Sa vall de la Nou

Una contrada solcada d’aigua antiga

per Manel Santana Morro

Geografies

Panoràmica de sa vall de la Nou
Panoràmica de sa vall de la Nou | Manel Santana

A Mallorca, terra assedegada, quan hi ha qualque indret amb aigua feiem una festa. Com a sa vall de la Nou, al Municipi de Manacor. Perquè, a l’illa grossa de les Balears, si exceptuam la Serra de Tramuntana, hi ha pocs espais humits.

Els quatre elements, segons els grecs antics, són l’aigua, la terra, l’aire i el foc. Són els primordials per entendre el comportament de la natura. Sa vall de la Nou és tan sols una part microscòpica del cosmos, però es presenta com un sistema ordenat, harmoniós, on conflueixen tres dels quatre elements (aquí el foc com més lluny millor), aprofitats secularment, amb reciprocitat amable entre natura i societat.

El medi és un tot connectat, un sistema on al llarg del temps s’hi han produït modificacions per satisfer les necessitats humanes. El paisatge és, doncs, el resultat del temps acumulat i alhora un patrimoni amb prou potencialitats.

Sa vall de la Nou és una trinxa fèrtil, llargaruda i serpentejant, envoltada per turons de rocam calcari, al nord de Manacor, i confronta amb el terme de Petra. Al llarg del temps el torrent de na Borges ha excavat la contrada en el seu camí cap a la badia d’Alcúdia, tot dipositant materials, capes d’al·luvions, a banda i banda. És precisament a sobre d’aquesta matriu biofísica on s’ha bastit un territori basat en l’agricultura de regadiu, un espai manipulat, un jardí metafòric que no ha deixat una nafra agressiva. Aquest no és un d’aquells paisatges que es claven en el cervell com una mossegada.

En aquest article, sense cap pretensió de ser exhaustiu, tractaré de fer-ne una interpretació, fruit de nombrosos passeigs i d’observacions acumulades, amb l’afany de destacar els valors d’aquest espai «relativament lliure» (això no vol dir que no hagi estat construït).

El torrent de na Borges, «el riu» mallorquí

El torrent de na Borges és l’espina dorsal de sa vall de la Nou, juntament amb el camí de Bandrís o de Rotana, punt de partida de la comprensió inicial de la contrada. Na Borges té uns 40 km de longitud i és el curs d’aigua més llarg de Mallorca, amb una conca hidrogràfica extensa i que porta aigua bona part de l’any. Aquest braç d’aigua, on conflueixen diferents cursos, procedent de sa Valleta, pot arribar a captar en època de pluges intenses un cabal considerable, per mor de la seva conca de recepció àmplia i generosa. L’aigua té memòria, sempre compareix, en funció del relleu, en un corrent que pot ser impetuós. Però no sols és el torrent, sinó que sa vall de la Nou no es pot entendre sense les surgències d’aigua en forma de fonts. D’aquí la metàfora que hem emprat en el títol en definir-lo com una contrada solcada d’aigua antiga, atesa la fesomia que li ha donat l’aigua i també els usos que des de temps remots hem fet dels recursos hídrics.

El torrent de na Borges sovint es desborda amb les pluges torrencials de la tardor. Foto: Manel Santana

Els brolls d’aigua, les surgències d’aigua que glopa des del ventre de la terra, sempre han produït fascinació a l’ésser humà, sobretot allà on el clima és poc generós en pluges. L’aigua en moviment, la remor, la vida que hi conflueix al seu voltant atreu els que som de terres assedegades meridionals. De fet, mentre escrivia aquest article, un bon amic, en Guillem de can Barrufau, m’ha dit: «Sa Vall! Sí, sí, tot es trui de s’aigua. Hi tenc molts bons records d’infantesa, a sa Vall». Perquè és precisament l’aigua el factor responsable de la fesomia, dels usos i de les vivències enganxades en aquesta geografia.

Sa font de na Memòria

A més de comptar amb recursos d’aigua superficial, sa Vall també compta amb recursos d’aigua subterrània gràcies a la litologia calcària d’aquest contrada. De fet, litològicament Mallorca és una illa de rocam calcari.

La font de na Memòria brolla a partir d’un petit qanat. Foto: Manel Santana

Si voltam per sa Vall podrem trobar fonts com la de ses Cases de sa Vall, sa Fontassa i sobretot sa font de na Memòria, perquè és la més important, amb un cabal considerable i permanent. Aquesta font recull les aigües de pluja infiltrada en el rocam calcari, porós, permeable, que actua com si fos una esponja. Pels territoris adjacents n’hi ha d’altres ben interessants, com sa font de n’Orenga, sa font des Mostel o sa font de ses Bessones.

Sa font de na Memòria brolla a la part inferior d’un coster rocallós de calcàries miocenes. Les aigües infiltrades de la part superior alimenten un broll esponerós usat des de ben antic (apareix als documents del segle XIII). Consta d’una excavació petita, una mena de qanat o mineta, amb una volta de canó rebaixada. El seu cabal és potent, aproximadament de 450 l/minut, però ja sabem que aquesta terra nostra és de sequeres i això pot fer minvar el volum d’aigua que s’aboca a l’exterior.

De la font surt una síquia llargaruda que posteriorment es bifurca: al nord, la síquia dels Molins, amb 3110 metres de llargària; i una al sud de 1660 metres. D’aquestes dues principals en surt una teranyina de secundàries per a repartir l’aigua entre un estol de petits propietaris. Ja sabem que a l’època andalusina aquest broll d’aigua fou usat mitjançant síquies o petits canals per distribuir l’aigua.

Síquia de distribució de l’aigua de la font de na Memòria. Foto: Manel Santana

Des de sempre se n’ha fet un ús col·lectiu. D’aquí l’existència d’una comunitat de regants, una fraternitat de veïns (amb un batle inclòs) amb capacitat d’autogestió per regular els torns d’aigua que corresponen a cadascun. Segons sigui un dia o d’altre els veïns en poden disposar. L’aigua es gira cap un indret o un altre mitjançant petites portelles o fibles i és conduïda per abeurar sementers o omplir safareigs o cisternes. Aquí perdura l’obsessió per envasar l’aigua, emmagatzemar-la amb cura en previsió dels mesos secs.

Síquia de distribució de l’aigua de la font de na Memòria. Foto: Manel Santana

Però sa Vall és quelcom més. Convé pentinar-la amb la mirada, trescar, caminar per la teranyina de camins i caminois que s’ofereixen feudataris dels principals. Sa Vall és una terra fèrtil i greixosa, conreus de cítrics, hortets, plantacions de paulònies, síquies on circula l’aigua per gravetat, turons blanquinosos calcaris, safareigs, sínies, molins d’aigua, canyissars a la llera del torrent. Elements que fiten, clapen, el terreny amb contingut.

Fins als anys cinquanta i seixanta l’arbre fruiter que més hi predominava era la pomera, però a partir de llavors la pèrdua de competitivitat al mercat i les plagues feren que aquest arbre fruiter s’anàs substituint per d’altres, sobretot pels cítrics, com ara els tarongers. D’aquí que sovint s’anomena sa Vall com el jardí de Manacor. En l’actualitat, però, el cultiu de cítrics també pateix una crisi com a conseqüència de la pèrdua de competitivitat en els mercats exteriors i la competència d’altres zones del Mediterrani. Per això si voltam per sa Vall podrem veure que moltes petites explotacions de tarongers es troben en un estat d’abandonament o semiabandonament. A més de pomeres i cítrics, a sa Vall també hi trobam altres arbres fruiters com pruneres, pereres, cirerers i nesprers. Als anys cinquanta i seixanta també s’hi sembrava arròs. A l’hivern s’inundaven bocins de terra per permetre recollir el fruit a l’estiu.

El resultat és una epidermis mediterrània variada, de contrastos, on el silenci o les remors esmorteïdes esdevenen protagonistes i encomanen una sensació de música congelada. Una alquímia de terra, aigua i aire i una intervenció humana suau, amable. D’aquí les potencialitats de sa vall de la Nou com a contrada amb valors paisatgístics. Valorar el territori des del punt de vista estètic és cosa subjectiva, però coincidim en la necessitat de preservar espais alliberats de l’acció antròpica furiosament agressiva. Precisament a les illes Balears estem mancats d’espais com aquest atès l’impuls constructor i l’afany del benefici ràpid i immediat enganxat a les activitats terciàries, sobretot del turisme massiu i que massifica l’ínsula als mesos de més calor.

L’aigua i els molins

El 1247 ja hi havia molins moguts per la força de l’aigua. Es conserva encara les restes d’un antic molí paperer que aprofitava un bot d’aigua per bellugar la maquinària que convertia pedaços en pasta de paper. Aquesta estructura, amb el salt d’aigua, les restes de les politges i la zona d’evacuació de l’aigua, data del 1705. El molí fou construït i arrendat, segons Francesc Canuto, al mestre paperista genovès Josep Tomati i als seus fills, i durant un temps fou l’únic molí paperer de Mallorca. També hi ha restes prou fragmentàries, en la mateixa síquia, d’un antic molí sucrer i d’un molí rober.

El molí sucrer es troba en un mal estat de conservació. Ara mateix tan sols podem veure una paret i part de la torre de cup. Hi havia una síquia amb doble traçat on l’aigua, després de ser aprofitada per a moure el molí, retornava a la síquia principal.

El molí rober també presenta una estructura original molt alterada. Es pot observar que la síquia a l’entrada d’aigua al molí tenia un desnivell d’uns quatre metres. Aquest usava el cànem sembrat a sa Vall.

Totes aquestes referències que fèiem en aquest article no van acompanyades de les indicacions per arribar-hi perquè la tecnologia actual, sempre a l’abast de la mà, permet concretar amb precisió la localització. Jo defens la necessitat de voltar i trescar en aquest jardí al nord de Manacor. Interpretar el paisatge, valorar les seves potencialitats per a gaudir-lo i projectar-ho a les generacions futures és un repte irrenunciable. No pretenem dur a terme una evocació bucòlica d’un espai primigeni ancestral o reducte d’una arcàdia feliç. No. Jo preferesc reivindicar aquesta geografia com un acte d’egoisme legítim. Per això alerta amb les extraccions massives d’aigua de l’aqüífer, alerta amb el procés d’urbanització de l’espai rural, alerta amb els usos turístics i esportius, alerta amb una agricultura intensiva agressiva amb productes químics. Sempre alerta perquè estem davant un espai afavorit, amb valors ambientals, estètics, històrics, etnològics compactes i intensos a l’abast de la ciutadania.

He volgut fer una exaltació d’espais humits com sa vall de la Nou de Manacor perquè atresora allò que hauria de convidar a defugir d’aquella mediocritat tan absurda que ens porta a esmicolar les essències i l’ànima del patrimoni.

Manel Santana Morro. Historiador i escriptor