Maite Salord

El retrobament amb Ciutadella de Menorca

per Josefina Salord Ripoll

Literatures

Maite Salord
Maite Salord | Marcos Luján

Maite Salord (Ciutadella de Menorca, 1965), professora de secundària de llengua i literatura catalanes i membre de l’Institut Menorquí d’Estudis, ha estat regidora de l’Ajuntament de Ciutadella (2005-2012) i consellera del Consell Insular de Menorca (2011-2021), institució que va presidir del 2015 al 2017. Després de publicar articles sobre literatura menorquina i d’editar Entremesos I, de Vicenç Albertí i Vidal (IME 1997), s’ha centrat en la creació literària d’ençà de la novel·la breu I del somni, tot (IME 1998), guardonada per l’Ajuntament de Ciutadella, i el conte infantil Omplir la nit (2004). Ha publicat a La Galera les novel·les juvenils Com una nina russa (2002) i Mar de boira (2004), Premi Ciutat d’Olot. El 2006, en què s’edita Freqüències (IME), recull de comentaris radiofònics, és finalista del Premi Sant Jordi amb La mort de l’ànima (Proa, 2007). Seleccionada per Lolita Bosch a Veus de la nova narrativa catalana (Empúries, 2010), el 2014 publica L’alè de les cendres (Editorial Arrela) i el 2021 guanya el Premi Proa de Novel·la amb El país de l’altra riba.

Vista de Ciutadella. Foto: Antoni Picó Vivó. Arxiu d’Imatge i So de Menorca

LA MORT DE L’ÀNIMA

Dins el taxi que el duia de l’aeroport a casa, n’Andreu, en silenci, observava el paisatge a través de la finestreta. [...] Potser era una idea estúpida de vell moribund, però sentia una necessitat íntima i intensa de visitar per darrera vegada la seva terra. Aquella terra que ara respirava, a través del vidre del cotxe, amb una barreja d’il·lusió i de tristesa absolutament desconeguda.

N’Andreu observava el mateix paisatge de sempre, tan diferent, tanmateix, del que ell recordava. L’asfalt havia obert nous camins entre els camps que verdejaven encara encastats entre aquelles parets seques que es mantenien inalterables en el temps. Quan passaven pels pobles, sobretot llavors, el pas dels anys se li feia més evident. Ciment i blocs de pisos i carrers nous allí on abans no hi havia res més que terra. Aquella terra, lleument ondulada de la seva illa, d’un marró aspre o d’una verdor feridora que, en aquell dia clar, es lligava a la blavor del cel en un contrast que no semblava real. [...]

Just entrar al poble, n’Andreu va veure el molí blanc de sempre, amb les seves aspes de cordam impecable intactes. En canvi, les palmeres de la plaça, que ell havia vist sembrar quan només eren uns garballons que s’aixecaven dos pams de la terra, ara alçaven unes branques dactilades, verdes i lleugeres, per damunt de les cases senyorials que guardaven l’entrada al carrer de Maó. Aquella placeta en forma de crespellet... N’Andreu va somriure amb recança: un crespellet, feia anys que no en tastava un, d’ensucrat i cruixent. De sobte, el taxista li va demanar on l’havia de deixar i ell no va saber què respondre. [...] Un hotel, senzill i cèntric, un hotel qualsevol, va dir finalment. Abans, però, vull que faci una volta pel poble.

Sa Contramurada, el carrer més ample de Ciutadella, el que resseguia el fossat de les antigues murades, ple de cotxes i d’arbres de brancam espès on havien fet niu els estornells; la plaça des Born, amb aquell edifici de Correus, blanc i asèptic, on abans hi havia la casa Cabrisses, d’un bell estil colonial, que n’Andreu havia deixat, en plena postguerra, com a seu de la Falange; i el port, el seu port, molt més ample, sense la punta dels Esparralls on ara intentava encabir-se un vaixell gran, de color groc, en una maniobra que semblava impossible.

N’Andreu observava feixugament aquelles imatges que eren com dues fotografies superposades. L’antiga, a baix, en blanc i negre. Damunt, la de colors, la d’aquells colors d’un capvespre d’hivern en què ja començava a fosquejar. Imatges que només amb moltes dificultats encaixaven les unes amb les altres. Sa Muradeta, des d’on els horts d’antany, a l’altra banda de la colàrsega, eren blocs de pisos que es barallaven per veure una línia de mar; el Passeig Marítim, aquelles lloses damunt la pols del caminet, que s’havien engolit les balustrades de pedra rosegades per l’aigua i pel vent on ell s’havia recolzat tantes vegades per veure les muntanyes de Mallorca els dies clars; sa Platja Gran...

 

Extret del llibre de Maite Salord, La mort de l’ànima (Proa 2007), p. 37-39.

Nota biogràfica i selecció del fragment: Josefina Salord Ripoll