Els molins de vent de Xàbia i la Marina Alta

Les fites recuperades dels vells paisatges rurals

per Joaquim Bolufer Marqués

Patrimonis

Molins de la Plana de Sant Jeroni. Any 2013
Molins de la Plana de Sant Jeroni. Any 2013 | Joaquim Bolufer

Tot i no ser massa coneguts, al País Valencià hi van haver, des d’època medieval i fins les darreries del segle XIX —i en algun cas fins principis del XX— molins de vent. A hores d’ara, se’n conserven les restes de 47 torres d’aquests enginys, que ja fa molts anys, pergueren la maquinària, la coberta i les antenes. La Marina Alta manté el conjunt més nombrós de molins de vent del País; destacant-ne els dotze de Xàbia.

Orígen dels molins de vent

Compartien molts dels elements i els mecanismes dels altres molins de torre mediterranis

Els principis teòrics d'aquests enginys eren coneguts al món clàssic. Tanmateix, la més antiga menció sobre un molí de vent data del segle VII de nostra era i es situa a l’antiga Pèrsia. Aquells molins tenien una plataforma rectangular sobre la qual es bastien uns murs que reconduïen el vent sobre una mena de turbina d’eix vertical, amb amples i llargues pales, que transmetien el seu moviment giratori a una mola situada a la base. Aquests molins van ser difosos cap a occident amb l’expansió de l’islam. Ben probablement, les escasses mencions sobre molins de vent a Al-Andalus farien referència a aquests molins d’eix vertical, com ara els molins de Tarragona esmentats per al-Himyari al segle XIV.

Molins de vent de Xàbia i la Marina Alta. Característiques

Els molins de vent valencians corresponen al tipus mediterrani, amb una torre de forma cilíndrica o lleugerament troncocònica construïda amb sòlids paredats de pedra i morter de calç d’un metre o metre i mig de gruix. Cap dels molins valencians conserva la maquinària ni tan sols la coberta. No obstant, les característiques arquitectòniques de les estructures conservades i altres fonts, ens indiquen que compartien molts dels elements i els mecanismes dels altres molins de torre mediterranis.

Al territori valencià, l'àrea més important pel que fa a la molineria de vent, és la Marina Alta, una comarca litoral situada al sector centre meridional del País Valencià, que en conserva el conjunt més nombrós, amb 28 torres. I dins la comarca, Xàbia, amb 12 molins: 11 situats en bateria sobre el trencall de la Plana de Sant Jeroni, de ponent a llevant, a 190 metres d'alçada, i el molí de Safranera, situat prop del riu, a només 18 metres d'alçada sobre el nivell de la mar.

Els tres molins de ponent de la Plana de Sant Jeroni. Fotografia: Just Selles

A més, aquests molins mostren uns trets molt particulars. Potser, allò més característic siga la utilització d’una volta de 2/5 d’esfera, que sustentava el pis superior, on es situaven les moles i la maquinària. L'esmentada volta estava construïda amb carreus de tosca —una pedra arenisca d'origen dunar, equivalent al marés de les Illes—, també utilitzada en les brancalades de portes i finestres i als graons de l’escala d'aquestes edificacions.

Volta d'un dels molins de Pedreguer. Fotografia: Joaquim Bolufer

L’interior dels molins, tant a Xàbia com a la resta de la Marina Alta, està dividit en dues plantes: la planta baixa i la sala de les moles. Al pis inferior s'hi troba la porta d'entrada, que als molins de la Plana estava orientada generalment cap a llevant. Aquesta ubicació, estava condicionada per la situació de les antenes del molí, que amb el seu moviment giratori podia impedir-ne l’accés, i a més suposaven un greu perill per a les persones. Dins el molí, baix de la volta, s'ubicava en la major part dels casos, un «sostret» d’escassa altura, sustentat per bigues i motlades d’algeps, destinat a guardar estris diversos.

Escala del molí de Safranera. Fotografia: Joaquim Bolufer

L’accés a la sala de les moles es feia per una escala que arrencava del costat dret de la porta, de planta semicircular i desenrotllament ascendent, feta amb graons de pedra encastats a la paret. Baix de l'arc de l'escala s'aprecia en algun cas, una mena de rebostet, com ara també uns petits «asmariets» que solen trobar-se sobre la paret del pis superior. A l'estança superior sempre trobem dos finestrons, un sobre la porta i l’altre al costat oposat. La coronació del mur del molí està lleugerament atalussada, amb pendent cap a l'exterior, mentre que a la part interior hi trobem un galze on es situaria un anell de fusta fixe, sobre el qual descansaria un altre anell mòbil, que sustentaria la coberta del molí i permetria moure la maquinària i la seua coberta per situar les antenes contra el vent. Sobre l’anell mòbil descansava l’arbre, lleugerament inclinat cap a munt, en el qual s’encastaven, en l’extrem exterior les antenesi a l’interior la roda,que transmetia el moviment giratori vertical de les antenes mitjançat un engranatge a la llanterna, que connectada a un eix de ferro feia girar la mola superior del molí, mentre que la de baix, romania fixa. Des de la tremujacol·locada sobre les moles,anava caient a poc a poc el gra per l’ull de la mola superior. La farina era reconduïda per una canaleta de fusta al farinal,forat que travessava la volta del molí i portava la farina a la planta baixa, on era ensacada. Al pis superior es trobava la coberta cònica, feta amb una estructura de fustes, folrada a l’exterior originàriament amb albeltatge o altres fibres vegetals. Sobre el parament exterior del molí, a un metre d'alçada aproximadament, descobrim sovint una mena d'argolles de pedra o estaques, on s'amarraven i fixaven les antenes quan els molins no estaven en funcionament.

Restitució aproximada dels mecanismes d'un molí de la Plana. Segons Villalba i Bolufer

Les torres dels molins de la Plana de Sant Jeroni de Xàbia tenen una alçada mitjana de 6,60 metres, mentre que el diàmetre és de poc més de 6 metres, el molí de Safranera té unes dimensions un poc majors, amb 7 metres d’altura i 6,50 de diàmetre.

Són escasses les evidències conservades de la maquinària i altres elements mobles; algunes moles, quasi sempre fragmentades, i poc més. Més interessants són les representacions gràfiques (dibuixos, grafits i alguna imatge fotogràfica) en les quals sempre apareixen representats amb quatre braços llargs i rectangulars, formats per una mena d’engraellat de fusta, sobre la qual s’amarrarien les veles, sempre també rectangulars.

Els molins de vent de Xàbia i la Marina Alta a la documentació.

Poques són les referències documentals conegudes sobre els molins de vent de Xàbia i la comarca. La més antiga apareix en un document de l’Arxiu del Regne de València, llimitació y particio capbreu y renovació de 1551, que recull la primitiva partició de térmens entre Dénia i Xàbia de l’any 1397. Hi podem llegir: «... Ço es del cap de la hermita vulgarment dita de sent Anthoni aixi com va dret aygues vertents a la Coba de Sorbasota vers lo molí appellat de bent que fonch del monestir de Sent Geroni y ara es d’en Berthomeu Ameller vehi de la dita vila de Xabea....». El monestir de Sant Jeroni, va tindre una vida efímera del 1374 a 1386; això vol dir, que ja al darrer quart del segle XIV hi havia a la Plana almenys un molí de vent.

D’època Moderna són diverses les referències; destaquem l'escriptura d'establiment d'un molí a la Plana l'any 1775. En aquest document el Marqués de Medinaceli, senyor de Xàbia, autoritza la construcció d’un nou molí de vent a la Plana, terres de propietat senyorial. A l'escriptura, s'estipulen una sèrie d’obligacions per als arrendadors, com ara l’obligació de construir el molí en el termini d’un any, el pagament de quatre sous anuals el dia de sant Joan, i les diverses condicions d’aquest contracte en emfiteusi.

El segle XIX, sobretot durant la primera meitat i els anys centrals de la centúria, marcarà la darrera fase en la construcció de molins de vent a la Marina Alta. Corresponen a esta etapa el molí del tossal dels Gaians (Dénia); el molí de Safranera (Xàbia) de 1850; els dos del tossal dels Molinets (Pedreguer), un d’ells de 1850; els tres molins de Gata, un a les Rompudetes i els altres dos al tossal de Pedreguer, un d’ells de 1839; el molí de Conna (Teulada); els tres molins de Benissa, l’anomenat de Montserrat i els dos del Collao, un d’ells de 1850; el molí del Collao (Llíber) i el molí del Morelló (Calp).

Pocs anys després, a finals del segle XIX i principis del segle XX, van deixar de menar les antenes dels molins de Xàbia i la Marina.

El darrer testimoni el trobem a l'obra de Joaquim Martí Gadea (1837-1920), Tipos, Modismes y Còses Rares y Curioses de la tèrra del Gè, publicada l’any 1908: “Molins (els) de vent. Son molt antichs, tal volta del temps de la Reconquista d’este reyne,..... Depuix d’eixa clase de molíns vingueren els d’aygua, y últimament els de bafor y mecánichs, als que prováblement sustituiran els elèctrichs; pero jòca vora encara en les montanyetes de la Marina y atres terrenos sechs, eixes torretes redónes en vèles crehuades per remat, les quals estaven destináes pera mòldre el gra y fer farina d’ell. Y com vullga que hui casinengun molí d’eixos funciona ja y tots van a desaparéixer pronte, á fí de donarlos á conéixer á les generacións que vindrán, els dediquém este recòrt y la copla de costum:

Els molíns de vent son hui / una antigalla d’abans, / que com no ‘n sabíen mes / la preníen en dos mans. »

Molí de Jesús Pobre. Al fons el montgó. Fotografia: Joaquim Bolufer

Projectes de recuperació i difusió dels molins de vent de Xàbia

Al marge dels treballs d'inventari, catalogació i estudi d'aquestes estructures, la celebració a Xàbia l'any 2002 de les Jornades per a la restauració dels molins de vent de la Marina Alta, va encetar un procés de difusió i valoració d'aquest patrimoni: exposicions, conferències, fullets turístics, rutes amb plafons informatius, etc. El més important ha sigut la consolidació i restauració de cinc dels onze molins de la Plana —que en algun cas necessitaven una intervenció urgent— , i l'adquisició i registre per l'Ajuntament de Xàbia de dos molins, que s'han afegit al dos que ja en tenia.

Treballs de consolidació i restauració d'un molí de la Plana per un grup de voluntaris. Any 2010. Fotografia: Joaquim Bolufer

Aquestes iniciatives han estat compartides per altres pobles de la comarca, com Pedreguer, que ha consolidat i restaurat els dos molins del terme o Llíber, que enguany està restaurant l'únic molí que conserva. També s'han creat diverses rutes, amb plafons informatius, com la ruta dels molins de la Plana (Xàbia), els molins de Pedreguer, els de Jesús Pobre (Dénia) i la dels molins de Gata.

 

Joaquim Bolufer Marqués, arqueòleg.

Museu Arqueològic i Etnogràfic Municipal Soler Blasco de Xàbia