L’aplicació de l’arqueologia del món contemporani al món rural

per Queralt Solé

Des de la universitat

Queralt Solé
Queralt Solé

L’arqueologia permet aproximar-nos al passat més remot a partir de l’estudi i anàlisi d’espais, estructures o materials que han perdurat fins als nostres dies. Des de restes de cabanes fins a pintures en coves o indrets que es localitzen on es feien rituals diversos, entre moltes altres possibilitats de vestigis del passat que poden ser estudiats. En els períodes del passat de la humanitat en què no hi ha cap mena de material escrit, és l’arqueologia i la seva aplicació la que permet conèixer on i com vivien. A partir del moment en què hi ha escriptura, amb el pas dels segles va quedant recollida cada cop més informació de l’entorn, de manera que l’arqueologia i el registre escrit cada cop es van fent més complementaris per conèixer com era la vida a l’antiguitat o a l’època medieval. I fins fa poc temps, s’entenia l’arqueologia com aquesta ciència que permet conèixer el passat fins al segle XIV o XV, perquè més enllà s’entenia que ja començava a aparèixer tanta documentació escrita en què hi havia tota la informació que es necessitava per conèixer el passat, que no calia aplicar l’arqueologia per tenir més coneixements històrics. Per sort, aquesta concepció va començar a canviar cap als anys noranta del segle XX i actualment cada cop es veuen més possibilitats en l’aplicació de l’arqueologia tant en vestigis del període modern com contemporani.

Caldria estudiar el paisatge. Un paisatge en contínua transformació, accelerada des del segle XIX amb el canvi de costums, amb l’electrificació i les noves possibilitats de comunicació

De l’època contemporània, a Anglaterra sobretot, es van començar a excavar i estudiar camps de batalla i zones industrials. Els primers eren espais oberts que s’havien mantingut més o menys inalterats allunyats dels grans nuclis urbans, i els segons eren nuclis apareguts en llocs propers a l’extracció de matèria primera, com carbó o plom. A Catalunya es van començar a fer aquests estudis a partir de l’any 2000, i amb molta relació amb els vestigis de la Guerra Civil, bàsicament trinxeres, camps d’aviació, refugis i fosses comunes. Però hi ha moltes altres possibilitats d’aplicació de l’arqueologia en períodes recents i en altres àmbits que no siguin els bèl·lics.

Dos d’aquests àmbits són la protoindústria i l’industrial. Pel que fa al primer, ja hi ha estudiades històricament les fargues, per exemple. Per què no podrien ser estudiades arqueològicament? I qui diu les fargues diu els pous de gel, que per sort alguns ja han estat excavats, les teuleries, els forns de calç, les sínies, les cisternes, les tines i, òbviament, tota l’arquitectura i construccions relacionades amb la pedra seca. En aquest cas, estudiants d’arqueologia de la Universitat de Barcelona cada any fan treballs de cabanes de pedra seca, unes feines en què no s’excava però en què s’estudia l’entorn, per què aquella cabana s’ubica en aquell indret, la morfologia, la pedra utilitzada, els elements interiors i els exteriors... Aquests treballs fan que els alumnes, majoritàriament d’entorn urbà, valorin la riquesa del món rural i les seves possibilitats d’estudi per conèixer millor el nostre passat.

El món protoindustrial es transforma amb la industrialització, que canvia les formes de vida de dalt a baix. Canvien els habitatges, apareixen les colònies industrials sobretot al costat dels rius i els campaments en cabanes a les muntanyes, ben a prop del carbó o de l’aigua que crea electricitat. Unes colònies a les quals avui en dia costa trobar-los un nou ús i que en tot cas mereixerien un estudi arqueològic, ja fos individualment o per zones (les del Llobregat, les del Ter...). I uns campaments dels quals encara queden força vestigis, tot i que desconeguts, com les restes d’infrahabitatges al Coll del Pradell, a Vallcebre (Berguedà), amb mines sota terra i mines al cel obert, amb les vies del trenet miner encara ben visibles. Un exemple de tants que es poden trobar arreu.

I, així mateix, també caldria estudiar el paisatge. Un paisatge en contínua transformació, accelerada des del segle XIX amb el canvi de costums, amb l’electrificació i les noves possibilitats de comunicació. Uns canvis que comportaran l’abandonament gradual de pobles que es van trobant massa allunyats dels nuclis més grans en què es van concentrant cada cop més tots els serveis. Contradictòriament, l’arribada de l’electricitat, de l’aigua corrent, de les carreteres asfaltades, participaran en el fet que els veïns de nuclis petits i distants de poblacions mitjanes decideixin, en un moment donat, tancar la casa i traslladar-se a aquests altres pobles més grans o, directament, a la ciutat. Unes poblacions que es poden visitar actualment, de les quals es fan llibres i estudis històrics, però de les quals també caldria fer-ne d’arqueològics. Afortunadament, fa uns anys que existeix el projecte «Pobles Abandonats» (IRMU,UAB), que a poc a poc va fent feina inventariant-los i analitzant-los des de tots els punts de vista possibles, fins al punt d’haver fet un congrés a La Seu d’Urgell l’any 2019.

Tot el que s’ha exposat és un patrimoni del passat més recent al món rural que s’ha de llegir des de la globalitat, des de la cabana de pedra seca més petita fins als pobles abandonats, que mereixen ser estudiats també interdisciplinàriament, també aplicant l’arqueologia per obtenir més coneixement històric que, a vegades, els documents escrits no han recollit.

Queralt Solé (UB)