Carles Bosch de la Trinxeria

«Una excursió als cingles de Talaixà»

per Pep Vila

Literatures

Carles Bosch de la Trinxeria
Carles Bosch de la Trinxeria | Viquipèdia

Carles Bosch de la Trinxeria (Prats de Molló, 1831 - la Jonquera, 1897) fou narrador, folklorista, novel·lista, pintor, escaquista, amant de la pesca, la cacera. Va escriure diverses obres, entre les quals destaquen els articles, les monografies dedicades a l’excursionisme, la llengua i l’observació científica de la flora i la fauna. També va posar en valor els homes, la vida, els paisatges del Pirineu, a les dues bandes de les Alberes. Pel que fa a la novel·lística, cal situar-lo en el costumisme, com un epígon del moviment de la Renaixença. De formació francesa, va intentar, sense gaire èxit, aclimatar els supòsits de la literatura popular del país veí, al català. Un dels seus llibres més reeixits fou Records d’un excursionista (1887). En aquesta excursió que va fer als cingles de Talaixà, prop d’Amélie-les-Bains-Palalda (Els Banys d’Arles), acompanyat del botànic M. Henri Loret, ens fixem en una anècdota casolana que va succeir a Mr. Hunt, anglès, un altre company de viatge, savi entomòleg i col·leccionador d’ous d’ocells.

La Menera. Font: Viquipèdia

MR. HUNT VA A LA BARBERIA (fragment)

«A uns deu quilòmetres seguint la carretera, es trenca al pont de la Verge Maria, i costejant la muntanya s’arriba a Serrallonga. Aquí es pren un guia i per un mal camí s’arriba a la frontera, al coll de les Falgueres, l’obaga d’en Polit i els cingles de Talaixà. Una particularitat va senyalar nostre retorn a Amélie, que vos donarà una idea del caràcter original de Mr. Hunt.

Al passar pel poble de la Menera, era un dissabte. Mr. Hunt, que no s’havia afaitat d’alguns dies, demanà a l’hostal a on dinàrem, que s’anés a buscar lo barber. Ens compareix un home d’uns seixanta-cinc anys, alt, sec, portant sota el braç lo plat de llauna immortalisat per don Quijote, i una cafetera amb aigua calenta. Mr. Hunt s’assentà i nostre barber comença a remullar-lo i ensabonar-lo amb una bola de sabó tota marbrada. L’hostaler em digué que aqueix barber era lo teixidor del poble i l’enterramorts... Ses mans magres, seques i escatoses produïen sobre la cara de mon amic l’efecte d’una raspa.[1] Després de ben remullat i ensabonat, nostre Fígaro es treu de la butxaca un estutx de cuiro negre i lluent com un pegot,[2] sobre el qual passa i repassa una navaja de fulla tan prima que devia fer anys i panys que servia. Amb lo pulgar i l’índex agafà el nas de Mr. Hunt i el començà a afaitar. A cada cop de navaja feia sa cara una contracció. A pesar d’això, tot anà molt bé fins que arriba a la galta, bastant arrugada; raspa que raspa amb sa navaja, no en podia haver; li estirava la pell amunt i avall i l’inglès suava de destret.[3]A l’últim, lo teixidor es treu de la butxaca una bola de boix, lluenta com un vidre i l’hi fica dins la boca. Mr. Hunt s’aixeca tot esparverat, escopint la bola i tota la saliva de sa boca.

Schocking! Dirty Barber!, que és això?, què significa?

—Però senyor, és per a fe-li tenir la galta tibada; és una bola que serveix per afaitar tots los vells del poble!

Mai havia vist un home tan enfadat; sobretot quan li diguí que son barber era l’enterramorts del poble. No volgué que li passés més la mà per la cara; i amb un costat de cara afaitat i l’altre no, emprenguérem nostre camí cap a Amélie. Mai veuré una fatxa més estranya que la del nostre inglés mig afaitat! Mr. Loret se féu un panxó de riure que li durà fins a Amélie. Fou una broma tot lo camí, de la qual Mr. Hunt va acabar per riure també. Al arribar a Amélie eren les vuit del vespre i va venir lo barber de la fonda, que li afaità l’altra galta.

Que bons records guardo de la temporada que passí en Amélie amb mos dignes i savis companys d’excursions!

L’any nou d’aquest any vaig rebí la tarjeta de Mr. Loret i li envií la meva; en quant a Mr. Hunt no sé a on para. Si s’haurà despenyat en algun cingle dels Alpes, deixant-hi sa carcanada!... Ho sentiria».

 

«Una excursió als cingles de Talaixà», extret de Records d’un excursionista, Figueres, Brau Edicions, 2005, pàg. 111-112.

Nota biogràfica i selecció del text: Pep Vila.

 

[1] «Espècie de llima que té la superfície guarnida de dents triangulars o còniques, més sortints que les estries de la llima pròpiament dita, i serveix per a rebaixar o allisar fusta, os, banya» (DCVB).

[2] Capa o untament de pega.

[3] Obligat per força major.