Prudenci Bertrana

Cacera i panorama per les serres baixes de la comarca de la Selva

per Narcís Figueras Capdevila

Literatures

Prudenci Bertrana jove
Prudenci Bertrana jove

Del conjunt de l’obra de Prudenci Bertrana Comte (Tordera 1867 - Barcelona 1941), fortament autobiogràfica, destaquen les descripcions paisatgístiques, com la seleccionada (de Proses bàrbares, 1911), fetes per un autor que fou alhora pintor. Provenen en gran part de les seves experiències cinegètiques juvenils en les estades d’estiu al mas familiar, ca l’Espriu, de la parròquia de l’Esparra (Riudarenes, la Selva), que va convertir en ficció a la novel·la L’hereu (1931). Mestre en la narració d’ambient rural i en la nota periodística crítica o irònica, Bertrana, autor de l’emblemàtica i gironina Josafat (1906) i resident gran part de la vida a Girona i Barcelona, se sentí sempre, com a persona i com a autor, poc valorat i extern als cercles culturals ciutadans. Enyorà la natura que havia conegut d’adolescent a l’interior selvatà i que trobem a Nàufrags (1907) o Els herois (1920).

 

Vista presa des del santuari d’Argimon (L’Esparra, Riudarenes) que correspon aproximadament amb la descrita en el text seleccionat. Fotografia: Joaquim Carreras Barnés

Durant els dos mesos que jo estiuejava al poble, ell, cada diumenge, venia a trucar a la meva finestra, a les tres del matí. Abans ja em deixondia el glapir impacient de la canilla voluntària que en Busqueta comandava.

Partíem. No vulgueu pas saber-ho, a quins deserts ni a quines maleses... Una hora llarga de caminar entre la negror dels suros... Les estrelles parpellejaven en la profunda blavor del cel, les vèiem guspirejar entre els brucs i arboços més alts que nosaltres que formaven laberíntics passadissos humits i frescos, embaumats per l’efluvi misteriós de los molses i sajolides.

I barranquejàvem molt, pujàvem sense prendre alè, ens apressàvem de valent... En arribar a lloc, el dia naixent empolsava ja de llum les verdejants faldes dels turons.

I començava la batuda. Ell em deixava de parada en alguna clariana estratègica i s’estimbava sot avall amb el seu trotar centàuric, seguint de la brivalla, trinxant mates, removent fullaraca, allunyant-se entre esgarips i udols (...).

Un immens mosaic de camps llaurats, de fencs, de rostolls, d’aulets i de rouredes, esfumant-se enllà, fins esdevenir, en l’horitzó, una franja grisa on flotaven matisacions de cobalts i rosa

La quietud més gran, la quietud més fantàstica m’envoltava... Ningú no el sap, ningú no pot imaginar-se’l, el respecte que causen aqueixes extenses suredes inhabitades, monòtones, sense ocells, sense aigües, sense remors... Però mediteu detingudament dalt d’un cim, mentre els vostres ulls s’esplaien i escodrinyen el grandiós panorama, i la vostra imaginació endevina, més enllà, en l’invisible, terres i més terres, plegant-se estotjades sota la il·lusòria concavitat del cel...

El cert és que el sol despuntava. Era un disc roent, que apareixia allà d’allà en els confins de la Selva, per damunt d’un llac opalí de boires que cobrien la plana, i d’on només sobreeixien com illots blaus els pics més alts de les Gavarres.

Del clotaral muntava la flaire dels barders humits i, de tant en tant, la flastomia d’algun merlot desconfiat.

Cap a ponent, la testa venerable del vell Montseny esdevenia rosada; blanquejava una ermita en el cimbori d’uns penyalars i oscil·lava per les crestes dels serrats una onada de color.

Al mig del negre verdejar dels suros s’envermellien les terrassades, s’acarminaven els estepars, lluïen les esqueieres i, en llunyedança, en les comes dels gran pinars devastats, els corriols eren albiradors com sagnoses esgarrinxades en el llom pelut d’una bèstia enorme.

En Busqueta enlairava sovint la carbassa (...) Servint de fons a la figura del rústec bevedor, pel cim dels arboços, s’albirava la plana llunyana. Ara, sense boira, s’estenia anegant-se en l’aire lluminós un poc encalsinat amb una gradació de tons exquisida.

Més properes, les luxuriantes albaredes dels rierals; masses profundes d’ombres blaves perfilades de tendra verdor; després un immens mosaic de camps llaurats, de fencs, de rostolls, d’aulets i de rauredes, esfumant-se enllà, fins esdevenir, en l’horitzó, una franja grisa on flotaven matisacions de cobalts i rosa. I els pobles i masies i les viles de la Selva ho clapejaven tot de brills somorts de nacre, talment com perles escampades en un mantell de seda. Allò feia venir ganes de cantar...

 

(Prudenci Bertrana, “En Busqueta (fragments)”, de Proses Bàrbares (1a. ed. 1911). Extret d’Obres completes, Barcelona, Ed. Selecta, 1965, p. 819-822)

Selecció del fragment: Narcís Figueras Capdevila. Fotografia: Joaquim Carreras Barnés