Josep Iglésies i Fort

Selma, entre les «ciutats del món»

per Josep Santesmases Ollé

Literatures

Josep Iglésies
Josep Iglésies | Enciclopèdia Catalana

Josep Iglésies i Fort (Reus, 1902 - Barcelona, 1986) fou un geògraf, historiador i escriptor. Durant la Generalitat republicana va ser membre de la Ponència d’Estudi de la Divisió Comarcal de Catalunya. Després de la Guerra Civil, entre 1946 i 1952, a casa seva s’organitzaren nombrosos actes culturals clandestins. Fou secretari de les assemblees intercomarcals d’estudiosos.

La seva bibliografia és molt extensa, amb més de quatre-cents títols, entre articles i una vuitantena de llibres. Una obra polifacètica en la qual cal incloure treballs de geografia, demografia i història.

En l’àmbit literari va publicar narracions, contes i alguna novel·la, títols sovint vinculats a territoris propers als seus orígens, que també havia estudiat des de la geografia i la història. L’any 1948 publicava Les ciutats del món, on descrivia literàriament indrets petits o despoblats de les muntanyes de Prades, serres litorals del Camp de Tarragona i de la vall del Gaià.

Selma. Foto: Josep Santesmases

«Pàl·lida com escau a una morta, apareix Selma, enretirada del colletó, damunt del verd obscur de la pineda, sota el cingle cendrosenc del vell castell que havien edificat els Templers. Allò que en resta són fragments de parets que s’alcen igual que troncs morts, que no aguanten cap ramatge. A Selma no queda altra teulada que la del campanaret.

Les parets caigudes a trossos deixen enlaire, amb incert equilibri, dents i agulles, que donen un aspecte alat a les ruïnes. Tètrica d’un pregon i mut desconsol, la d’aquests murs a mig enderrocar. Ells impressionen més que els deformes amuntegaments de carreus i romanalles de maons i de teules, que envaeixen els vells carrers i la base dels edificis.

Tot és horriblement obert. Portals i finestres, que donaven accés als interiors, ara es baden inútils, amb espai lliure a cada banda. Semblen ulls esbatanats sense pupil·la. Al bell mig de l’esmicolament prenen una nova gràcia les blanques dovelles de saldó dels portals rodons o les roges de pedra esmoladora de les voltes gòtiques de qualque edifici. Travessar aquestes obertures produeix un estrany respecte. Algunes pertanyen a murs prou alts per donar encara la impressió de travessar un llindar i irrompre en l’expressió darrera d’un domicili. Descobrir una simple anella o bé una estaca en un mur, un lleu gravat a la pedra del llindar, les restes d’un faldar de xemeneia, en fi, quelcom que servi un record precís de la vella utilitat domèstica, colpeix. ¡Quina quimera fa de veure aquestes escaletes que s’han esfondrat de la part alta o bé que, esllavissades a mig aire, pengen d’unes golfes! Hom no pot per menys de demanar-se quina mena de persones eren les que pujaven o davallaven aquests graons. ¿Quin encís serva la penombra d’alguna recambreta resclosida que encara pot fer d’aixopluc? Si el vent fresseja l’herbei forà, diríeu que duu un ressò dels petons que un dia havien esclatat dins d’aquestes cambres. Sembla, altres voltes, que hi destriem el riure, el plor o l’avalot d’uns infants. Lloses de balcons amb la barana de ferro pengen en el buit. ¿Qui hi guaitaria, ara? ¡Ah, mestresses casolanes, endreçades, que un temps teníeu aquestes cases netes com una patena, si ara les poguéssiu veure! Però dormiu el son etern en el cementiri i, tanmateix, fins allí us ha vingut a percaçar la ruïna.

A penes un sender es dibuixa en l’amuntegament de desferres que envaeix allò que foren carrers. En arribar al davant de l’església, és on la màxima emoció us pren. Allí al frontis elevadíssim del temple, amb la portalada romànica esbalandrada, els murs del cementiri i la rectoria, amb els altres edificis cantoners, clou allò que fou la via sacra del poblet. L’abandó parla, en aquella cruïlla, amb suggerències que emocionen; quelcom indefinible causa una estranya torpor i ens deixa silenciosos. Ens preguntem quin retret ens fa Selma, la morta; quina elegia canta i, encara, si hi ha, sota l’aparença ruïnosa, una secreta vida fantasmal que desperta a un inconegut conjur. Els nostres ulls veuen visions que es fonen fugaçment incertes».

 

Josep Iglésies (1948). Les ciutats del món. Barcelona: Editorial Arca, p. 101-103.

Selecció del fragment i semblança biogràfica: Josep Santesmases i Ollé