En plena Guerra Civil Espanyola i arran dels bombardejos sistemàtics que patia la ciutat de Barcelona, el mes de novembre de 1937 es decidí construir un refugi antiaeri al Palau de la Generalitat i un altre a la residència del president Lluís Companys a la Rambla de Catalunya, 33, a tocar el carrer de la Diputació. Mesos després, amb la desfeta de Catalunya i la caiguda de la ciutat en mans de l’exèrcit franquista, la seva funció quedà en desús. Després, amb el pas del temps, el refugi acabà diluït entre les parets del palau.

La carpeta perduda

Uns dies abans de les jornades «Els refugis antiaeris de Barcelona. Criteris d’intervenció patrimonial» organitzades pel Museu d’Història de Barcelona, el 17, 18 i 19 de desembre del 2009, a la Sala Martí l’Humà, a petició de Jordi Rogent i Albiol, cap de patrimoni de l’Ajuntament de Barcelona, el departament de subsol d’aquest ajuntament va organitzar una visita a diferents refugis de la ciutat, a la qual em van convidar.

Va ser un periple molt interessant per aquests refugis que tenien un denominador comú: l’accés no era natural sinó que s’havia de fer a través de pous, baixant i pujant per escales de gat. En cada una d’aquestes descobertes, una de les persones que ens acompanyava, un home que vestia una granota blava, ens omplia d’explicacions de tota mena. Molt agraïts, finalitzada la visita quedàrem de trobar-nos l’endemà al matí a les oficines del departament de subsol.

En agraïment per tot el que havia fet aquell desconegut, l’endemà vaig acudir a la cita amb un exemplar del meu llibre Gràcia, Temps de Bombes, Temps de refugis. El subsol com a supervivència. Pocs minuts després d’haver ofert el meu present, l’home de blau em feia entrega d’una vella carpeta marró que duia escrit Projecte de refugi al Palau de la Generalitat de Catalunya mentre em deia: «Usted sabrá qué hacer con ella».

Havia aparegut una carpeta que feia anys que havia desaparegut, no se sap com, ni quan, de l’Arxiu Contemporani. El cert és que aquella persona es jubilava dos dies després. L’havia guardat anys i panys i poc abans d’acomiadar-se de la seva feina segurament va pensar que aquella era la millor opció que tenia, donant-me-la a mi. Evidentment el contingut era de gran vàlua, sobretot perquè contenia els plànols de la construcció del refugi del Palau de la Generalitat que des del final de la guerra no s’havien vist mai. Però els plànols aportaven una dada sorprenent i desconeguda... Una part del refugi s’havia construït fora de palau, a sota la plaça de Garriga i Bachs.

Primer acte: La construcció

Davant dels bombardejos sistemàtics que patia la ciutat, sobretot per l’Aviazione Legionaria delle Baleari, el Departament de presidència de la Generalitat de Catalunya va decidir, a finals d’octubre o principi de novembre de 1937, construir dos refugis antiaeris, un a l’edifici on vivia el president Lluís Companys a la Rambla de Catalunya, 33, i un altre al Palau de la Generalitat, que és el que ens ocupa.

Dels inicis del projecte hi ha dos documents cabdals trobats a la carpeta perduda. El primer, de la sotssecretaria de la presidència, del 4 de novembre de 1937, registrat amb el número de sortida 7354, en el qual s’insta l’alcalde de Barcelona que amb la màxima urgència faciliti els permisos corresponents per a la construcció del refugi a la plaça de Garriga i Bachs. El segon, del secretari general la Junta Local de Defensa Passiva de Barcelona, de l’11 de novembre de 1937, es fa ressò de la resposta de l’ajuntament, que demana que les obres no afectin la part ornamental de la plaça i que aquesta construcció anirà a càrrec del Sindicat d’Arquitectes de Catalunya.

Un projecte, el del Sindicat d’Arquitectes de Catalunya, que recull una petita memòria de gairebé una pàgina i mitja de text i tres plànols sobre com ha de ser aquesta construcció. Està signat sense expressar el dia, el mes de desembre de 1937, malgrat que les obres havien començat el 29 de novembre. L’encarregat d’executar-les va ser el contractista Pere Sariola i Corcoll, del carrer Pedró de la Creu, 32, i l’arquitecte-director Manuel Peris i Vallbona.

Segons els documents de les certificacions setmanals, la construcció va començar la setmana del 29 de novembre a l’11 de desembre de 1937, en dos torns de 48 hores: el primer, de les sis del matí a les dues de la tarda, i el segon, de les dues de la tarda a les deu de la nit. Durant la primera setmana van treballar en els dos torns 45 persones, però aquesta xifrà va anar oscil·lant les següents setmanes entre 64 i 82 obrers, fins a arribar a la darrera entre el 28 de maig i el 3 de juny de 1938.

Una obra amb un pressupost de 906.530,80 ptes., que els documents trobats definien així: «Obres de paleta, ciment armat i varis; serralleria, fusteria, pintura, instal·lacions i altres, referents a les obres per a la construcció del Refugi al Palau de la Generalitat de Catalunya, a la plaça Garriga i Bach, i pas per sota el carrer de S. Sever».

Seguint les previsions, les obres començaren amb una excavació a cel obert, capa a capa, segons sembla pels resultats trobats, tot cercant qualsevol indici arqueològic, com veurem més endavant, fins a una profunditat de poc més de cinc metres. L’espai es va fortificar amb ciment armat i amb un conjunt de lloses com a sostre, capaç d’aturar un possible impacte de les bombes, i amb dos accessos, un per l’interior del palau i l’altre a la mateixa plaça.

Entrats en la setena setmana i mentre els treballs avançaven, el 19 de gener de 1938 l’aviació legionària italiana començà una nova etapa de bombardejos sobre la ciutat, amb més foc i més morts. Aquell mateix dia, a les 12.10 hores del migdia, els avions bombardejaren des del Putxet fins a la Barceloneta amb un balanç de 173 persones mortes i 200 de ferides. El 30 de gener, l’entorn de les places de Garriga i Bachs i de Sant Felip Neri va patir dos bombardejos, el primer, a les 9.01 hores del matí, i el segon gairebé al migdia, a les 11.22 hores, amb un resultat de 383 morts i uns 325 ferits. Però els més destructius foren els dels dies 16, 17 i 18 de març, quan en menys de 48 hores es produïren 12 atacs, en els quals resultaren mortes 979 persones i més de 1.500 ferides.

Uns atacs que indirectament afectaren els dos refugis: el de la residència del president a la Rambla Catalunya, que va acabar traslladant-se al Palau de les Heures, i el de la plaça de Garriga i Bachs, que acollí finalment també els veïns de l’entorn.

Acabada la guerra els accessos van ser clausurats; anys més tard, en l’època de Joan Antoni Samaranch, com a president de la Diputació de Barcelona, la part del refugi del palau es va convertir en un arxiu.

Segon acte: La descoberta

Després d’un periple cercant que algun polític em facilités la visita a la part coneguda del refugi, sense cap resultat positiu i amb la «carpeta perduda» amagada, un matí de la tardor de 2015 es va creuar en la meva investigació el sotsinspector Lluís Vivancos, cap de la unitat de subsol dels Mossos d’Esquadra. Dit i fet, el 18 de desembre, després d’una reunió a la Finca Sansalvador, el sotsinspector ja tenia una còpia dels plànols i unes fotografies de la construcció del refugi, de Josep Maria Sagarra i Plana, que havia trobat al Facebook i que eren a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Pocs dies després descobrien al soterrani del Palau que una de les parets amagava un secret: l’accés al refugi exterior tapiat amb maons. L’operació semblava fàcil, però només ho semblava; darrere els maons, com a una tomba faraònica, s’amagaven tota classe d’entrebancs que van endarrerir l’entrada tres anys.

El 30 de juny de 2016 membres de la unitat de subsol començaren els treballs per comprovar les dimensions del mur on abans hi havia la porta d’accés, i van obrir provisionalment un pas en aquest mur, que tenia gairebé un metre de grossor. Després, van treure terres i pedres fins a arribar, el desembre de 2016, a un mur construït amb pedres que tallava la galeria. Pocs dies després el cap de subsol presentava el projecte de reobertura del refugi a l’Honorable president de la Generalitat Carles Puigdemont. Amb tot això, per la plaça havien passat un georadar per saber si el refugi existia o no. Com que la cosa no avançava, durant el primer trimestre de 2018 es va fer una reunió gairebé a caixa o faixa, entre la gent de Palau, Mossos i altres persones, on es va decidir fer un atac vertical des de la plaça. El 24 d’abril ja s’havien tret pedres, terres, però el dubte va forçar una nova reunió, l’11 de maig, al bell mig de la galeria, en la qual per sort es va optar seguir amb el desenrunament. Finalment, el 26 d’octubre de 2018, els arqueòlegs i els mossos d’esquadra accedien a la sala del refugi sota la plaça de Garriga i Bachs.

Dos anys després, el 21 d’octubre de 2020, es va fer públic a través dels mitjans la troballa del refugi, i el 15 de desembre de 2020, la «carpeta perduda» es va retornar a l’alcaldessa de Barcelona per ser restituïda a l’Arxiu Contemporani.

A tall de conclusions

Durant els treballs d’extracció de terres del refugi es va trobar una galeria de 1645, un fet que segurament va ser el motiu de retallar-ne la seva dimensió i canviar el tipus de construcció del seu accés des de palau.

En l’actualitat per accedir al refugi s’ha de baixar fins al soterrani a través de dues escales d’alumini collades a la paret i amb un pis intermedi de fusta. Per entrar al refugi i en el primer tram de galeria, s’ha de fer a quatre grapes.

Seria molt recomanable que la Generalitat recuperés aquest refugi totalment. Dins de palau caldria treure les prestatgeries, fer una escala i instal·lar un ascensor, pintura i millores diverses. Quant al refugi exterior, caldria recuperar les mides de la porta original i acabar de buidar algunes terres per mantenir la verticalitat en tot el seu recorregut. També caldria adequar la sala i fer una instal·lació d’il·luminació en consonància amb tot el recorregut.

El refugi del Palau de la Generalitat és un bé patrimonial que cal preservar, recuperar, fer valdre i fer-ne divulgació, ja que explica una part de la nostra història que cal conèixer i entendre.

Josep Maria Contel i Ruiz, director del refugi antiaeri de la plaça del Diamant