic; per una altra, té interès com a document etnogràfic i d’època. Fins i tot pot dir-se també que és un homenatge al seu avi, l’erudit alteà Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), ben present al llarg del llibre. Fou a través del qual que li arribà ben prompte l’interès per la història i la llengua del país.

 

Altea. Fotografia: Alexander Gresbeck (Pixabay)

Ma mare no anava mai al mercat, perquè no era ben vist que les senyores anassen, i trobe que tampoc no li hauria agradat d’anar-hi. A mi sí que m’agradava molt, i de tant en tant em donava permís i me n’anava amb la masovera, les dues caminant. La masovera, que es deia Maria la Canària, comprava boga i saladura i tres o quatre metres de percala i sucre blanc de piló, com si fos una muntanya de neu. I diu que el comprava de piló perquè era més barat, i després, en arribar a sa casa, el feia miques amb una pedra grossa, i a vegades s’escampava tot i queien a terra alguns trossets i jo me’ls menjava.

(...)

A mi sí que m’agradava gaire anar al mercat, i encara no sé per què m’agradaria. Hi havia olor de peix i de fruita i de sabó d’olor. També hi havia olor de gent, de tota aqueixa gent que bellugava per entre les parades apassionadament i sorollosa. De tant en tant apareixia de sobte la parella de civils, passejant-se solemnes com dues figures de cartró verd i negre, i per un moment callàvem tots nosaltres i romaníem quiets i les transaccions s’aturaven. I era per la por, com si fóssem gitanos. Aleshores jo no podia comprendre aquell fet, però ara pense que la representació de l’ordre sempre produeix por. I d’aquella por indefinida que jo sentia només veure la parella, no vaig voler parlar mai als de casa, perquè era una cosa impalpable i, pel mateix, impossible d’explicar. Però llavors jo sabia que allò em lligava una miqueta més a tota aqueixa gent senzilla.

(...)

A les dones els agradava més la parada del quincaller, un home prou jove, amb la pell de color oliva i els cabells negres i rulls que li queien sobre els ulls grisecs i brillosos. I les dones estalviaven tota la setmana per poder-se comprar qualsevol cosa a la parada de l'home de la quincalla. I si era un didal volien que els el provàs al dit del mig de la mà dreta, i si era un collaret li demanaven que els el cordara a l’entorn del coll. Però jo sabia que elles no ho feien per la provança sinó per sentir sobre la seua carn el contacte d’altre home que no fos l’home seu de tots els dies.

 

De «El mercat dels dimarts», dins de Matèria de Bretanya, Ed. Eliseu Climent (Valencia, 1976), pp. 108-110.

 

Per Antoni Prats