Josep Vallverdú

El portaestendard infatigable

per Ignasi Aldomà

Literatures

Josep Vallverdú
Josep Vallverdú | Albert Carreras

Parlar de Josep Vallverdú i de la seva obra és parlar inexorablement d’una producció que encara s’està coent al foc lent de la llar. Quan l’any 2016 dedicàrem una extensa publicació a l’anàlisi de la seva obra teníem la impressió de fer un inventari i balanç definitiu del que havia estat la seva obra. Josep Vallverdú, nascut el 9 de juliol de 1923 a la ciutat de Lleida i que s’apropa als cent anys com aquell qui no vol, continua en perfecte estat de forma i persevera en la seva magna obra literària. Com si l’escriptor s’hagués proposat de portar el llistó del 70-70-70 que havia establert el seu biògraf de capçalera Josep Maria Aloy, fenescut el febrer de 2020, a un 100-100-100, que resumiria els llibres publicats per Vallverdú en els tres camps en què es desplega fonamentalment la seva obra; la literatura infantil i juvenil, les traduccions i un tercer grup d’obres d’assaig, dietaris, memòries i altres gèneres pròxims a la no-ficció.

Treballador infatigable de la literatura, en aquests darrers anys Josep Vallverdú reorienta la seva obra en un sentit més vitalista o, si es vol, menys tancat en el laboratori del discurs narratiu i més obert als sentiments i vivències i experiments personals. S’ha acabat de fa uns anys el treball ardu de les traduccions i també s’ha fet un punt final en la literatura de ficció més extensa. Ara el treball literari se cenyeix als contes curts i es desplega en una vessant que l’autor pràcticament no havia conreat abans, el de la poesia. És com si l’escriptor amb els anys prengués mesura de les seves pròpies forces per conservar la claredat del pensament i de la lletra. I a fe que ho aconsegueix, que sembla gairebé un miracle.

Això sí, aquesta concentració de la creació literària es fa també sense perdre de vista l’actualitat literària i la social i política sobre les quals no deixa de lliurar el seu pensament crític i sempre constructiu a través de conferències, presentacions i pròlegs de llibres i articles en revistes i diaris. Com el que apareix en el diari Segre (23/12/2021) just en el moment que es redactava aquest article. “... no n’hi ha prou de recórrer a jutges que tenen tirada a perjudicar-nos, cal que nosaltres, els de casa, parlem més català”... “fins arribar a una meta molt significativa: que per viure i treballar a Catalunya sigui important saber el català”, comenta l’escriptor a propòsit dels impediments del català a l’escola.

Si Josep Vallverdú es manté a prop dels cent vent viu i actiu és de ben segur per la seva constància i esperit laboriós, per la seva convicció robusta en els ideals de llibertat i república, per la tenacitat i els ideals endurits i posats a prova en la llarga nit franquista. I el caràcter respectuós, positiu i constructiu que ha guiat la seva obra, des dels inicis fins a dia d’avui. Curiosament, tot buscant un poema per il·lustrar el casament d’una persona estimada, vaig anar a raure en un poema de Josep Vallverdú, després de passar per una pila de poetes del parnàs literari que només oferien versos de sentiments no correspostos, traïcions i desenganys amorosos- que no pertocaven massa a l’ocasió. En l’actualitat de l’escriptor abunden els poemes amorosos i el fragment del que segueix, dedicat al poble de Claret, ens posa en contacte també amb la terra.

Claret. Foto: Ignasi Aldomà

CLARET

Molt prop del centre exacte geogràfic

de Catalunya, s'arrecera Claret,

entre tossals d'alzines i rouredes

i al fondal, verns i freixes.

No més d'una desena de cases segarrenques,

d'espessos murs, alçats en pedra seca,

encarades a la plaça de tres caires,

aquí, en la ratlla invisible i fina,

que ens separa de terres solsonines.

Llangueix a mitja tarda la Festa Major;

mentre els vilatans, avui vinguts d’arreu,

xerren a recer de l’esglesiola romànica,

tu i jo, en silenci, agafats de la mà,

caminem fora vila, vers el gran sender

que mena de Solsona a Cervera.

El cel és groc encès, i en la tarda oberta,

les roselles esquitxen de sang el blat encara tendre.

Les planes petites, entre lloms arbrats

desprenen mil matisos, quasi fosforescents;

dessota, el misteri glateix al ritme de la vida.

De tant en tant, un roc d’esquena arrodonida

emergeix, solemne. I el paisatge, tot ell

esdevé càlid, llunyà i alhora íntim.

De sobte m’has besat, i he sentit,

amb una esgarrifança,

que les nostres mans, enceses, desfeien l’estreta

i es fonien, com dos pètals, dolçament,

dins una trèmula, llarga nota d’orgue “

Claret. foto: Ignasi Aldomà

Extret del llibre de Josep Vallverdú: Argila. Pagès Editors, 2014, p. 99.

Aquestes són les cordes de l’arpa que mantenen ben viu el gran bard del Ponent de Catalunya.

Ignasi Aldomà, autor de “Paisatge, país, pàtria. Josep Vallverdú i el Ponent imprescindible” (Pagès editors, 2016)