Ja fa un temps que estudis històrics, literaris o artístics han començat a posar el focus a recuperar la memòria i el paper de les dones, la veu de les quals havia estat sistemàticament negada, oblidada o ignorada. L’emergència dels anomenats «estudis de gènere» ha estat un esperó perquè disciplines diverses apliquin aquesta nova mirada, tant des d’un punt de vista més científic i acadèmic com des d’un angle més divulgatiu.

Aquest 2021 ha sortit un llibre intitulat Dones al marge. Bruixes i altres històries d’estigma i oblit, de la periodista Ivet Eroles, que fa un recull de perfils femenins de diverses èpoques, que tenen com a denominador comú que no són dones conegudes o que haguessin tingut un paper especialment rellevant en algun camp concret. Fins i tot pot considerar-se que es tracta ja no pas només dedones processades per bruixeria, sinó de dones «marginals», però que d’alguna manera i en alguns casos també vol dir «lliures». És per això que em va agradar trobar-hi la semblança de la Conxita Català de Farrera, una dona que va defugir el matrimoni i la maternitat, però que això no la va fer renunciar a la praxi i expressió d’una sexualitat molt més lliure i desacomplexada, ni a una llibertat creativa que fou inspiració per als joves que, com la Cesca i el Lluís, arribaren fa anys a aquest poble del Pallars Sobirà per crear-hi el Centre d’Art i Natura. En el relat sobre la Conxita hi prenen una gran importància els seus brodats i les trobades entre dones per cosir en què s’endegaven les confidències: «de les coses grosses que tothom dissimulava, com els embarassos no desitjats i els abusos, que de vegades es produïen dins les famílies», diu la Cesca Gelabert.

Identitats femenines recuperades d’una manera o altra i que constitueixen una font potencial per recerques efectuades pels centres d’estudis

D’altra banda, de la part del llibre dedicada a les «bruixes» processades, em quedo amb la figura de la vídua Redorta de Menàrguens, que inspirà també l’artista pladurgellenca Olga Olivera - Tabeni per al projecte anomenat «Temptativa d’inventari» (2018), on parla de la importància dels «espais» que van ocupar aquestes dones «i que encara avui són espais rebels, trencats, disruptius, discontinus i abstractes, de restes amagades entre matolls, de pràctiques sexuals il·lícites, de cau d’amants [...]. Espais en desús, en les vores esborrades del món productiu». Però potser la història més trista, per encara prou recent i feridora, és la de la jove Nati Ginesta d’Escalarre, violada i assassinada per soldats franquistes i enterrada a una fossa comuna de l’Hostal d’Aidí. Com visqueren i patiren les dones la guerra en la cruesa de la rereguarda, entre la por, l’espera i la incertesa?

D’altra banda, fa pocs anys i amb un gran interès per al món artístic, s’ha recuperat la figura de Josefa Tolrà, que va néixer i morir (1880-1959) a Cabrils del Maresme i que era una dona senzilla, que va perdre dos dels seus tres fills: un de malaltia i un altre en un camp de concentració durant la guerra civil, la qual cosa va dur-la a una forta depressió. Un parent amb vincles espiritistes li va recomanar que agafés un bloc o una llibreta i escrivís el que unes suposades «veus» li deien. És així com va començar a escriure, dibuixar i fins i tot brodar aquestes «inspiracions» mediúmiques, utilitzant diversos tipus de suports, de manera que sense haver rebut mai cap tipus de formació artística les seves obres van cridar l’atenció d’Antoni Tàpies, de Modest Cuixart i sobretot de Joan Brossa. El cas és que malgrat que l’any 1956 se li va fer una exposició a la Sala Gaspar de Barcelona (que només va durar una sola nit, la del 18 de setembre), el seu nom va romandre en l’oblit fins que el 2013 se li va dedicar una exposició a Can Palauet de Mataró, a cura de Pilar Bonet i que es deia «Josefa Tolrà. Mèdium i artista», que després va viatjar a Lleida i a Tarragona. L’any 2020 se’n va fer una altra a la Fundació Brossa, que ha donat lloc a una publicació recent que es diu La mèdium i el poeta: una conversa astral entre Josefa Tolrà i Joan Brossa.

Personalment, la recuperació de la figura de la maresmenca Tolrà m’ha recordat força la fascinació que desperta també el personatge de la «Lídia de Cadaqués», peixatera empordanesa i dispesera d’Eugeni d’Ors, amb qui sembla que s’obsessionà fins a veure’s ella mateixa «encarnada» en La ben plantada o en suposats missatges xifrats en les glosses que publicava Ors com a Xènius. Dalí i Lorca també s’hi interessaren, per bé que finalment la Lídia morí pobra, sola i oblidada a un asil d’Agullana.

Identitats femenines recuperades d’una manera o altra i que constitueixen una font potencial per recerques efectuades pels centres d’estudis, també en el marc de recuperació d’un tipus d’històries i memòries des del que ara se’n diu «els marges». Atrevim-nos, doncs, a girar la mirada cap a aquestes històries i dones quotidianes: tindrem, segurament, sorpreses fascinants.

Maria Garganté Llanes

Universitat Autònoma de Barcelona/ L’espitllera. Fòrum d’Estudis Segarrencs