El museu etnològic de Pego, a la comarca de la Marina Alta, s’inaugura l’any 1991 i se situa en el casal que fou residència des del s. XVIII d’una de les famílies benestants del poble, els Sala —els quals es convertirien al llarg dels s. XIX i primera meitat del XX en els caps dels conservadors com a cacics del districte o partit judicial de Pego—, fins que l’ajuntament del poble l’adquireix per a destinar-lo a Casa de Cultura, com un espai que acollirà les diverses activitats culturals: biblioteca, arxiu històric, sala de conferències, exposicions, museu d’Art Contemporani, col·lecció Entomològica Torres Sala i, en el cas que tractem, museu del conreu de l’arròs i altres oficis complementaris del món agrícola tradicional i algunes professions preindustrials relacionades en el quefer agrícola.

És un casalot tipus palau rural adossat a un llenç de la muralla de final del s. XIII, declarada BIC, construïda en temps del rei Pere el Gran —fill d’en Jaume I— arran de la conquista cristiana i l’agrupació posterior de les diverses alqueries islàmiques disseminades al voltant de la que ara és l’actual villa de Pego, i al costat de l’única porta medieval que resta de les tres de què disposava el perímetre circumdat per la muralla.

El museu etnològic se situa en el pis superior, precisament en la zona que s’utilitzava per emmagatzemar les collites: la cambra o les golfes.

La façana externa encara conserva la ceràmica original de rocalla barroca en els sotabalcons i dos conjunts murals recuperats d’habitacles anteriors i recol·locats al pati interior en el tram del llenç de muralla que abasta eixe casal.

Tant els taulells dels balcons com els dos murals són exemplars valuosos característics de la terrisseria valenciana del díhuit amb representacions de pomes i magranes, a més de motius geomètrics.

Un testimoni plàstic i suggeridor d’una forma de viure, treballar i menjar de fet desapareguda per a les generacions actuals

Ja a l’interior de la Casa de Cultura, en el pavelló que ocupa el museu relacionat en el conreu de l’arròs, hi trobem tres elements: el fotogràfic, en diversos panells penjats en les parets; el material, on es troben les eines i altres elements necessaris que abasten al complet el cicle del conreu —aixades, xarugues, barca, llegona, taula de gavinets, recreació de la trilla en l’era amb tots els elements pertinents, els sequers amb la ventadora, vestimenta, carrets de mà, corbelles, corbellots, etc.—; i l’immaterial. Aquests tres elements han anat ampliant-se des de l’obertura per successives donacions dels veïns.

Durant la visita es pot seguir el cicle complet del que fou el conreu tradicional de l’arròs en la propera marjal de Pego-Oliva, en l’actualitat un parc natural declarat per decret del Govern Valencià en desembre de 1995 i que forma part del Catàleg de Zones Humides del País Valencià adherit al Conveni Ramsar.

A més de les fotografies i de les eines originals necessàries per desenvolupar la feixuga tasca que va ser la dedicació majoritària dels camperols pegolins, i que alhora va definir la idiosincràsia i el caràcter ben peculiar del poble fins dates recents, al museu es troba una xicoteta oficina traslladada d’un dels diversos molins de descascar l’arròs que actuaven en el poble durant la temporada de la postcollita, i també dos molinets casolans que durant tot l’any blanquejaven l’arròs a xicoteta escala, el de cada casa de la reserva de la collita que guardaven en el rebost per anar cuinant i consumint dia a dia.

Tot es mostra de manera molt didàctica i amena, per la qual cosa ens ofereix un testimoni plàstic i suggeridor d’una forma de viure, treballar i menjar ja pràcticament desapareguda per a les generacions actuals, així com de la vestimenta pròpia d’eixa activitat semiaquàtica tan específica d’eixe cultiu fins la primera meitat de la dècada de 1970.

També, i és molt important ressenyar-ho, ens dibuixa el paisatge, la geografia i la xarxa de les sèquies, els sequiols i els rius que solcaven la zona pantanosa d’una marjal tan transformada a partir de 1980, fins a la declaració com a parc.

Ara mateix, una part bastant significativa del parc natural està reservada a cultivar de manera ecològica l’arròs en dues varietats de gran qualitat: el bomba i el bombón.

Però cal significar que la manera de treballar en este moment la marjal no té res a veure en l’anterior i ancestral procés: ara la sembra, la fertilització, la sega i l’assecat de la gramínia es du a terme per mitjans aeris i terrestres en unes grans màquines sense a penes intervenció de les persones i, el que és més cridaner, sense que s’adonen la majoria dels habitadors del poble que quasi consideren aliena eixa tasca, abans tan pròpia i que marcava totalment la vida del poble.

En una altra zona de l’espaiosa cambra hi ha la gènesi d’uns projectes de museu o testimonis d’altres tasques agrícoles que conformaren la intrahistòria quotidiana del municipi. Per exemple, el treball al voltant de la taronja amb els tractaments fitosanitaris usuals i manuals: polvoritzar, entoldar, empeltar, podar, cavar, regar, magencar, llaurar, cavallonar, collir, etc.

També hi ha unes pinzellades del treball artesà de les fusteries i dels ferrers, en concret per a tenir cura dels animals de càrrega i de tir i arrastre dels carros (ferrar-los) i de les eines (aixada, xafes, corbella, forcat, rella…), així com de l’ofici de l’esquilador de mules, haques, ases i matxos que arrossegaven els carros, accionaven les sènies de reg i els forcats, batien l’arròs a l’era, etc.

El museu es va instaurar en aprofitar una conjuntura propícia per a la defensa i conservació del patrimoni cultural i rural dels pobles, quan confluïren temporalment, per una banda, la posada en marxa de les anomenades escoles-taller en diverses comarques —en este cas a la Marina Alta en Dénia—, i per l’altra l’aparició des del Seminari de Cultura Popular Manuel Sanchis Guarner de l’institut Historiador Chabàs de Dénia d’uns llibres com El fang, dedicat a la terrisseria de la comarca, amb museu a Orba, i La pansa, el procés d’elaboració de la qual es troba representat al museu de Dénia, i un altre dedicat alconreu de l’arròs amb el museu que comentem.

Després de la visita al casal i al museu, hem de dedicar un temps per gaudir de l’església de l’Assumpció emplaçada enfront; un edifici bastit entre finals del s. XVI i els inicis del XVII, del mestre d’obres francès Joan Cambra, així com l’annexa capella de la comunió del s. XVIII, amb el sòcol de ceràmica valenciana de l’època amb motius al·legòrics de l’Eucaristia, un retaule renaixentista dedicat a la Verge de l’Esperança del s. XV, una doble Verònica del quatre-cents, el Crist de la Providència del s. XV i la torre-campanar exempta barroca de l’any 1700 segons consta en un rètol en llatí gravat en un carreu del cos inferior del campanar.

També hem de visitar la capella barroca de l’Ecce Homo de mitjan huit-cents, octogonal, amb una esvelta cúpula —maqueta de l’església de sant Francisco el Grande de Madrid, amb disseny del franciscà fra Francisco de Cabezas—; i també les diverses ermites urbanes per diferents indrets de la població en una cronologia que va des del s. XIV-XV al XVII.

Per arredonir la visita, és un motiu d’esplai recórrer la marjal i gaudir d’un espai natural sempre igual i sempre canviant segons l’època de l’any en què hi passegem.

FernandoSendra Bañuls. Professor jubilat a la Universitat Politècnica de València.