Damià Huguet

Vint pams de carrer estret

per Pere Rosselló Bover

Literatures

Damià Huguet
Damià Huguet | Foto extreta del llibre Damià Huguet. Home de call vermell, coordinat per Biel Huguet i Montserrat Alcaraz (Binissalem: Di7 edició, 1998).

Damià Huguet (Campos, 1946-1996) s’interessà per una multitud d’activitats artístiques: el cinema, la pintura, la fotografia, el periodisme i, sobretot, la poesia. Al poemari, Home de primera mà (1972), seguiren diversos llibres entre els quals sobresurten Carn de vas (1976), Esquena de ganivet (1976), Traus badats (1979), L’encant dels pentenills (1981) o Els calls del manobre (1984). També va experimentar amb noves tècniques a Poemoteca (1978), Carcelles d’allís (1979) i Àlbum (1980). Amb la idea de publicar llibres innovadors que quedaven fora dels circuits habituals, va crear l’editorial Guaret. En els últims reculls de poemes reflexionà sobre l’esperit mediterrani de les nostres terres: Guarets a l’alba (1987), L’ull dels clapers (1988) i Vols des d’Orly (1995). Al llibre de proses Les fites netes (1996) retratà molts d’aspectes de Campos, la seva vila natal.

Carrer estret
Carrer estret ara. Fotos d’Uschi Burger i Tolo Prohens procedents de la revista Ressò digital [https://www.ressodigital.cat/]

VINT PAMS DE CARRER ESTRET

Tots els pobles de l’illa tenen el seu carrer Estret, amb nom o sense. A la vila de Campos l’Ajuntament, ja fa anys, el va oficialitzar –quina paraulota– amb un carrer Obispo Talladas que ningú no ha pronunciat mai, perquè tothom continua anomenant-lo Es Carrer Estret, que és el seu nom original, i a més en guarda tota la identitat. [...]

A la nostra vila, Campos de les mil clarors, el carrer Estret ha anat perdent, progressivament i sense cap estridència, tota una esplendor que antany tenia. No ha estat mai un carrer de trull i corredisses. Sinó més aviat al contrari, potser, perquè és estret, corbat en el sentit que d’un cap no es veu l’altre, i també –malgrat estigui just al centre de la vila– perquè no hi ha hagut mai botigues o negocis on s’estiràs una gentada. També, potser, perquè el Lloc Sagrat, a l’esplanada de l’església, s’imposava enfront del desordre en el trànsit de cotxes i bicicletes.

El carrer Estret –que tenia l’inici al frontis de la Fonda de Can Cós, i l’aturada al Forn des Campanar– va esser, i és encara, un carrer de solitaris, on impera i regna el silenci. No l’obertura del col·legi al costat de la rectoria, ni l’oficina nova d’una Caixa d’Estalvis –i ja fa anys– no li han trastocat en absolut el seu caràcter de carrer humil, senzill, un poc rarenc. Avui mateix és un carrer insípid, i bell i atractiu a la vegada; un carrer de difícil definició, emblemàtic i imprecís, subjugant. El carrer Estret –cap i cua al centre de la vila, paral·lel al carrer Major– creix a pams curts des de la Plaça fins al temple parroquial, on el pi gegantí de la rectoria regna. Abans, però, era més emblemàtic, més senzill. [...]

Lloc sense nom, el carrer Estret, lleugerament corbat, de teulades que quasi es donen la mà, de pedres que tasten la verdor de l’ombra, de raigs de sol perduts i miralls que volen reflectir un futur que no existeix. Tot un món a l’abast de tothom. Cafès d’antany, botigues. De tot un poc amb pocs pams de carrer, ara d’avui recordant l’imprevist. Res no serà pus mai igual que abans. De Plaça al Lloc Sagrat hi ha només la distància d’un crit entre el silenci. I també solitud.

 

Extret del llibre de Damià Huguet: Les fites netes (Palma: Editorial Moll, 1996), p. 44-46.

Text datat el gener de 1995.

Nota biogràfica i selecció del fragment: Pere Rosselló Bover