A propòsit del llibre Els bombardeigs silenciats de 1938, Albocàsser, Ares del Maestrat, Benassal, Vilar de Canes, Rossell i Morella, ens podríem fer quatre preguntes bàsiques: de què parla aquest llibre? Qui va fer els bombardeigs? Com ho van fer? I, per damunt de tot, per què?

La primera qüestió (De què tracta el llibre?) ens condueix a parlar dels bombardeigs que van tenir lloc en aquestes localitats dels Ports i el Maestrat durant la primavera de 1938.

El llibre és l’obra de quatre autors que s’han encarregat d’investigar cadascun dels bombardeigs i que han arribat a la conclusió que tenen dues característiques comunes: tots van ser efectuats per l’aviació rebel i tots van ser silenciats durant decennis. Fins i tot historiadors coneguts i especialistes de la guerra aèria no van esmentar-los fins ben entrat el segle xxi.

Els autors d’aquest llibre han confirmat que aquests bombardeigs van fer molt de mal: van causar més de cent-seixanta morts (amb un 98 % de les víctimes que no eren soldats republicans), i van ser la supèrbia dels expilots de la legió Còndor i la recerca dels historiadors locals les que van trencar el silenci imposat per les autoritats franquistes. Tot plegat demostra —en opinió dels autors— que, a més d’errors (baixes causades per foc amic), falsedats en les atribucions a un o l’altre bàndol, i pocs documents oficials localitzats a l’estat espanyol, es va procurar des d’un primer moment impedir la difusió de l’autoria de cadascun dels bombardeigs.

Formalment, hi ha uns capítols introductoris per a situar el lector en el temps i en la importància que la guerra aèria va tenir en l’ofensiva que va dur les tropes franquistes des de Terol al mar Mediterrani aquell any de 1938. Cal destacar com la superioritat aèria de l’aviació nacionalista, en aquell moment de la guerra civil, era abassegadora, tant al front com a la rereguarda republicana, i bona prova en va ser el bombardeig repetit i sistemàtic que va patir Barcelona per ordre verbal directa de Mussolini entre el 16 i el 18 de març de 1938. Després es parla de tots i cadascun dels bombardeigs de les localitats esmentades. Cada autor ha dedicat anys de treball a recollir les dades i testimonis dels contemporanis i dels descendents, alhora que ha anat contrastant aquestes informacions amb els documents que ha trobat als arxius i a la bibliografia.

La propaganda dels rebels atribuïa als rojos en retirada, l’autoria de les destruccions, concretament a Albocàsser

Pel que fa a la segona pregunta (Qui va fer els bombardeigs?), el llibre aporta documents i fotografies que demostren que va ser l’Aviazione Legionaria italiana la que va bombardejar Rossell el dia 27 de març, la legió Còndor alemanya la que ho va fer a Albocàsser, Ares del Maestrat, Benassal i Vilar de Canes en deu bombardeigs durant el mes de maig, i l’aviació hispana qui bombardejà Morella el 12 d’abril de 1938, per error. En aquest darrer cas, en un primer moment, tant els comunicats oficials de l’aviació nacionalista espanyola com els de la republicana van atribuir l’acció a bombarders Katiuskes (Túpolev SB-2) republicans. L’anàlisi dels comunicats de les unitats terrestres bombardejades, els documents inopinadament localitzats a l’arxiu de la basílica de Morella —on no havien de ser—, i els llibres de memòries d’alguns protagonistes, indiquen que va ser «foc amic» el que va causar més de cent morts entre les tropes franquistes.

Posteriorment a la publicació del llibre, diversos testimonis orals de supervivents i de llurs descendents han ratificat aquesta conclusió dels autors i han aportat detalls al fet com ara la salutació amb mocadors de les infermeres als avions des de dalt de l’hospital, i l’esborronament en veure el descens de les bombes i sentir-ne les explosions, o el repartiment del «ranxo» a l’Hostal Nou en el moment del bombardeig, etc.

La resposta a la tercera qüestió (Com ho van fer?) la coneixem mercès a l’informe Fugger, que es troba al Militärs Bundesarchiv de Friburg, així com a les recerques fetes a l’Ufficio Storico-Aeronautica Militare de Roma, a l’Archivo General Militar d’Àvila i al de l’Ejército del Aire a Villaviciosa de Odón. Un aspecte digne d’esment és el de la tergiversació dels fets. En cada cas, les comparacions entre els comunicats oficials dels dos exèrcits en lluita, entre els informes de les esquadrilles que van efectuar els bombardeigs, els de les unitats terrestres i els que remetien les diferents aviacions als quarters generals de Salamanca i Burgos, mostren diferències i àdhuc manipulacions per part dels redactors i traductors. En aquest punt és destacable la correcció del nom i el color de la tinta en el cas dels noms Rossell - La Sénia, posada en relleu mercès als tractaments informàtics actuals de les imatges dels documents.

El tema de l’informe Fugger —reproduït sencer en els annexos del llibre— és interessant, ja que van passar molts anys fins que es va fer públic i notori. La propaganda dels rebels atribuïa als rojos en retirada, l’autoria de les destruccions, concretament a Albocàsser. Oficialment, després de la repulsa internacional generada pels bombardeigs de Barcelona, les autoritats franquistes havien prohibit el bombardeig de nuclis habitats.

En la pràctica, però, les aviacions alemanya i italiana feien «sa guerra» i, si llurs objectius coincidien amb els dels militars espanyols, bé, i si no, també. Al llibre hi ha la cita d’un document del general Aranda tramès al seu cap, el general Dàvila, exclamant-se de la poca col·laboració de la legió Còndor.

Les primeres publicacions escrites de l’autoria dels bombardeigs dels quatre pobles de l’Alt Maestrat van venir a través dels expilots de la legió Còndor. Aquests, en llurs llibres de memòries, es vantaven de l’eficàcia assolida durant la Guerra Civil Espanyola i de com aquesta experiència estava recollida en nombrosos informes remesos a Alemanya per a la preparació de la imminent Segona Guerra Mundial. No tan sols això, ans en un llibre publicat a Alemanya l’any 1980 s’incloïen fotografies dels bombardeigs. Va ser Antony Beevor el primer que va donar la localització precisa de l’informe al seu llibre sobre la guerra civil i va qualificar d’experiment l’ús dels avions Stuka i de les bombes de cinc-cents quilograms en aquells bombardeigs.

S’ha de dir que s’han trobat molt pocs documents als arxius militars espanyols que confirmin aquests fets. El gruix de les dades, imatges i aspectes tècnics han estat localitzats als arxius estrangers. A més a més, alguns mitjans de comunicació i edicions en paper han qüestionat la correcció d’alguns aspectes tecnològics, la indefensió dels pobles bombardejats, i, més encara, si aquestes poblacions tenen dret a algun tipus de reparació de part dels governs alemany i italià.

Finalment, la darrera qüestió (Per què van ser bombardejats aquests pobles?) ha estat motiu d’anàlisi i reflexió per als autors. Al llibre hi trobareu diverses causes, circumstàncies, excuses i àdhuc cinismes, que a partir de les publicacions de les conclusions de diversos historiadors o especialistes de la guerra aèria (recollides a la bibliografia), i especialment des de la projecció del documental Experiment Stuka de SUICA films, s’han anat succeint aquests darrers anys. És clar que els comandaments nazis volien provar en combat l’eficàcia conjunta dels avions de bombardeig en picat (Stuka) amb les bombes de més gran poder destructiu d’aleshores (les de cinc-cents quilograms). Això era així perquè el tractat de pau de la Primera Guerra Mundial limitava el desenvolupament militar d’Alemanya i prohibia l’ús de determinats ginys i armes en el seu territori. Dit d’una altra manera, els nazis van haver de trobar un país en guerra per a provar en combat alguns dels seus avions i bombes. La Guerra Civil Espanyola els va oferir un camp de batalla on experimentar armes, tàctiques, equips de comunicacions, etc.

Hom ha dit que els bombardeigs de la legió Còndor a l’Alt Maestrat es van fer: per petició del general Aranda, perquè es trobaven a curta distància de l’aeròdrom de La Sénia, perquè albergaven els quarters generals de grans unitats de l’exèrcit republicà, perquè hi havia importants dipòsits de municions...

Deixem per als lectors l’elecció de la que considerin causa principal —car no hi ha cap document que ho expressi indiscutiblement—, i únicament direm que —com es pot comprovar en el text—, ni aquelles poblacions albergaven grans unitats de l’exèrcit popular, ni importants dipòsits de municions, ni fortificacions, ni vehicles blindats... Eren simplement nuclis habitats que havien de ser ocupats per les tropes terrestres en qüestió de quinze dies.

Allò que sí que coneixem prou és que els primers atacs aeris, a més de la mort i les ferides causades als civils, van provocar la fugida dels habitants cap a les masies i refugis naturals del voltant, de forma que quan es van produir els segons i tercers bombardeigs ja no van provocar cap mort, i sí tan sols algun ferit, perquè la gent, atemorida, no va tornar a les seves llars fins després de l’arribada de les tropes franquistes. I això va passar a Rossell, Ares, Benassal, Albocàsser i Vilar de Canes.

Ricard Martí

Centre d'Estudis dels Ports