La Vall de Gallinera

Per camins de moriscos i mallorquins

per Vicent Morera / Juanjo Ortolà

Geografies

La Vall de Gallinera vista des del cim de l’Almiserà
La Vall de Gallinera vista des del cim de l’Almiserà | Jesús A. García Soler

El món rural és, sens dubte, l'autèntic creador

i el més fidel dipositari del nostre patrimoni cultural,

que ha anat enriquint-se i donant llum al medi urbà,

desconeixedor de tantes facetes de la pròpia cultura.

Costumari Valencià / 2, Bernat Capó (1999)

 

La Vall de Gallinera està situada a la comarca de la Marina Alta, al País Valencià, entre la suau plana costanera i l’interior muntanyenc i aspre. Excavada pel riu Gallinera i per multitud de barrancs, és una vall allargassada i estreta, de disseny quasi exacte que, històricament, ha comunicat els pobles de les comarques de l’Alcoià i el Comtat amb la costa de la Marina.

La direcció sud-oest nord-oest, així com les feréstegues crestalleres que la limiten (serres de la Foradada i de l’Albureca-Almirant), li garanteixen un microclima especial, una successió d’obagues i solells, responsables, en bona part, de la bonança que s’hi respira, de la fertilitat de la terra i de la gran biodiversitat, és a dir, de la quantitat d’espècies vegetals i animals que s’hi troben.

El municipi, de 53 km2, està format per huit llogarets amb una població de 570 persones: Benirrama, Benialí, Benissivà, Benitaia, la Carroja, Alpatró, Llombai i Benissili. A Benialí és on es troba l’Ajuntament i el centre d’interpretació de l’art rupestre de la Vall de Gallinera. Alpatró és el poble més gran i hi podem visitar l’almàssera dels Moltó, actualment museu etnològic propietat de la Unió Cultural d’Amics de la Vall de Gallinera, entitat que treballa per recuperar i donar a conéixer el patrimoni natural, històric i cultural de la Vall.

Vista d’Alpatró. Foto: Ferran Vilaplana

L’economia de la Vall es basa fonamentalment en l’agricultura, en el cultiu de la cirera i l’elaboració d’oli d’oliva, principalment, encara que en els últims temps està començant una interessant aposta pel turisme rural, amb la creació d’una bona xarxa de cases rurals. També hi ha una variada oferta de bars i restaurants a quasi tots els pobles. Fins fa poc, la falta de rendibilitat del paisatge agrícola, els preus baixos i la manca d’expectatives feien que els més joves buscaren el seu futur fora de la Vall, amb la qual cosa s’abandonava el territori i estava en perill l’herència oral que s’havia transmés de pares a fills. En l’actualitat, gràcies als esforços de molta gent i l’impuls actiu de l’Ajuntament, s’està reviscolant el territori i recuperant el patrimoni de camins històrics que recorren la Vall per a mostrar la seua riquesa cultural i paisatgística.

La major extensió d’aquest paratge respon a un model de natura domesticada, modelada, que els habitants han sabut mantenir en equilibri amb un desenvolupament sostenible

Una bona part del territori de la Vall es manté salvatge, creixent de manera natural, encara que sotmés a una forta pressió humana a la qual a hores d’ara encara sap resistir. Però la major extensió d’aquest paratge respon a un model de natura domesticada, modelada, que els habitants han sabut mantenir en equilibri amb un desenvolupament sostenible. A banda d’aquest innegable patrimoni natural, la Vall de Gallinera també atresora un vast patrimoni històric i cultural que cal conéixer i protegir, per poder transmetre’l a les generacions futures en les millors condicions possibles.

Paisatge natural

La Vall de Gallinera es caracteritza per tindre una gran diversitat d’ambients. Hi ha diversos condicionants: el relleu, el tipus de roca, l’orientació, el clima i la intervenció humana són els responsables d’haver forjat un paisatge ben divers i ric en flora i fauna, en recursos agraris, forestals, geològics i humans.

L’orografia escarpada i el règim climàtic han configurat un paisatge amb planes i fondals, cims, cingles i congosts, avencs, coves i abrics. Tanmateix, s’ha generat una xarxa de barrancs que drenen tot el territori i aboquen les seues aigües al riu Gallinera. La distribució dels barrancs i dels vessants de les muntanyes, orientats a obaga o solell fan de la Vall de Gallinera un mosaic de diversitat.

Barrancs de la Solana. Foto: Ferran Vilaplana

A la fondalada de la vall, entre les dues serralades, i a un costat i altre del riu Gallinera, trobem les terres més fèrtils. Tot i que majoritàriament els cultius són de secà, també trobem algunes hortes al voltant de les nombroses fonts i algun bancal de tarongers amb regadiu instal·lat. Els conreus majoritaris són el cirer i l’olivera, però apareixen barrejats amb fruiters diversos, ametllers i garrofers. Aquestes terres formaven antany extensos boscos amb predomini d’espècies frondoses, com ara la carrasca, el roure valencià, el fleix i l’auró, amb el marfull, l’arborcer i el garguller o la cornicabra i el roser, lligats amb l’esbarzer, l’arítjol, la xuclamel o la rogeta. La pressió dels conreus ha fet que, a hores d’ara, sols queden alguns rodals d’aquesta vegetació natural, però es mantenen i van guanyant terreny als bancals abandonats, especialment per una tasca de manteniment selectiu que afavoreix el creixement de les frondoses.

Floració del cirer

Al llit del riu i al fons dels barrancs trobem una vegetació densa, on predomina el baladre, el jonc, l’esbarzer i l’arítjol que protegeixen la llera que, bé presenta acumulació de còdols arrodonits, bé està formada de sòl margós, anomenat tap. En el primer cas, l’aigua desapareix ràpidament després de les pluges. En canvi, on aflora el tap, l’aigua de pluja pot durar setmanes o mesos, formant tolls que, abans, s’aprofitaven per al bany.

L’aprofitament agrícola ha sigut sempre important. Prova d’això és la quantitat de bancals que trobem a les vessants de les muntanyes, ocupant qualsevol racó, exceptuant aquells llocs més aspres, costeruts o rocosos. A l’ombria de la serra Foradada, la vegetació és frondosa. Hi predomina el fleix, la cornicabra i el marfull, sempre acompanyats de vigoroses lianes que deixen el bosc impenetrable. Ací s’estén àmpliament el conreu de la cirera. Els bancals de difícil accés també han sigut ocupats per vegetació natural. Enmig, garrofers, oliveres i cirers silvestres s’integren dins del paisatge boscós. El pi blanc també hi és present, resultat de l’expansió de les darreres repoblacions forestals. A la solana, en canvi, la vegetació és més minsa. Hi predominen matolls de coscoll, llentiscle, espí negre, cambronera i argelaga; o aromàtiques com el timó, la sajolida o el te de roca, tot acompanyat de pi blanc.

A la Vall també estan presents els prats, on herbes i flors entapissen el delicat sòl. Són especialment abundants les orquídies, la biscutel·la, l’arenària i la saxífraga o el lli. Als roquissars hi creixen gran diversitat d’espècies rupícoles, algunes d’especial interés, cosa que ha fet que s’hi declare protegida una microreserva de flora, les Llomes del Xap.

La variabilitat d’ambients, la diversitat de cultius, el relleu canviant i l’abundància d’aigua, fan de la Vall de Gallinera un paradís per a la fauna. Animals grans i menuts, mamífers, ocells, rèptils, amfibis, insectes i tot plegat una gran diversitat que, a pesar del deteriorament dels ecosistemes i la pressió humana sobre el territori, ha anat mantenint-se i adaptant-se a les noves circumstàncies.

Paisatge cultural

Sabem, gràcies a l’arqueologia, que el paisatge cultural de la Vall va començar a conformar-se al paleolític superior. És més clara, però, la presencia de gent del neolític, per la incalculable herència que ens deixaren: més de dues-centes pintures rupestres repartides en díhuit abrics.

També hi ha restes de l’edat del bronze i de l’època ibèrica, però escassegen les d’època romana perquè, segons pareix, la zona fou lloc de pas o d’hàbitat ocasional.

Les primeres alqueries islàmiques apareixen al segle X i augmenten en nombre (n’hi hagué una vintena) fins al segle XIII, encara que moltes anaren abandonant-se en segles posteriors.

Alineació Solar de la Foradà. Foto: José Lull

Els testimonis constructius més importants i visibles de l’edat mitjana són els dos castells, el de Gallinera (o Benirrama) i el d’Alcalà (o Benissili) que, junt amb altres construccions defensives, ens parlen de la importància del territori en època medieval.

L’expulsió dels moriscos suposà el despoblament de la Vall durant, almenys, dos anys, i l’abandó de cases i bancals. L’arribada dels mallorquins donà vida, de nou, als llogarets i cultius, que es van ampliar durant els segles posteriors, es van construir les esglésies, es van projectar noves zones de cultius i es van transformar llocs durs i salvatges, a les dues serres, en bancals de secà. D’aquesta època hem de recordar la construcció del desaparegut convent franciscà de Sant Andreu, a Benitaia. Aquest lloc degué ser, durant poc més de dos-cents anys, un referent important per a la Vall i poblacions veïnes.

Font de l’antic convent de Benitaia

L’activitat antròpica de totes aquestes persones del passat ha deixat nombroses restes que es conserven en un estat delicat, però que encara podem descobrir en les nostres passejades.

Destaquen els marges de pedra seca, que han configurat el paisatge de la Vall, transformant els vessants muntanyencs i aspres en terrasses de cultiu.

Marges de pedra seca de la Solana de Benissili

Més escassos però no menys importants són els forns de calç, les pedreres, els algepsars, i les restes d’antigues carboneres. Tots evidencien un intens aprofitament humà de l’entorn, destinat a les construccions o a obtindre ingressos complementaris a l’agricultura. Unes d’aquestes construccions són els corrals que, tot i estar abandonats, continuen parlant-nos d’un passat ramader pràcticament desaparegut a la Vall.

Relacionats amb l’aigua, l’agricultura i la ramaderia trobem escampats pel terme pous, cisternes, alcavons, cocons, piques de pedra picada, abeuradors, basses, sèquies, fonts, llavadors, molins hidràulics, eres de batre. És evident la importància de l’emmagatzematge de l’aigua, el més preuat dels recursos, que s’aprofitava per als usos humans més necessaris.

Les fonts, més de seixanta, estan ben repartides per tot el terme. La majoria es troben a l’ombria, però també n’hi ha algunes a la solana i a les vores mateix del riu Gallinera, o a la llera de diversos barrancs.

Cisterna de Paco Canet, a la serra de l'Almirant

Tot aquest patrimoni tan ric i divers, bastit durant centenars d’anys, demana ser passejat, i la millor manera d’acostar-s’hi és a través dels mateixos camins que van usar els seus constructors.

 

Els camins de moriscos i mallorquins. Recuperació i aprofitament

A la Vall tenim una extensa xarxa de sendes i camins, testimonis del tràfec de persones i animals entre els nuclis habitats i les terres de cultiu. Els camins són tan antics, almenys, com els pobles, i mereixen el màxim grau de protecció i de respecte. El seu origen és medieval, o tal vegada anterior, però foren els moriscos i posteriorment els mallorquins els que establiren la xarxa viària definitiva amb la creació de nous camins o la consolidació d’altres.

El camí Reial era la principal via de comunicació. Va unir al llarg de la història els diferents llogarets que es trobaven dispersos per la vall. A més, servia perquè els habitants es desplaçaren cap a l’interior o la costa. En 1882 es convertí en l’actual carretera CV 700, que permetia així el pas de carruatges i vehicles a motor.

Des d’aquest camí i des dels pobles i despoblats que trobem a la Vall, naixen nombroses sendes i camins. Qualitativament, sendes i camins no eren el mateix. Les sendes no estaven empedrades i sols permetien el pas d’una persona a peu. En canvi, els camins sí que disposaven d’empedrat i la seua amplada feia fàcil el pas d’una persona i, en la majoria dels casos, un animal amb càrrega.

Diferenciem dos tipus de denominació segons la zona geogràfica per on discorren els camins. Així, parlem de costeres quan ens referim als camins que transiten per la Solana i la serra de l’Almirant. Aquests camins conduïen a les terres d’aquesta part de la Vall, anomenades Rotes, però també a les veïnes poblacions de Vilallonga i l’Orxa. A l’altra banda de la Vall, a la serra de la Foradada, els camins s’anomenen passets i, a més de conduir el personal cap a les terres d’aquesta zona, anomenades Serres, els portaven a Ebo i Alcalà.

Hi ha també una quinzena d’assagadors repartits per tot el terme, que ens parlen, com els corrals, d’un temps en què l’activitat ramadera era de gran importància.

Ovelles del Granaino als peus de la Foradà. L’últim ramat de la Vall

Els camins han tingut sempre una importància remarcable per als habitants de la Vall. Diferents costums i ordenances municipals antigues ens en donen testimoni. Si algú volia arreplegar el fem deixat pels animals enmig del camí ho havia de fer amb les mans, no es podia utilitzar cap eina, per tal de no ocasionar cap desperfecte al camí. La gent major encara recorda que la conservació d’aquests vials era cosa de tots, i per a això es dedicava un dia a l’any, el dia de Sant Joan, a reparar-los.

Actualment, diferents iniciatives tracten de recuperar aquesta xarxa de camins amb l’objectiu d’aprofitar-los per al turisme rural. A més, està elaborant-se en estos moments el catàleg de béns, dins del qual els camins tenen un apartat especial, amb la finalitat de protegir-los.

Restauració de l'antic camí de Benirrama

La recuperació d’aquests vials ha de servir, també, d’homenatge i reconeixement als seus constructors anònims, que amb treball pacient van modelar el paisatge amb mà amable, donant-nos una lliçó de sostenibilitat i estima per la terra. És una gran herència que exigeix, alhora, una gran responsabilitat.

Vicent Morera / Juanjo Ortolà

Cultural d’Amics de la Vall de Gallinera:. www.amicsdelavalldegallinera.com