El patí de vela: navegar sense orsa ni timó

Essència de la navegació a vela

per Josep Alavedra Bosch

Patrimonis

Patí a vela escorat
Patí a vela escorat | Josep Alavedra

Veles e vents han mos desigs complir

ffahent camins duptosos per la mar.

Mestre y ponent contra d’ells veig armar:

xaloch, levant, los deuen subvenir,

ab llurs amichs lo grech e lo migjorn,

ffent humils prechs al vent tremuntanal

qu.en son bufar los sia parcial

e que tots cinch complesquen mon retorn.

 

Ausiàs March [1]

 

Nosaltres som el timó

Una de les embarcacions més peculiars del nostre litoral és el patí de vela, també conegut com a patí català. Hi ha pocs vaixells que ens transmetin la sensació de navegar a vela d’una manera tan senzilla: nosaltres, el mar i el vent. Una de les característiques que el fa especial i únic és la gran navegabilitat que ens ofereix malgrat no dur timó. Som nosaltres, amb el propi cos, que portem el vaixell: si desplacem el nostre pes cap a proa el patí es dirigeix a la direcció del vent, és a dir, orsa; i, amb el pes cap a popa l’embarcació ens arribarà, caient cap el vent. Cal ser àgil, per moure’s sobre la coberta! A més a més d’aquest joc de pesos, també podem governar el patí combinant l’orientació de la vela —caçada o amollada—, el propi contrapès i l’ajustament del pal, més cap a proa o popa, entre altres. Això sí, tenint sempre present l’estat del mar. D’aquesta manera, nosaltres amb el nostre cos, fem de timó. Tampoc du orsa per evitar la deriva, la caiguda a sotavent. Tot plegat, com dèiem més amunt, fa el patí especial. És, doncs, una embarcació que ens permet navegar sense orsa ni timó i governar-la bàsicament amb el pes del cos i obrint i tancant la vela.

El patí va néixer a les costes de Barcelona com una embarcació de rem, la qual era utilitzada per nedadors i altres per allunyar-se de les aigües brutes i contaminades de les platges i poder anar mar endins i nedar en aigües obertes

El patí de vela és un tipus de catamarà —al món existeixen moltes classes de catamarans de vela—, una embarcació formada per dos cascs —anomenats també flotadors o patins— iguals i units entre ells per unes bancades. Ara bé, aquest patí és una classe de vela pròpia de Catalunya. Té una eslora de 560 cm i una mànega de 160 cm. Els dos flotadors estan units per cinc bancades. L’alçada del pal és de 6,80 metres amb una superfície de vela de 12,60 m2 i amb un pes mínim total de 89 kg, i hissa la vela a la bancada de proa sense botavara ni sabres. És l’anomenat patí de vela sènior. També disposem del patí júnior —ideal per als joves amb poc pes que volen iniciar-se en aquest món—, amb un pal de 5,90 metres, 398 cm d’eslora, mànega de 140 cm, quatre bancades, vela de 6,80 m2 i 60 kg de pes. L’estructura del patí és de fusta, encara que avui se’n troben de fibra de vidre, i el pal d’alumini, que abans era també de fusta.

Gaudint del mar i el vent amb el patí. Foto: Josep Alavedra

És una embarcació amb una llarga tradició a les nostres costes que per les seves característiques úniques ha entusiasmat navegants de diferents indrets. Després de Catalunya, el patí és molt present a Andalusia —sobretot a Cadis—, al País Valencià, les Illes i també a Bèlgica, Holanda, Alemanya i França, entre altres. Podem distingir dues grans etapes en la història d’aquest bastiment. Per una banda, la que aniria, aproximadament, des del darrer terç del segle XIX fins als anys vint del segle passat; i, per l’altra, el giny amb vela dels anys vint del segle XX fins als nostres dies.

 

Primerament una embarcació de rem per allunyar-se de les aigües brutes

El patí va néixer a les costes de Barcelona com una embarcació de rem, la qual era utilitzada per nedadors i altres per allunyar-se de les aigües brutes i contaminades de les platges i poder anar mar endins i nedar en aigües obertes. A final del segle XIX, era una embarcació, improvisada per fusters i pescadors, amb un rem llarg o pala i amb dos flotadors de fusta units per quatre bancs. Ben aviat aquesta embarcació va captivar amants de la navegació, que van començar a apreciar-la. També, alguns hi muntaven un seient en una de les bancades i un parell de rems per donar-li més velocitat. N’hi havia de diferents mides i eren molt rudimentaris. Es va convertir en una embarcació molt popular al barri marítim de Barcelona que permetia passejar a certa distància de la platja i gaudir d’aigües no tan brutes. Amb aquests ginys, construïts per fusters de la costa per encàrrec dels mateixos propietaris, es van arribar a fer regates pel port de Barcelona, com la que tenim documentada a l’octubre de 1871. Era fàcil veure aquests primers patins pel litoral de Barcelona: Badalona, Poblenou, el Masnou, el Prat de Llobregat; també al Maresme i fins i tot a la Costa Brava.

Patí a rems fabricat amb fusta com els originals. Font i foto: pativela.cat

 

El patí de vela del nostre litoral

A la dècada dels anys vint del segle passat, al que havia estat una embarcació de rem se li va afegir un pal i una vela per fer més fàcil la tornada cap a la platja. A les costes de la Barceloneta i Badalona va néixer com a element recreatiu i ben aviat va tenir una gran acceptació. Hom diu que van ser tres socis del Club Natació Barcelona que van tenir la idea d’afegir al patí de rem: un pal, una vela i una escota —un cap lligat al punt inferior de la vela que serveix per caçar-la o amollar-la. A partir de llavors, el patí de vela tal com el coneixem avui en dia ha canviat poc. S’organitzaven regates, alhora que entre els mateixos patinaires es perfeccionava l’embarcació. Barcelona amb Rafel Escolà i el senyor Cabeza de Badalona van ser pioners d’instal·lar al primer banc de proa una pal amb una vela cangrea.

Una de les primeres regates documentada fou la de l’any 1932, la qual va tenir lloc al Club Natació Barcelona, i fou el Gran Premi de la Mercè, celebrada dins dels actes de la festa major de la ciutat. Va comptar amb un nombre important de participants i representants del Club Natació Badalona, Club Natació Poble Nou, Club Natació Atlètic Barceloneta i Club Natació Barcelona. Fins a l’esclat de la Guerra Civil (1936-1939) l’any 1936 se celebraren diverses competicions entre aquests clubs. Destacava la gran rivalitat entre el Club Natació Barcelona i el Club Natació Barceloneta.

Regates de patins de vela. Hemeroteca La Vanguardia 4 octubre 1932

L’any 1942, davant la varietat de construccions —cadascú dissenyava i construïa el propi patí—, s’acordà la necessitat d’escollir un monotip entre els diferents models. Finalment fou escollit el prototip dels germans Lluís i Emili Mongé, els quals van obtenir el millor resultat en la regata celebrada a Vilanova i la Geltrú. Posteriorment, Lluis Mongé fou campió i subcampió d’Espanya de l’especialitat i un gran impulsor, juntament amb el seu germà, del patí de vela. L’any 1944 se celebrava el primer Campionat d’Espanya de Patí de Vela al Club Natació Barcelona; des de llavors es continua celebrant organitzat per diferents clubs. El 1951 es creava l’Associació Deportiva Internacional de Propietaris de Patí a Vela (ADIPAV).

A partir de la dècada de 1960 el patí comença a agafar embranzida. Un dels promotors que va explicar, conceptualitzar i divulgar la forma de navegar amb aquesta embarcació fou Guido Depoorter[2] (Izegem, Bèlgica, 1925 - Sant Antoni de Calonge, 2019). Guido va ser un entusiasta patinaire i va introduir el patí a Bèlgica, on s’hi compta una de les flotes més importants fora de les nostres costes.

Sortida des de la platja de Cabrera de Mar al Maresme. Foto: Josep Alavedra

Aquesta embarcació històrica, podríem dir quasi centenària, que neix al litoral de la costa barcelonina fou un giny al qual se li van anar aplicant diverses modificacions fins a obtenir la forma actual perfectament adaptada a la platja i a les onades. Al no dur orsa ni timó, ens facilita l’entrada i sortida de les platges, mentre que l’eslora i la forma dels flotadors fa que penetri l’onada sense perdre velocitat. És un bon navegador: cenyeix molt bé i és ràpid amb els vents portants. És ideal per a les platges: només caçant l’escota se’n surt disparat i a l’hora de treure’l de l’aigua hom l’enfila cap a la platja i llisca suaument sobre la sorra. A les platges del Maresme, Barcelona, el Garraf i la Costa Daurada és freqüent veure patins a la sorra. Són llocs ideals per als patinaires, des d’on poder navegar amb aquest vaixell a l’abast de tothom. Un patrimoni ben viu que encara avui es construeix amb fusta i de forma artesanal. Gaudim, doncs, d’aquesta embarcació excepcional tot esperant que els vents ens siguin favorables i ens retornin a la platja, com demanava Ausiàs March.

 

Josep Alavedra Bosch

Fundació Bosch i Cardellach

 

[1] MARCH, Ausiàs (1993), «Veles e vents», dins Poesies Ausiàs March, volum III, p. 5, Barcelona: Editorial Barcino.

[2] DEPOORTER LODEWYCKX, Guido (1974), El patín a vela, Barcelona: Editorial Hispano Europea.