La Vall d’en Bas (La Garrotxa) és el municipi amb major presència de molins hidràulics fariners de les comarques de Girona, i potser ens atreviríem a dir de Catalunya, després que un projecte de recerca del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca (PEHOC) i l’Ajuntament de la Vall d’en Bas, amb el suport de l’IRMU, hagi identificat 43 molins hidràulics.

Cert és que l’actual municipi és el resultat de l’agrupació de quatre municipis històrics: Sant Esteve d’en Bas (amb els Hostalets), Sant Privat (amb el Mallol), Joanetes (amb Falgars) i la Pinya, per la qual cosa la superfície actual és gran: 90,5 km².

L’interès d’estudiar aquest patrimoni preindustrial es justifica en diferents elements: la seva existència i us es dilata al llarg del temps (els primers documents relatius a l’activitat dels moliners a la Vall d’en Bas els trobem en els segles XII-XIII i amb posterioritat, es generen molts documents notarials de contractes, de construcció, d’herència, de parceria, etc.); generen un model específic de relacions socials (de vassallatge i de permissivitat de gestió d’un monopoli senyorial que es relaxa amb els segles, que provoca pocs conflictes de jurisdicció i judicials); també estan vinculats a un paisatge i un espai molt concrets que combinen un medi que és favorable (per l’existència abundosa i generosa d’aigua) i d’activitat agrícola cerealística; i, finalment, per la complexitat de la construcció d’un molí: els coneixements necessaris (de tipus tècnic i tecnològic), el manteniment permanent que requereixen (reparacions, neteja de la bassa, dels canals, etc.), en el que anomenem factor humà: la importància del treball i l’esforç en la construcció de tot el complex conjunt d’elements que formen un molí hidràulic.

L’aproximació a l’estudi dels molins hidràulics pot ser múltiple, però en el projecte de recerca s’han utilitzat quatre grans eixos d’estudi: la bibliografia existent, la documentació arxivística, els testimonis orals i els vestigis materials (que també podríem anomenar restes arqueològiques).

La bibliografia

L’estudi de la bibliografia ja existent és un pas fonamental en qualsevol projecte de recerca. En el nostre cas, ens va facilitar establir el model d’agricultura de subsistència a la vall d’en Bas i les dificultats naturals i climatològiques a què ha estat sotmesa al llarg dels segles. També va permetre identificar les diferents tipologies i característiques dels molins, en abstracte, per a traduir-los, en la publicació del projecte, en exemples concrets de cadascuna d’aquestes modalitats i variants aplicades a algun dels molins de la Vall.

Fons arxivístics

El buidatge dels fons documentals de les notaries de la Vall d’en Bas (fonamentalment els fons de la notaria del Mallol, dipositats a l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa) va ser bàsic per poder obtenir un retrat detallat del conjunt de relacions socials que s’establiren entre els diferents sectors productius i la seva importància pel que fa a les activitats de producció, intercanvi i interrelació social. És destacable, igualment, la recuperació d’un vocabulari tradicional de moliner que vam poder localitzar en un document de principis del segle XX i que recopila els noms i conceptes propis d’aquesta activitat.

Testimonis orals

La recollida d’informació a partir d’una trentena d’entrevistes amb persones de la Vall, la majoria majors de 85 anys (desgraciadament ja hem patit algunes baixes...), que ens han permès realitzar un exercici de recuperació de la memòria popular sobre l’activitat dels moliners i l’impacte de l’aiguat de Sant Lluc del 1940. Aquestes entrevistes s’han dipositat en el fons memorialístic de l’Institut Ramon Muntaner (IRMU), entitat vinculada al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i impulsor d’aquest projecte de recerca, fet que permetrà preservar aquesta mostra del patrimoni immaterial de la Vall d’en Bas que mica en mica s’aniria perdent si no fos per iniciatives com aquesta.

Els vestigis materials

Una part molt rellevant del projecte va ser la realització d’un inventari de tots els molins fruit de la vista in situ de cadascun. L’estudi dels vestigis materials principalment ha consistit en la descripció de les diferents parts dels molins (la bassa, la tina o cup, la sala de moles, el carcabà, el canal de desguàs i l’edifici del molí) i el registre gràfic a partir de fotografies. A més, el fet de visitar els molins ens ha permès parlar, en moltes ocasions, amb els propietaris dels molins, quan això ha estat possible, per conèixer més profundament la història recent de cadascun.

El resultat de tot aquest projecte de recerca ha estat l’elaboració d’un llibre on s’exposa un cos teòric amb tota la informació recopilada a partir de la bibliografia, els arxius, els testimonis i el treball de camp que ha durat tres anys i que es complementa amb un inventari amb una fitxa detallada de cada molí amb la seva geolocalització, una descripció, la síntesi històrica, una valoració de l’estat de conservació i fotografies. Cal destacar que el llibre inclou més de 250 fotografies documentades i una quinzena de mapes i plànols. Hem recorregut, doncs, els 90 km² del terme municipal i hem aconseguit recuperar alguns molins dels quals feia molts anys que ningú no en sabia res: el molí de l’Estornella (o de Joanetes) desaparegut d’arrel el 1940, alguns dels molins de Falgars (el de la Codina i el del Salt de la Batllia) o del Racó del Grau, als Hostalets (el molí del Santpare o el de la Boada) que són alguns exemples de molins que hem aconseguit tornar a situar sobre el mapa, a partir de les restes o vestigis localitzats.

Conclusions

D’aquest projecte de recerca se’n poden extreure diverses conclusions. Una primera, i és que el treball realitzat ha permès situar sobre el mapa 43 molins nous, fet que ha permès introduir-los en el nou mapa de la Vall d’en Bas que, a instàncies de l’Ajuntament, del Grup Excursionista Cultural i Alpinista (GECA) de Sant Esteve d'en Bas i de l’Editorial Alpina, s’està editant i que ben aviat veurà la llum. Aquest és un bon exemple, una clara mostra, de com aquest tipus de projectes permeten augmentar el coneixement del territori i del seu patrimoni, en un sentit estrictament pràctic, d’ús.

Una segona, pel que fa a la gestió del patrimoni. Tot i la rellevància de cadascun dels molins, no podem demanar a les administracions que inverteixin per a la conservació de tot aquest patrimoni privat i la situació de cadascun d’ells és molt variada: desapareguts, pràcticament destruïts, utilitzats com a segones residències, restaurats, etc. La gestió patrimonial d’aquests molins és complexa, tot i així, una forma de contribuir a la preservació i gestió d’aquest patrimoni és donar-lo a conèixer, per tant, no estaria de més poder dissenyar alguns itineraris que permetessin visitar, encara que exteriorment, aquests molins i que s’editessin alguns plafons explicatius. Fins i tot en algun dels molins més ben preservats es podria plantejar la realització de visites guiades, sempre amb la participació o autorització dels seus propietaris. Qualsevol mesura dirigida a la preservació d’aquest patrimoni serà ben rebuda, abans que es perdi o es degradi irremeiablement i desapareguin del paisatge humà, social, econòmic, històric i cultural de la vall.

Una tercera: L’accés al coneixement del patrimoni ha de garantir una bona gestió i ha de permetre i potenciar la col·laboració entre els interessos privats i els públics. En el cas de la Vall, els 43 molins catalogats són de propietat privada però hem detectat una veritable ànsia, per part dels propietaris, de donar-los a conèixer, de divulgar aquesta riquesa col·lectiva, de retornar en forma de cultura el llegat històric, immaterial i material, intangible i perfectament tangible, que representen aquests 43 molins. Ara només falta que des de l’administració pública es posi facilitats i l’harmonia adequada i es busquin les eines i les maneres de garantir que, realment, aquest llegat reverteix en benefici col·lectiu, per a tota la població. No podem obviar aquest aspecte: la Vall d’en Bas no és només una vall bonica en els seus elements naturals i paisatgístics. És també una vall molt interessant per la seva cultura, la seva història, el seu ordenament social i la seva economia tradicional.

Una quarta: és important promoure estudis i recerques que recuperin el coneixement del patrimoni acumulat al llarg dels segles en els nostres municipis. En aquest sentit, la col·laboració entre Diputació, IRMU, Ajuntament i el Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca ha estat exemplar i és perfectament extrapolable a altres municipis de la comarca, o com a model de gestió del grup de treball, a altres projectes d’altres comarques, que vulguin iniciar projectes similars i disposin de l’entusiasme necessari i vulguin planificar un projecte propi seguint els paràmetres i la metodologia que s’ha emprat en aquest que ara presentem. Hi ha multitud de temes i aspectes que queden en l’oblit, que és la manera més amable de dir que estan morts.

Com diem en el llibre, encara hi som a temps d’evitar la pèrdua definitiva de tot aquest llegat patrimonial històric i popular, tan representatiu de la gent que ha viscut als pobles de la vall d’en Bas des de fa segles. Aquest llibre és una petita aportació per a conscienciar sobre el seu valor i contribuir a la seva conservació. Ara bé, la preservació d’aquest llegat històric i popular només depèn de nosaltres i la nostra voluntat de mantenir-lo viu. Aquest és, en tot cas, el nostre petit gra de sorra.

Jesús Gutiérrez i Arnau Brosa

-Membres de l’equip de recerca. PEHOC

Jesús Gutiérrez. Historiador. Professor jubilat. President del PEHOC (2011-2019)

Arnau Brosa. Arqueòleg. Membre de la secció d’arqueologia del PEHOC