L’Horta de Gandia a debat

De les hortes històriques a les hortes protectores

per Carles Miret Estruch

Geografies

Capçalera de la manifestació del 27 de juny de 2021, entre les localitats de les Almoines i de Beniarjó, amb la muntanya de la Safor al fons
Capçalera de la manifestació del 27 de juny de 2021, entre les localitats de les Almoines i de Beniarjó, amb la muntanya de la Safor al fons | Foto de R.L

El cèlebre historiador belga Henri Pirenne digué que la Mediterrània era un safareig enmig d’un jardí. Per aquesta drecera podríem arribar sense gaires sobresalts a la conclusió que la façana del País Valencià, però també de la resta dels Països Catalans, és un verger, especialment les hortes de València, Castelló, Alacant, Oriola, Gandia, etc. En aquest article parlarem de la darrera de les citades, un espai físic i humà amb marcada identitat històrica: l’Horta de Gandia. Caldrà, doncs, que contextualitzem de bell antuvi què és l’Horta de Gandia i quins són els factors que, des de diferents flancs, contribueixen a la seua degradació i amenacen greument la seua pervivència.

L’Horta de Gandia s’ha considerat geogràficament com una comarca natural, caracteritzada per una àrea d’agricultura intensiva de regadiu sobre una plana d’al·luvió del Quaternari formada pel riu Serpis (o Blanc o d’Alcoi) i el seu afluent Vernissa, per bé que també són molt importants les llenques de secà (garrofer, morera, olivera, vinya, herbàcies i altres cultius minoritaris).

L’Horta de Gandia és, a més a més, una realitat antropològica inqüestionable ja que, a grans trets, és el territori de mercat d’una gamma de productes agraris baratats a la capital, a la vila de Gandia (també a la d’Oliva), portats des d’una distància de no més d’un dia de camí amb carro. L’oficialització de la comarcalització de 1979, que també l’unia a altres subcomarques (la Vall de Vernissa i la Valldigna), conformà definitivament l’actual comarca de la Safor-Valldigna. Amb una població actual aproximada de 125.000 habitants, integra les següents poblacions: Ador, Alfauir, Almiserà, Almoines, l’Alqueria de la Comtessa, Guardamar de la Safor, Bellreguard, Beniarjó, Beniflà, Benirredrà, Castellonet de la Conquesta, Daimús, la Font d’en Carròs, Gandia, Llocnou de Sant Jeroni, Miramar, Oliva, Palma de Gandia, Palmera, Piles, Potries, Rafelcofer, el Real, Ròtova i Vilallonga.

Antoni Josep Cavanilles qualificà l’Horta de Gandia de mosaic en el segle XVIII per la combinació de dos factors clau que articulaven ja la identitat comarcal: l’organització administrativa, des d’època andalusina, del regadiu des de l’assut —resclosa— d’en Carròs, i la seua fertilitat, que permetia que es feren entre tres i quatre collites anuals d’hortalissa. Diferents avaluacions han insistit en aquests trets específics, entre les quals en voldria destacar dues que marquen el zenit i l’inici del declivi de l’Horta de Gandia: La Huerta de Gandía (1952) de Vicente Fontavella i Josep Camarena i l’ocàs del món rural (Viatge a la Safor) (1988) d’Ignasi Mora. Tot i que són treballs de molt diferent tarannà, els farem servir per escandallar dos episodis importants, de ruptura, que condicionen l’actualitat de l’Horta de Gandia.

Fontavella intuí quin podia ser el taló d’Aquil·les d’aquella vigorosa horta històrica, encara que a mitjan segle XX no res feia albirar cap crisi del sector. Ans el contrari, es vivia una època d’esponerós creixement del monocultiu citrícola que augurava encara més volum d’exportacions i d’ingressos. L’altre treball que prenem com a referència és el llibre-entrevista de Mora a l’historiador Camarena. La crisi de preus ja era palesa a finals de la dècada de 1980 i els beneficis eren, any rere any, més minsos, tendència que no s’ha aturat.

Tot recolzant-nos en les recerques de Joan Noguera i de Rafael Delgado podem tractar de sintetitzar alguns punts dèbils de l’estructura productiva agrícola de l’Horta de Gandia:

1. Ens trobem enfront d’un minifundisme i d’una literal polvorització de la propietat, amb una mitjana inferior a l’hectàrea, la més alta del País Valencià, ço que suposa un gran entrebanc a la rendibilitat, ja que una explotació mitjana actual, tot i que pot variar d’acord amb el tipus de conreu i els preus de mercat, hauria de tenir al voltant de 20/30 fanecades.

2. L’anomenada «nova agricultura» naixerà llastada per una substitució no reeixida del model familiar cap a un d’associatiu. Si bé l’agricultura familiar tradicional, sovint a temps o títol parcial (petits propietaris amb menys d’una hectàrea i molt baixa taxa de mecanització, que compaginen el camp amb una altra activitat professional), s’erigí en un moment determinat com a solució intermèdia entre els extrems que suposaven l’èxode rural o la intensificació productiva, els índexs d’afiliació a cooperatives són encara notablement insuficients i entre els afiliats s’ha desenvolupat un desinterès cada dia major sobre el control de la cadena productiva o altres vies de comercialització, que es deixen en poder d’intermediaris. I és precisament en la cadena on es perd el marge de benefici sense el qual l’estructura social i territorial de l’horta no és viable i on es palesa les conseqüències funestes de l’externalització.

3. Presència exclusiva de sindicats de productors, i amb poca representativitat, fet que va en detriment d’uns salaris dignes (tant de jornalers del camp com de magatzemistes, majoritàriament dones) i de creació d’ocupació en el sector primari mitjançant reivindicacions pels drets laborals. Alhora i, paradoxalment, aquest fenomen no ha suposat, en termes històrics, un contrapunt a les oligarquies distribuïdores que controlen i patrimonialitzen al seu albir els preus de mercat i la qualitat i l’origen del producte. A tall d’exemple, ni a l’Horta de Gandia ni enlloc al País Valencià, no hi ha cap denominació d’origen, ni marques de qualitat de cap varietat de cítric, que és, sens dubte, el producte hegemònic.

4. La taula de preus accentua, com més va més, una balança negativa per al productor. Això vol dir que es manté el preu per arrova —10,65 quilograms a la comarca— però que les despeses augmenten sense aturall en relació amb els sectors associats i amb la resta d’inputs agraris (mà d’obra, herbicides, pesticides, adobs, varietats genètiques, maquinària, perforació de bombes d’impulsió, assegurances, etc.).

5. La rigidesa del mercat de la terra dificulta el canvi de titularitat per culpa de les expectatives vinculades a l’especulació del preu del sòl. Recordem que la requalificació d’usos del sòl, de rústic a urbà, per exemple, pot fer augmentar de 10 a 15 vegades el valor per fanecada (833,3 m²). Aquest fet està íntimament lligat a l’abandonament dels camps, que en l’Horta de Gandia s’estima actualment en el 20 o 25% de l’extensió total.

6. La pèrdua de sobirania dels mitjans de producció. L’agricultura tradicional mediterrània, de cicles tancats i autosuficients basats en energies i materials renovables, com a la resta d’indrets anàlegs, fa una complexa transició, en pocs anys i perceptible generacionalment, cap a l’agricultura capitalista, obsessivament productivista, de cicles oberts i lineals i dependent del petroli, dels plàstics i dels productes organoquímics de síntesi, és a dir, de fonts d’energia cares i no renovables, que obligaran a cedir sobirania, a poc a poc, mitjançant el mecanisme del crèdit a entitats bancàries (moltes d’elles «caixes rurals»).

Comptat i debatut, pot dir-se que els propietaris de l’Horta de Gandia, ara per ara, si no han abandonat els seus camps, ja no són «veritablement» els amos de les seues explotacions

Aquesta crisi, molt lligada al punt 6, és l’últim estadi d’un llarg procés segons el següent model cronològic: des d’inicis de la segona meitat del XX es produeix la transició d’una economia agrícola cap a una societat terciaritzada, amb una economia orientada cap al sector serveis, íntimament relacionada amb la construcció i el turisme de «sol i platja (i alcohol)», paradigma d’economia de baixos ingressos, d’elevat consum de recursos naturals i territorials i de cap valor afegit. La inversió industrial internacional de la dècada de 1970-80, per tant, redundà en un tipus de modernització basada en l’urbanisme, en l’especulació, l’individualisme i en l’externalització —alienació— evident dels mitjans de producció. El primer trontoll, el primer toc d’atenció, vingué amb la crisi de preus de mitjans anys vuitanta. Era previsible, com sol ser habitual en àrees molt especialitzades i altament dependents, ja que estem parlant d’un monocultiu citrícola amb una extensió del 98% segons el Cens Agrari de 1999. Comptat i debatut, pot dir-se que els propietaris de l’Horta de Gandia, ara per ara, si no han abandonat els seus camps, ja no són «veritablement» els amos de les seues explotacions.

I, en el cas de l’Horta de Gandia, «territori» és sinònim de sobirania, identitat cultural, legitimació històrica i social

Tot i que la problemàtica ha sigut molt comentada, la majoria de les solucions proposades s’han centrat en factors purament conjunturals de la producció (substitució del reg a manta pel de goteig, plaguicides, herbicides, varietats de millor preu i mercat, control policial dels camps), sense mostrar, en termes generals, cap interès per lluitar pel domini de les etapes de la comercialització i domini del mercat. Però això no és tot. L’evident pèrdua de pes del sector agrari a l’Horta de Gandia revesteix un caràcter particular, perquè no ha existit una reconversió real cap a la indústria o els serveis, sinó un degoteig diari, persistent i constant de llocs de treball que no s’han pogut cobrir de cap manera. La crisi agrícola a l’Horta de Gandia també és, per tant, social.

Projecte de la CV-60 amb indicació d’infraestructures ja existents i els nuclis de les localitats més afectades. Elaborat per Per l’Horta de la Safor

En aquest context de contradiccions profundes, que condicionen tota la política territorial valenciana, apareixen continus projectes que fan gala d’una interessada confusió entre allò públic i allò comú. No es pot parlar de mancança de planificació quant a territori, sinó d’una línia o model hereu del franquisme, que sap explotar les crisis sistemàtiques i estructurals per persistir en una estratègia d’expropiació de la sobirania a favor d’interessos privats o de la patronal. I, en el cas de l’Horta de Gandia, «territori» és sinònim de sobirania, identitat cultural, legitimació històrica i social, i el perill més pròxim és del Projecte Bàsic de la Connexió de la CV-60 amb la N-332 en el seu tram Palma de Gandia-Gandia, és a dir, del tram final d’una infraestructura viària de nova planta entre les comarques de la Vall d’Albaida però que, de retop, amenaça frontalment la coherència, integritat i unitat de l’Horta de Gandia. No és lloc ací de comentar els detalls tècnics del projecte (imatge 1), que es poden consultar fàcilment, però que exigeixen un coneixement directe de la zona que escapa a la intenció d’aquest article. Crec que és més alliçonador comentar els interessos que hi subjauen, i que passen fonamentalment perampliar el port de Gandia (com el de València) i enllaçar-lo amb la resta de camins litorals i amb una via que connectarà amb les comarques de l’interior i que fa abstracció d’altres possibles infraestructures ja existents, com la CV-680.

Els desequilibris geogràfics i humans que desfermaria la hipotètica execució del projecte estan garantits, tant pel que fa a la dinàmica litoral com a la fragmentació de l’hàbitat que implicarà l’efecte barrera de la carretera o el risc de desertificació que repercutirà sobre el microclima, segons les justes apreciacions de Millán Millán, que ja alertava sobre l’efecte perniciós de l’abandonament del sistema de reg a manta (suspès definitivament el 2018).

Tornem a topar-nos amb la inèrcia desvertebradora de l’Espanya radial: devastadora, deshabitadora, depredadora

El projecte ataca el punt més feble i sensible de l’economia de les localitats de l’Horta de Gandia i insisteix lògicament en un model caduc i esgrimeix la falsa panacea de la logística —això és, el trasllat de productes que no s’han fabricat ni es consumiran en el territori però que necessitaran carreteres per al trànsit rodat i ports per a la importació, previsiblement des de la Xina— perquè no vol afrontar una desindustrialització galopant, paral·lela a una traumàtica desagrarització no planificada. Tornem a topar-nos amb la inèrcia desvertebradora de l’Espanya radial: devastadora, deshabitadora, depredadora. L’exposició pública, el mecanisme de les al·legacions i el pla de participació pública—sense voler llevar importància a l’esforç imprescindible que fa la societat civil en la seua presentació—, els estudis d’impacte, les mesures correctores, l’avaluació d’impacte ambiental ordinària, els programes de vigilància ambiental, etc. no poden fer-nos oblidar que estem enfront d’un nou embat d’una política d’urbanització abusiva a la qual han donat carta de naturalesa els últims ministeris de la dictadura franquista i tots els executius de la Generalitat Valenciana, culpable en última instància de la desaparició progressiva de l’espai agrícola i de l’assentament d’un model territorial que prioritza el procés d’acumulació de capital basat en l’especulació immobiliària i no en la indústria o els serveis.

El territori valencià està viciat per un consumisme irreversible d’infraestructures que han fet malbé irremeiablement el paisatge (carreteres mal planificades, suplementades innecessàriament, i abandonament de la xarxa viària, millor a finals del segle XIX que l’actual), per l’herència del turisme de fórmules màgiques, l’immobiliari i de segona residència, és a dir, el de parc urbanitzat només usat dos mesos i escaig a l’any, per una confiança cega en l’extractivitat il·limitada dels recursos naturals, etc. El paisatge, el territori, no es concep, doncs, com un patrimoni, sinó com un recurs pla i inexhaurible, sense matisos, ni passat, ni poblament, ni riquesa mediambiental.

Cartell de la manifestació celebrada en oposició al projecte de la CV-60. Elaborat per Per l’Horta de la Safor
Hem de superar la idea d’una legislació «que protegeix» per adoptar la idea d’«horta protectora», que ens protegeix a nosaltres, i no a la inversa

Afortunadament, els pobles més directament afectats pel projecte de la CV-60 s’han mobilitzat per oposar-s’hi mitjançant la plataforma Per l’horta de la Safor, que ja ha organitzat diverses activitats en contra, com una campanya de recollida d’al·legacions o una manifestació per visibilitzar el seu rebuig (imatges 2 i 3). La seua reivindicació és clara i contundent, d’oposició frontal al projecte, amb un perfil mitjà de jovent de la comarca, amb formació acadèmica i majoria femenina. Segons la plataforma, no es pot sacrificar aquest «pulmó verd», com afirma el geògraf Juan Piqueras, de 13.000 hectàrees d’un dels terrenys més fèrtils d’Europa. Per l’horta de la Safor denuncia la sociologia urbanocèntrica del projecte, encara que aquest posicionament enfronta el camp a la ciutat («espai urbà» contra «espai rural», el darrer major però amb menys pes polític, demogràfic i social en el conjunt), perquè això escamotejaria el veritable «conflicte de classes» i, per tant, de model productiu vigent, el capitalista creador de desigualtats. És temptador parlar d’aquesta dicotomia, però crec que cal centrar el debat al voltant dels veritables eixos per plantejar alternatives com la d’una nova cultura de la gestió agroforestal, una producció digna per als productors i un canvi revolucionari de paradigma sobre l’Horta de Gandia, i sobre totes les hortes mediterrànies en general, ja que es tracta d’«espais protectors». Hem de superar la idea d’una legislació «que protegeix» per adoptar la idea d’«horta protectora», que ens protegeix a nosaltres, i no a la inversa. El sòl nacional és, per tant, protector per defecte i no hauria de demostrar la seua «vàlua», perquè no es pot estimar en termes de «vàlua», sinó de garantia de supervivència en un context d’extrema emergència mediambiental.

Carles Miret Estruch