Terra dels Avis és una associació dedicada al patrimoni agrícola a la Catalunya del Nord, concretament a Elna, a la plana del Rosselló, bessona de l’Empordà, situada a la falda nord de la muntanya de l’Albera, últim tram del Pirineu tirant-se ja a la Mediterrània.

Va néixer el 2005 arran de la necessitat de protegir la bandera del Sindicat dels hortolans d’Elna i de la baixa vall del Tec (1896) que s’acabava de redescobrir amb altres valuoses peces de teixit, descuidades en la ja abandonada cooperativa dels hortolans (pocs anys després vam aconseguir-ne la classificació com a «monument històric»); però l’associació va ser molt més que això.

Des de l’inici es va fer palesa la necessitat de treballar per la salvaguarda del patrimoni agrícola rossellonès en els seus diferents aspectes davant dels canvis socials i urbanístics que anaven transformant totalment el paisatge i la mateixa vida al Rosselló.

El temor era que s’arribés a oblidar el que va ser l’economia principal de quasi tot el Rosselló amb la cultura pagesa i la història humana lligades en aquesta economia o, dit d’una altra manera, que es perdés bona part de la identitat d’aquesta zona.

Al Rosselló, situat al sud de França i al litoral mediterrani, l’heliotropisme provoca any rere any una forta migració interna d’una població que cerca condicions climàtiques agradables amb la proximitat immediata del mar. El departament dels Pirineus Orientals comptava 250.000 habitants el 1960 i actualment arriba al doble. Però, amb una geografia que comprèn 80 % de muntanya, la població es concentra a la plana costera del Rosselló, on se situen la majoria de les terres agrícoles i on l’augment de població s’ha triplicat o quadriplicat des dels anys seixanta. Aquesta pujada de la demografia s’acompanya d’una urbanització sense precedent a costa de les terres agrícoles, entre urbanitzacions residencials i zones d’activitats comercials i artesanals necessàries per a l’abastament d’aquesta nova població, amb l’afegit de noves carreteres, autovies, línia de TGV, etc. A la migració definitiva s’afegeix el turisme d’estiu, que també transforma els espais agrícoles i naturals de manera perenne, tot i fent-los servir únicament dos o tres mesos cada any.

De seguit vam començar a constituir una col·lecció d’eines, material agrícola i documents que puguin permetre conèixer, comprendre i transmetre el que ha estat l’evolució agrícola de la nostra terra en el decurs del darrer segle i des de la segona meitat del XIX. Avui, aquesta col·lecció, segurament la principal de temàtica agrícola a la Catalunya del Nord, inclou diversos milers de peces inventariades i acaba també d’absorbir una altra col·lecció, la de Sant Miquel de Llotes, a la vall de la Tet. Tot plegat representa un gran tresor, però també una feina constant per trobar locals més o menys adequats per desar-ho, per fer-ne el manteniment imprescindible i per fer la feina d’inventari que no para quasi mai. La col·lecció és, d’una certa manera, l’aliment per demà que anem arreplegant avui.

El nostre present és de promoure la idea de patrimoni agrícola, idea que costa posar en relleu en una regió que ha abandonat bona part de la seva agricultura, com ha també deixat de banda —no sense lluites— la quasi totalitat de la seva llengua catalana i ha oblidat gran part de la seva història. Malgrat tot, el patrimoni en general recull l’interès d’una part de la població, tot i que s’entén el patrimoni amb una «P» majúscula, el de l’arquitectura romànica, de l’art, etc. Sembla com si el patrimoni agrícola, la història de les tècniques, la història humana, la història de la producció d’aliments en harmonia amb una terra i amb la natura, patís la mateixa manca de consideració que pateix el món rural comparat amb el món urbà. No obstant, creiem que escriure la història agrícola és donar a l’agricultura la dignitat que es mereix. Qui té història, té valor.

A més de la constitució d’aquesta col·lecció hem fet, al llarg dels anys, una sèrie de manifestacions anuals per popularitzar diferents aspectes del patrimoni agrícola com el llaurar amb cavalls, l’agroturisme, el canal de rec medieval d’Elna o la imatge dels pagesos gràcies a l’exposició «Terra».

Les nostres activitats es poden seguir a través de les nostres pàgines de Facebook i Twitter o al nostre canal de Youtube. Hem editat dues publicacions, hem fet conferències i hem propiciat també la creació d’un col·lectiu per a la salvaguarda del Rec d’Elna, amenaçat per unes lleis pretesament ecològiques, però que en realitat volien posar fi a 800 anys de reg natural; cal precisar que —igual que l’Horta de València— el Rosselló comprèn una xarxa impressionant de recs, la major part de l’edat mitjana, que han permès la fertilitat d’aquesta comarca.

Tota la feina l’hem feta com la major part de les associacions culturals i de patrimoni, amb mitjans financers escassíssims, entre precarietat i aleatorietat, sense cap lloc de feina permanent, lluitant dia a dia per reclutar benèvols en una societat on s’ha perdut molt el sentit col·lectiu i on el materialisme, l’interès personal, l’afany de lleure i de lucre, han quasi acabat amb la participació voluntària i desinteressada.

Amb aquesta idea havíem trobat la nostra identitat, la nostra «missió», la de transmissors de la història agrícola

Prou ràpidament es va plantejar l’objectiu final de tot això. Descartada la idea d’un museu temàtic que no tindria cap possibilitat de veure el dia, ens vam girar cap a l’agricultura actual, ja que no volíem i no podíem separar la història agrícola de l’agricultura pròpiament dita. Per sort, fa alguns anys que al Rosselló, després de la minva inicada a partir dels anys 1975/80 i de la gran davallada agrícola dels anys 1990/2010, s’observa una revifalla, bé que una mica borrosa i tímida encara, constituïda de joves que practiquen una agricultura de tipus ecològic sota formes diverses. Vam optar per associar-nos en aquest moviment, convençuts de la necessitat d’una transició agroecològica en primer lloc i, després, convençuts també de la necessitat d’unir-nos per desembocar sobre un projecte comú que utilitzés tota l’experiència de Terra dels Avis, incloent-hi les col·leccions.

Amb aquesta idea havíem trobat la nostra identitat, la nostra «missió», la de transmissors de la història agrícola cap a nous hortolans que l’ignoraven practicament tots, ja que sovint no venien de famílies pageses. Però més que un servei fet als nous agricultors, volíem sobretot promocionar la idea d’un casal de l’agricultura que no tingués en compte simplement l’agricultura viva sinó que recollís també el recorregut de l’agricultura al Rosselló com sent l’explicació prèvia de l’agricultura actual; l’actualitat no és més que el resultat de la història.

Aquesta idea s’ha anat reforçant amb el temps, quan ens hem adonat que pràcticament sempre els directius agrícoles formats a escoles superiors i universitats no es beneficiaven d’un ensenyament d’història agrícola, com si abans de l’actualitat no hagués existit res!

Així, a final del 2011, va néixer el projecte del Centre d’Interpretació de l’Agricultura Rossellonesa i de Promoció de l’Agricultura Sostenible. És una idea bastant original, difícil de trobar en altres llocs, que proposa aplegar una temàtica cultural i museística sobre història agrícola i, alhora, l’agricultura d’avui dia amb els seus aspectes econòmics, tècnics, de formació, etc.

Vam organitzar una primera presentació del projecte a l’ajuntament d’Elna que reunia el batlle de la ciutat, que era també el representant del Consell Departamental, el president de la Cambra d’Agricultura de Perpinyà, és a dir el gremi institucional dels pagesos, el director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, amb la vinguda d’un directiu des de Barcelona, i representants de dues grans empreses privades d’origen agrícola: el banc Crédit Agricole i les assegurances Groupama.

Aquella reunió d’informació que pretenia també suscitar algun interès en realitat no va produir res, cap compromís dels assistents, evidentment; sols alguns encoratjaments amistosos per a tirar endavant. Cal dir que en aquells anys, que no són gaire allunyats, la idea de l’agricultura sostenible i de tota la cultura que s’hi relaciona, els productes de km 0, etc., era cosa d’alguns marginals; el model imperant de l’agricultura convencional semblava encara introntollable i, quant a explicar la història agrícola —és a dir, fer un museu— no s’hi veia cap necessitat. Malgrat tot, vam seguir sobre la nostra trajectòria perquè ens va semblar ser l’única via possible.

A partir d’aleshores, vam mesclar sempre les activitats històriques amb el recolzament a l’agricultura sostenible, sigui assitint a fòrums i festivals agroecològics, organitzant circuits per fer conèixer aquesta nova agricultura o acollint en el nostre local una AMAP (Associació de Manteniment de l’Agricultura Pagesa, és a dir uns tipus d’associacions creades per lligar directament pagès i consumidor). Ens vam fer també partícips d’alguns projectes de l’associació estatal «Terre de liens»; aquesta entitat fa una feina notable comprant explotacions agrícoles quan els seus amos es jubilen i no tenen successió o quan el successor no té els mitjans de comprar la finca; «Terre de liens» la compra i la lloga a preu bàsic a un pagès amb la condició que faci cultiu ecològic. L’entitat té ja tres explotacions a Catalunya del Nord i un centenar a tot França. Amb una pedra maten dos pardals; eviten la pèrdua d’una explotació agrícola i augmenten el percentatge de cultiu ecològic.

De fet, és la mateixa història agrícola que ens ha ensenyat els canvis que havíem de seguir. En el darrer terç del segle XIX, a partir dels anys 1870 aproximadament, s’ha produït al Rosselló una veritable mutació de l’agricultura deguda essencialment a l’arribada del camí de ferro i a la llei que autoritzava els sindicats l’any 1864. Cal precisar que Elna té estació de tren des de 1868, sobre la línia que uneix París a la frontera espanyola, i que connecta també amb Portvendres i més enllà cap a Algèria, aleshores colònia francesa.

A partir d’aquells fets, l’agricultura tradicional del Rosselló composta habitualment de vinyes, cereals i olius (olivers), la famosa trilogia mediterrània, va anar deixant pas al cultiu extens de fruites i verdures que, si bé es practivaca ja abans, era només per al consum domèstic o estrictament local. Amb l’arribada del tren, aquests productes fràgils però primerencs i cultivats al Rosselló es podien exportar fàcilment i ràpidament França endins, cap a les grans metròpolis, en el marc d’un mercat estatal. Abans del tren, les carreteres rudimentàries i els mitjans de transports reduïts a carros impedien l’exportació fora d’un radi d’algunes desenes de quilòmetres i sense garantir l’arribada dels productes en bon estat. Òbviament, no existien hivernacles a les regions més fredes, i sols el Migdia de França podia proveir el mercat nacional de fruites i verdures.

Per organitzar aquesta nova agricultura va caldre sindicats moderns capaços d’agrupar els pagesos, sovint prou individualistes, i crear els mercats a l’engròs on s’establien els famosos preus de referència de cada producte segons l’oferta i la demanda. Perpinyà va tenir sindicat l’any de la llei, el 1864, i Elna el 1896; però per una raó d’espai urbà, Elna va tenir el primer mercat a l’engròs de la Catalunya del Nord el 1896 i Perpinyà l’any després. Sindicats i mercat a l’engròs van ser la base d’aquesta nova agricultura que portaria cua i proporcionaria al Rosselló una gran riquesa fins als anys 1960/1970 aproximadament; després anà decreixent amb la concurrència europea, primer (Espanya, Portugal, Itàlia i Grècia), i mundial, després; recordem La Trinca amb la cançó «La guerra de l’enciam»!

L’extraordinari desenvolupament dels cultius primerencs va suscitar de retruc la creació de moltes cooperatives a partir dels anys 1920, tant per al vi com per a les hortalisses, i de molts oficis nous com els expeditors i els fabricants d’embalatges que utilitzaven una important mà d’obra. A tall d’exemple, a Elna, per una població d’uns 4.000 habitants el 1930, hi havia més de cinquanta expeditors i com a mínim cinc cooperatives. Cal afegir encara el paper de l’estació de tren de la ciutat, que havia esdevingut una gran estació de mercaderies; encara el 1950, la revista estatal La vie du rail dedicada als camins de ferro de l’estat francès, consagrava el seu reportatge central i la seva portada a l’estació d’Elna.

Ens va semblar que el canvi d’agricultura que vivíem era semblant al de la mutació del segle XIX. Per nosaltres, era una oportunitat que calia aprofitar per diverses raons: primerament, anava en el sentit de la història; d’altra banda, perquè l’agricultura segueix sent viva al Rosselló i, finalment, per raons estratègiques. Si fóssim una associació d’història d’un sector avui desaparegut, no tindríem pas aquesta oportunitat.

El patrimoni agrícola, entenent la història agrícola i les eines antigues, no interessa malauradament a gaire gent perquè no veuen el lligam que existeix amb els nous models de cultius, l’agroecologia, el consum saludable i totes aquelles qüestions relacionades que captiven l’atenció de les multituds. Només cal veure, sentir o llegir la premsa. Era imprescindible quedar lligats a l’agroecologia.

Paral·lelament a les activitats d’història que no han parat mai, hem seguit doncs treballant sobre el projecte de centre d’interpretació i de promoció de l’agricultura sostenible i hem intentat ser el màxim de prosèlits possible per fer entendre la necessitat d’apropar història —com a aportació d’experiència i de coneixements— i agricultura pròpiament dita. Podem dir que hem estat els creadors d’aquest projecte i també el motor fins avui dia.

Fer la promoció d’aquest projecte ha volgut dir contactar amb els estaments gremials, la Cambra d’Agricultura, i les col·lectivitats que podrien concretitzar aquest projecte, començant pel nostre municipi, la mancomunitat de municipis a la qual pertanyem i el Consell Departamental.

Ens hem emmirallat, encara que de manera modesta, en el Museu de la Vida Rural (MVR) de l’Espluga de Francolí, amb qui tenim contactes des de temps; hi hem acompanyat el president de la Cambra d’Agricultura i part de l’equip municipal del precedent consistori. Aquest s’ha interessat realment pel projecte, però després d’un estudi previ que mereixia, al nostre sentit, tenir continuació, van parar el projecte.

Hem participat a una crida del Consell Departamental per a nous projectes i formem part dels seleccionats amb una prometença escrita d’inversió d’un milió i mig d’euros. Sens dubte, el millor resultat que hem aconseguit, però aquesta inversió només pot ser efectiva si els estaments de proximitat (municipi i mancommunitat) decideixen la creació del projecte.

Amb la progressió de la sensibilitat cada vegada més gran cap a les qüestions mediambientals, la qualitat del que mengem i un cert renaixement de l’agricultura, el nou equip municipal ha inclòs el nostre projecte de centre d’interpretació en les seves prioritats de mandat i ara estem planificant amb aquest consistori les diferents etapes de creació; però el camí promet de ser encara llarg perquè suposa l’adquisició d’un lloc adequat i, més incert encara, l’entesa de diverses col·lectivitats.

És difícil entendre que el joc de les posicions i oposicions polítiques puguin impedir la realització d’un projecte com aquest que considerem més enllà de tota ideologia, un projecte de territori que creiem molt necessari per promoure i desenvolupar una agricultura rossellonesa que és a la vegada un sector encara important de l’economia, en una Catalunya del Nord pobra, amb rècords d’atur, i un repte de futur pendent per al medi ambient; també, en definitiva, necessari per al benestar de la majoria de gent.

Si aconseguim el repte, podrem fer tornar perenne la feina feta per Terra dels Avis d’ençà que es va crear, potser interessar-hi un centre de recerca en el marc de la universitat, i fer entendre que el patrimoni agrícola i les col·leccions no són una dèria d’alguns sinó que són aquí per explicar una trajectòria, una evolució, unes mutacions, i que els canvis tremends que vivim actualment s’inscriuen en aquesta història; així haurem pogut lligar passat i present.

Aquest projecte de centre d’interpretació i de promoció de l’agricultura sostenible al Rosselló ja té nom: es diu «Terra». El consistori i nosaltres hem triat aquest nom tan bàsic perquè té a la vegada un sentit agrícola, un sentit ecològic i, en fi, un sentit de país.

El veiem com un lloc d’encontres permanents entre el món professional i el públic, un lloc intergeneracional i intercultural, un lloc de mercat on es pugui comprar productes, visitar exposicions, un lloc pedagògic, lúdic i de lleures on es pugui aprendre, conèixer, descobrir o retrobar i, òbviament, menjar i beure. Serà un lloc apte per a la població local i per al turisme, un espai de reflexió, de reunió i debat però també un punt de partida cap a l’exterior. El veiem finalment com un lloc obert i de bescanvis amb estructures similars.

De moment, i d’ençà de deu anys, aquest projecte no té lloc; al sentit propi, és una utopia. Deixarà de ser utopia per fer-se aviat un lloc, no solament en l’espai sinó també en les ments dels nostres dirigents?

Joan Lluís Mas i Pastor

President de Terra dels Avis