Parlar de pessebrisme a la secció de patrimonis de la revista Frontissa ja ens pot donar una pista de quina seria la resposta correcta. Que la Federació Catalana de Pessebristes juntament amb la UNFOPRAE i altres entitats estigui treballant en el dossier per presentar el pessebrisme a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat ja hauria de ser definitiu per respondre que, efectivament, el pessebrisme és un patrimoni viu i no una tradició en vies de fossilització. Però el títol que he plantejat no és només un reclam perquè us vinguin ganes de llegir l’article, sinó que pretén ser un punt de partida per debatre els reptes i les oportunitats que el pessebrisme té des de la perspectiva patrimonial. Si més no, donada l’extensió disponible, per encetar un debat que pot desenvolupar-se en altres contextos.

Malgrat que aquest plantejament ens pugui semblar paradoxal, quan fa més de vint anys una colla de culs inquiets vam fundar el Col·lectiu de Recerca i Difusió del Pessebrisme El Bou i la Mula, una de les nostres principals dèries era introduir el pessebrisme en espais científics i acadèmics relacionats amb els seus valors artístics, antropològics i patrimonials. El primer projecte desenvolupat fou parlar dels pessebres de Solius amb una mirada polièdrica, actual i compromesa socialment, donant veu a especialistes i pensadors de disciplines ben diverses.

També vam incidir en l’aspecte pedagògic i educatiu del pessebrisme i la importància de tractar-lo en el que la UNESCO anomena educació formal. En aquest àmbit, vam publicar el dossier El pessebre, una activitat educativa (Benavent i Montlló, 2004) amb la voluntat de ser una eina útil a «educadors, monitors, mestres i pares en la fantàstica aventura creativa del pessebrisme, on tots els sentits participen d’una festa familiar i socialitzadora». Aquell mateix any s’obtenia el X Premi Quim Carrera concedit per la Direcció General de Joventut de la Generalitat de Catalunya. En aquest camp, el pessebrisme encara té un repte a superar i que la candidatura a la UNESCO hauria de tenir en consideració: l’estigmatització de bona part de l’escola pública del pessebrisme per no entendre’l, precisament, pels seus múltiples valors pedagògics, d’integració, històrics, patrimonials, etc. En definitiva, per quedar-se només amb una part del tot i oblidar que es tracta d’una manifestació del nostre patrimoni cultural viu i de la cultura del país.

Més endavant, vam ser els primers a introduir el pessebrisme en l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya, de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme (IPEC). L’any 2019 s’incorporaven diverses fitxes sobre pessebrisme dins l’Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès. Paral·lelament hem anat combinant la recerca amb les accions de valorització, promoció i difusió del pessebrisme des de la nostra òptica interdisciplinària i polièdrica. Hem participat en col·loquis, trobades, congressos, hem col·laborat en diverses publicacions científiques i, finalment, el gener de l’any 2022 coordinem un simposi dins el II Congrés Català d’Antropologia, amb el títol de «Transformacions en els significats del cicle festiu nadalenc: de la religiositat com a centralitat, a la festa generalitzada, i de l’espai domèstic al carrer». En aquest espai de temps, es van presentar dues tesis doctorals en antropologia sobre el pessebrisme: «Simbolisme religiós a l’espai públic. El cas dels pessebres públics i les possibilitats d’innovació en el pessebrisme» (Enric Benavent, 2017) i «La Fira de Santa Llúcia de Barcelona: La primera fira de pessebres documentada (1786-2012)» (Jordi Montlló, 2017).

Salvador Masdéu: un exemple d’acció de valorització patrimonial sobre pessebrisme

El Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres organitza des de l’any 2007 una mostra de figures de pessebre sota la denominació «Escultures de petit format». El Bou i la Mula hi hem col·laborat en diverses ocasions. Enguany hem preparat una exposició dedicada a l’escultor i figuraire barceloní Salvador Masdéu (1859-1924), «autor de totes les figures de pessebre bones del seu temps», en paraules de Joan Amades. Tot i formar part de moltes vitrines de col·leccionistes i la influència de la seva obra en artistes coetanis i posteriors, se’n sabia ben poca cosa.

Catalunya ha estat bressol d’incomptables artistes i artesans del fang, molts dels quals han passat per l’adreçador de la història de forma completament anònima. Potser mai se’n sabrà res o se’n tindran dades extretes no sabem d’on i que no es podran comprovar. Salvador Masdéu podria haver estat un d’aquests casos. Un dels més sagnants, donada la seva qualitat artística, la influència i reconeixement que va tenir, en el seu moment, i l’abast de la seva obra, que li va sobreviure. L’exposició «Salvador Masdéu o els secrets del fang» s’ha cuit a foc lent, i és fruit d’una recerca que pretén posar en valor l’art i l’ofici de Masdéu.

La candidatura a la UNESCO com a oportunitat per a la salvaguarda del pessebrisme

La Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat defineix el patrimoni cultural immaterial com els usos, les representacions, les expressions, els coneixements i les tècniques —juntament amb els instruments, els objectes, els artefactes i els espais culturals que els són inherents— que les comunitats, els grups i, en alguns casos, els individus reconeguin com a part integrant del seu patrimoni cultural. Aquest patrimoni cultural immaterial, que es transmet de generació en generació, és recreat constantment per les comunitats i els grups en funció del seu entorn, la seva interacció amb la naturalesa i la seva història, els infon un sentiment d’identitat i continuïtat i contribueix, per tant, a promoure el respecte de la diversitat cultural i la creativitat humana.

Per formar part de la llista representativa, el primer que cal fer és demostrar que l’element compleix el que estableix la definició i cal fer-ne una descripció acurada on s’hi incloguin totes les característiques significatives: una explicació de les seves funcions socials actuals i significats culturals, dins i per a les seves comunitats; les característiques dels portadors i practicants de l’element; rol o categoria específica de persones o gènere amb responsabilitats especials per a l’element; sistemes actuals de transferència de coneixements i tècniques relacionats amb l’element.

Un primer punt que caldria tractar és el canvi de significació o, si voleu, els valors afegits que ha anat adquirint el pessebre i el pessebrisme

La candidatura ha de demostrar que la inscripció de l’element contribuirà a garantir la visibilitat, la presa de consciència de la importància del patrimoni cultural immaterial i afavorirà el diàleg, reflectint d’aquesta manera la diversitat cultural del món i testimoniant la creativitat humana. Ha de demostrar que implementarà mesures de salvaguarda amb la finalitat de protegir i promoure l’element. Pregunta específicament com la comunitat pot assegurar la seva viabilitat; quines mesures s’han pres en el passat i quines són una realitat present. Demana explícitament els recursos destinats i les limitacions per a aquest objectiu. Es pregunta com donaran suport els Estats sol·licitants en l’aplicació de les mesures de protecció proposades i com s’ha implicat en la planificació d’aquestes mesures les comunitats o grups participants. Finalment, s’ha de demostrar que l’element s’ha presentat amb la participació més àmplia possible de la comunitat.

Reptes pendents

Malgrat la tendència positiva esdevinguda dels darrers anys i malgrat disposar d’algunes diagnosis externes i internes que avaluaven amenaces, debilitats, fortaleses i oportunitats en el pessebrisme català, no s’ha realitzat, encara ara, una planificació estratègica prou eficient que englobi tots els territoris de sociabilitat afectats. Per aquest motiu afirmo que el marc de la Convenció pot ser l’única i potser la darrera oportunitat de capgirar la tendència general i canviar el paradigma sobre el qual se sosté avui en dia el pessebrisme.

Un primer punt que caldria tractar és el canvi de significació o, si voleu, els valors afegits que ha anat adquirint el pessebre i el pessebrisme. El que Cardús anomenava tensions entre la renovació i la tradició religiosa. És evident l’origen religiós, cristià i catòlic d’aquest fenomen. Però també és una evidència, per un costat, la laïcització de la societat on vivim i, per l’altre, que la majoria de pràctiques relacionades amb el patrimoni cultural immaterial han incorporat nous significats.

La salvaguarda del pessebrisme, en el sentit que ens indica la Convenció, requereix un tractament molt acurat de la dualitat entre materialitat i immaterialitat tenint en compte que són dues cares de la mateixa moneda i que no es poden destriar. En aquest cas, apostem més pel tractament que ha fet la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme que algunes interpretacions excloents de la Convenció.

Que el pessebrisme sigui un element viu és un dels objectius de les mesures de salvaguarda. Però que ho sigui en tots els seus àmbits d’actuació: tant en el públic com en el privat. Perquè sigui un fet, cal que es donin una sèrie de circumstàncies que ara per ara no es produeixen. Hi ha àmbits, com l’espai públic o l’àmbit familiar, on es detecten certes mancances.

Conclusions

Encara hi ha molta feina a fer i dubto que reeixim si la candidatura a la UNESCO no suposa una reflexió en profunditat. Cal un diàleg entre els diferents actors, cal unir esforços amb l’objectiu comú de salvaguardar el pessebrisme, entès aquest com un element viu i dinàmic en una societat canviant, amb un pòsit cultural darrere, que no sempre s’ha valorat, amb unes grans possibilitats donat el seu caràcter polièdric i intemporal, amb una gran facilitat per incorporar nous significats, nous llenguatges i nous missatges. Si el que realment es persegueix és la salvaguarda del pessebrisme i no l’obtenció d’un títol per penjar a la paret, cal arremangar-se i treballar amb la ment oberta i saber escoltar.

Jordi Montlló Bolart

President del Col·lectiu El Bou i la Mula i investigador adscrit a l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (ICRPC-CERCA). Universitat de Girona (UdG)